La neboda

DECORACIÓ: Sala baixa de casa pairal y noble d’un poble de Catalunya. Porta gran, ab un escut de pedra. A cada costat una finestra ab rexa de ferro, que permeti veurer lo camp y als personatjes cuan entran. Los mobles son de pagés. Una taula, cadiras, etcétera. Acsesoris que dongan carácter á la decoració.

ESCENA PRIMERA

Personatjes	Actors
Da. MARÍA	Sra. A. Sala.
RAMONETA	A. Clemente.
TUYAS	M. Morera.
ANTONIA	A. Monner.
D. TOMÁS	Sr. M. Santolaria.
NANDO	H. Goula.
MIQUEL	M. Manso.
D.ANSELM	A. Soler.
SR. TAYABAS	J. Capdevila.
JANET	F. Fuentes.
MARIANO	F. Guitart.

Miq. (Sentat á una taula escribint.) Anem per ordre, ó sinó no ’n surtirém may. ¿Cuant n’hi hem de contar del parell de pollastres?

Miq. A n’ ella li diuhen la marquesa, pero sols ho es de nom, y ’l serho de nom no dona dret á portar corona ni á menjar ab guants.

Miq. Cuan la salsa ’ls hi agrada, la cambrera escura ’l plat de las marquesas y ’ls hi posa ’l pá á la boca ab una forquilla de plata.

Miq. ¿No sabs que he sigut melitar y he corregut molt mon? Pero dexemnos de marquesas y pá sucat y torném als pollastres. No valen més que tres pessetas, y son ben pagats.

Miq. Abusant, y á mi no m’ agrada abusar may, molt menos estant aquesta senyora á casa.

Ant. Si ’ls hi contem massa baratos, s’ofendrá, perque á vanitosa, ningú la guanya.

Miq. Ningú s’ofén de que li cobrin poch. Ni ’ls marquesos. Hi há tres perdius.

Ant. Del parell ne vaig donar nou rals y de l’altra una pesseta y trenta céntims.

Miq. Tres cincuanta cinch: colomins n’hi ha dos parells á nou rals lo parell.

Miq. Si no te’n recordas, ja podem dir que no hi há res més, perque may t’has descuidat de cobrar ni per valor d’un xavo.

Miq. ¿Per ventura no’m puch donar lo gust de lluhir un habano de caballeria? ¿No guanyo?

Miq. Si vull regalarme fumant un puro y puch ferho, ¿per qué no ho hé de fer? (Se treu un cigarro de cinch céntims.)

Miq. Es cert, mes com ja he encés lo misto, si no ‘l fumo no aprofito ’l misto, y tot s’ ha de aprofitar.

Miq. Donchs no ‘ns enfadem. (S’assenta y suma.) Total: son tretze pessetas ab cinch céntims lo qu’ hem bastret per aquesTa senyora.

Miq. De tretze pessetas cinch céntims, á cinch céntims sense las tretze pessetas. Hé anat al covadó y las gallinas no han post cap ou; ahir tampoch y l’altra tampoch. ¿Cóm t’ho arreglas perque aquesta senyora begui un ou del dia?

Ant. Me vaig prevenir la setmana passada al anar á mercat y ’n vaig portar duas dotzenas.

Ant. Ja ho son del dia… que ’ls varen pondre las gallinas. Ara aniré al covadó y n’hi posaré tres ó cuatre, perque cuan la senyora Marquesa baxi al galliner los puga treurer ella matexa.

ESCENA II

Miq. Calla; la dona s’ha descuidat lo cigarro. Are me’l fumaré y ‘l diumenge li buscaré rahons perque l’ ha perdut.

Miq. ¡Eh! (Anava á encendrer lo cigarro y creyent que es Antonia qui ’l crida, apaga ’l misto, y ’s fica ’l cigarro á la butxaca.) Me pensava que venia la dona.

Tuy. Soch jo, que torno de plassa cansada, cremada y aburrida, perque á aquet poble no s’hi troba res.

Tuy. ¿Voléu que fassi estofat d’una badella entera? Tampoch hi há carn de tocino, y á la senyora li agradan molt las monjetas ab llomillo.

Tuy. Parleuli de menjars ordinaris y vos despatxa, perque creurá que voleu recordarli cuan cusía camisas.

Tuy. Y ’ls hi pagavan á dotze rals la dotzena, y encara tenia que posarhí ’ls botons y ’l fil. Axó si; á la primera posada ’ls botons saltavan, perque per no gastar fil sols hi donava una puntada. ¡Quína mestressa!

Tuy. No sab apreciar lo mérit de una cuinera com jo. No vol res ab bejamel, perque diu que es menjá blanch sense sucre; la salsa mayonesa diu que es all y oli sense all. Un dia li vaig posar un pollastre saltat, y ’s pensava que tenia que saltar al plat. Un altre dia li dono bifftech al Madera…

Tuy. Al bifftech hi habia champignons, y ella ’ls vá pendrer per bolets. Un dia li vaig donar bisque d’ecrevises… ¿Sabéu que es?

Tuy. Sempre estéu de broma. Un cop se’m vá enfadar perque li vaig dir si volia que li posés un timbal de macarrons, y ’m vá respondrer que no volia menjars de cuartel. Las perdius las vol frescas.

Tuy. Axó es no saber menjar; se penjan al sostre per la cúa, y quan cauhen, estan á punt…

Tuy. ¿Qué sabeu vos, qué sabeu? A Fransa matan á l’istiu la virám que s’han de menjar á l’ hivern, y encara no la troban prou tendre.

Miq. Siguent tant putinés, ara m’asplico que hi hagi tantas malaltias á las ciutats. ¿Qué valen los vostres plats comparats ab los nostres? Apa, comparém.

Miq. Perdius á la vinagreta. ¿Y qué me’n dius del arrós ab bacallá? ¿Y qué me’n dius del bacallá esquinsat? ¿Y qué me ’n dius del bacallá ab una negada d’all y oli? ¿Y qué me’n dius del bacallá ab zanfaina? ¿Y qué me’n dius del plat catalá que val per totas las vostras potingas.

ESCENA III

Tuy. No ’n diguis plassa, que ni á plasseta arriba. ¡Quín poble més fastigós!

Nan. Donya cuinera; més respecte á aquet poble ahont jo hi visch y m’hi trobo bé.

Ant. ¡Pobre don Tomás! L’atipas de ranxo com si encara estiguésho al servey y corrent per aquestos mons de Deu.

Nan. ¡Qué ranxo! Ahir li vaig donar sopa de seba y cargols á la repetellada. ¿Es ranxo axó?

Nan. Avuy hé pensat donarli una guatlla dintre d’un pebrot. Ja veyéu si ’l tracto bé. Sempre ’m diu: Nando, si ’t morissis no sé com m’ho faria; y jo li repetesch: –Perdi cuidado, que ja procuraré morirme després de vosté perque no passi apuros.

Nan. ¡Quína terra aquella! Alli las criaturas cuan maman ja cantan peteneras. ¡Ay! ay! ;ay! (Cantant.) Compras rehims, ‘ls penjas, y l’ endemá ja ’ls trobas convertits en pansas; entras á una taberna y demanas cinch céntims de vi. ¡Qué vi negra! Un vás ben gran de vi de Málaga ó de Jerez, perque á Andalucía no n’hi há d’altre: á Sevilla hi há la Torre del oro, que es tota ella d’or pur.

Nan. No, perque la tenen dintre d’un globo de cristall, y damunt del globo hi há una gábia ab un lloro, que axi que algú s’hi acosta massa, crida: ¡Lladres! ¡Lladres!

Tuy. ¡Nando! Mira que ’l teu amo s’enfitará si li donas totas las guatUas que hás dexat anar.

Nan. Com haberho vist, no ho hé vist, perque á Málaga no hi hé estat may; pero de que m’ho han contat, podeu estarne certs.

Tuy. Escolta, Nando! (Miquel y Antonia estaran arreglant cosas, del tot apartats de la conversació.)

Nan. Pots creurho. Ja sabs que no hé anat may á Barcelona sense véuret, y al saber que venias al poble ne vaig tenir una gran alegria, perque tú ets, prenda…

Tuy. Jo soch la Tuyas de Altafulla, com tu mateix, y no m’agradaria casarme ab un… ¿Vols que t’ho digui clar?

Nan. Encara no, pero un d’aquets dias li dich que jo, en Nando de Altafulla, penso casarme ab la Tuyas de Altafulla. Ell me dirá: –¡Nando!– Jo respondré:– ¡Senyó!– Y ell dirá:– Está bé!– Y cap á la iglesia á que ’l senyó rectó ’ns casi. Confio que un cop casats continuarem al seu servey, perque es lo que ’ls hi passa als solterons: no ’s casan per no tenir amohinos y acaban per posarse á casa als criats y á las sevas donas. y devegadas fins á la seva família.

Nan. Jo ’n tinch vuytanta, que ’m guarda l’amo. Si fos cás posaríam un hostal y á la porta una taula ab aygua y anís. Ja ’ns l’acamparem, perque jo per res m’apuro y sempre vaig endevant. Una vegada á Sevilla…

Nan. ¿No es vritat Miquel, qu’ es axerida la meva nuvia? Me’n vaig á plassa á veure si aquesta ha dexat res. ¡Au! Digueu á donya Maria que l’amo há sortit de bon mati perque en Met de la Masia-alta está de cuidado, y que axís que torní vindrá á véurerla.

Nan. ¿Y no ets ja la generala de las marmitas, cacerolas, fogons… y sobre tot del meu cor? Al mon no hi há una altra Tuyas, mes tampoch hi ha un altre Nando, y al estímarme demostras el bon gust. A la órden. Paso redoblado; ¡marchen! (Se’n va Nando imitant el toch de la cometa.)

ESCENA IV

Tuy. Molt, y may endevinariaho per qué. Perqué damunt de la portalada de la casa hi há un escut.

Ant. S’hi perderia. No veus que es tot sol. Ademés, té una bona casa á la plassa. Los seus avis ja varen dexar aquesta per magatzem de grans, y ’ls meus la varen llogar. Com á nosaltres nos sobra puesto, cuan la teva mestressa ’ns vá fer proposar que li cedíssim tot lo pis, li várem dir que sí.

Tuy. Es un misteri aquesta vinguda, y sols hé pogut averiguar que la senyora, que es molt vanitosa, pero molt, y no ’s recorda que há cusis camisas de munició…

ESCENA V

Jan. ¿Hont dexo axó? (Seguint al Senyor Tayabas, desitjós de donarli l’equipatje.)

Tuy. No ’l menjo ab ella, perque donya Maria dina al menjador y jo á la cuina.

Tay. ¡Espérat si pots! (Cremat.) Per aquesta, passi; pero si un’ altre vedaga; –dich vegada,– te sento parlar del que no deus, del que no t’ interessa, del que no t’importa, aviso á donya Maria, que ’t plantará al raqué, –dich al carrer.

Tuy. No s’enfadi, senyor Tayabas, perque fa mala cara cuan s’endafa –dich, enfada.

Tay. No ’t burlis de mi, que prou desgracia es la que tinch de capgirar las paraulas. Devegadas fins m’hi faria ab mi mateix á tofetadas –dich botefadas. –¡Bofetadas!

Tuy. Cregui que ha entés mal lo que deya, perque jo soch incapás de parlar mal d’ella, que al fondo es una bona senyora.

Tay. Vesten, que jo també ’n tinch. (L’hi dona diners y se’n va Janet.)

ESCENA VI

Miq. Escolti, senyó; ¿qué es de la familia vosté? ¡Com no l’he vist fins ara!

Tay. ¿De la familia de donya Maria? Res; péro no siguent res, soch molt; y sense ser de la familia, es com si ho fós. Jo soch lo senyor Tayabas; y com me veyéu soch home molt conchempano, dich campetxano, pero que no puch sufrir…

Jan. Volia dirli que cuan pensi marxar m’avisi per durli l’equipatje. (S’ en va Janet.)

Tay. Vesten d’un cop. Aquet sembla un mosquit: te’l treus de la dreta y ’t surt á la esquerra, te l’esquivas del cap y ’t pica á las mans. Com deya; Ja no puch sufrir que ’ls servidors contin res de lo saca, –dich de la casa, hont estan.

Tay. Sí senyora, y la llengua s’ha de semblar á l’arrós que no es bó moll, sinó axut. Que prengui exemple de mi. Si jo os digués que donya Maria, viuda Marqués, la senyora que vos ha llogat la casa per pasarhi l’istiu ab lo seu fill don Mariano, era cuan jove la Marieta, una pobrissona, filla d’un botigueret que tenia á la tenda mes miséria que género ¿no es cert que faria mal de dirho?

Tay. Donchs per xó ho callo. Item mes; si jo os contés que la Marieta ’s casá ab en Marqués, un fadrinet, que á forsa de treball, honradés, estalvi é inteligencia, y ajudat per las bonas condicions de la mullé, vá arribar á ser un dels primers frabicants –dich fabricants– de Barcelona; si afegis que la Marieta se va convertir en donya Maria, ¿no es cert que os contaria cosas de las que ningú en té res que fer?

Tay. Donchs per xó no las conto. Item més. Si jo os digués que donya Maria está molt disgustada ab lo seu fill, ¿no es cert que os enteraria de lo que dech callar?

Tay. Donchs per xó m’ho reservo! Item més; si jo os contés que las contrarietats han posat malalta á donya Maria y que ha vingut á aquet poble per treure al seu fill de Barcelona y recobrar lo perdut repós, ¿no es cert que faria mal, molt mal, enterantvos del que no os interessa, ni en teniu res que fer?

Tay. Donchs per xó m’ho callo: y ara compendréu perque m’indigna que la cuinera vos hagi esplicat aquestas cosas.

Miq. No senyor per servirvos, –Tayabas, perdoni– la cuinera no ’ns habia dit res d’axó.

Tay. Donchs oblideu tot quan vos he dit, perque no es cosa de perdre cap á las mevas vellesas la fama de discret que tinch ben guanyada.

ESCENA VII

Jan. (A la porta ensenyantli un paquet.) Miris lo que s’ha dexat a la tartana.

ESCENA VIII

Tuy. Senyor Tayabas: donya Maria diu que ve tot seguit. Ara ha anat al galliner.

Ant. Perqué no l’enganyin va ella matexa al covadó á buscar los ous del dia.

ESCENA IX

Mar. Quinas gallinas tant ponedoras teniu. ¿Cuants diriaho que n’hi habia? ¡Ben vingut, senyor Tayabas!

Miq. (Fora un cas de conciencia.) Donya Maria, potser se despondrian al ser á Barcelona. (Se’n va Antonia.)

Mar. Lo meu noy es aficionat á la cassa y voldria que sortis per distréure. Portéuselen.

Miq. ¿Cóm ho vol fer senyora, si als en voltants los cunills bosquetans escasejan.?

Tay. Disfrasant als conills casulans de cunills de bosch. La cosa es molt sencilla. ¿Hi há cunills casulans al poble?

Tay. Tayabas. Li dihéu ahont anéu á cassar; en Janet, qué estará amagat, al veurhos aprop, fica la má al sach, treu un cunill; los gossos lladran, don Mariano apunta y pim, pam, foch…

Miq. Y si ’n mata un se descubrirá la embustería, perque al menjarlo conexerá que es cunill casolá, puig en lloch de sabé á romaní y farigola, tindrá gust d’ensiam y fullas de col.

ESCENA X

Tuy. Mana senyora. Aquí l’hi porto l’ou del dia desfet ab Jerez. (Li dona ’l vas que comensa á beurer donya Maria, –a Miquel baix.) Escoltéu; ¿que son estantissas las gallinas que ponen aquestos ous?

Mar. Aquestos sí que son ous frescos. Escolta cuinera; ¿t’empenyas en fer un cunill de bosch d’un cunill casolá?

Tuy. Ja ho crech, senyora, y fins d’un gat ne faré una llebra y se l menjará sense que ho conegui.

Miq. Jo aniré á veure si trobo á en Janet per arreglar axó de la cassera. (Se’n va ab Antonia.)

ESCENA XI

Tay. Al peu de la lletra. Qui podia donarme noticias dels amors del seu fill, es en Lluis, que com vosté sab es lo millor amich de don Mariano, perque per aquet no té secrets, y li confia tot: donchs bé, sápiga y reprenguis – dich, sorprenguis: – en Lluis no sab res.

Tay. Lo cual proba que don Mariano está enamorat de debó, cuan al seu més íntim amich no li confia ’l seu amor.

Tay. M’ha costat molt trobar noticias, y de las trobadas resulta: ler, que la noya no té un cuarto. Item…

Tay. 2on, que qui ’s casi ab ella haurá de carregar ab lo seu pare, perque la botiga no dona per sostenirlo; item, dich, 3er, que don Mariano está fermament resolt á casarse; 4art…

Tay. ¡Quí ho sab lo que diria! ¡Figúrisho que diria! Vagi á saber lo que diria la gent, cuan per lo regular ella matexa no sab may lo que ’s diu.

ESCENA XII

Mar. Mariano, recorda que ’l senyor Tayabas es un fidel servidor del teu pare.

Tay. Sí, donya Maria, sí, don Mariano: jo vaig dexar la casa Y.J.Pellissay y H. de Rimbáu per entrar á la de Ll Ll. Y. Sarquella y Marqués; perque ’l seu pare, lo senyor Marqués, que al cel siga, m’ho vá demanar; y per més que la casa R.T.Y.Paltans y Succesors de F.T.Cotonadas, me feyan proposicions, y també la casa J. T. H. Besós, Llobregat y Tordera, volia tenirme, jo vaig preferir al seu pare, á qui no hé abandonat may. Y ara vosté… M’ha afectat, don Mariano y estich congomut, –dich conmogut.

Marº. Dispensim, senyor Tayabas, donguim la má, (Li dona) (y no s’ocupi may dels meus assumptes, perque renyiriam.)

Tay. (Donya Maria me mana que sí; aquet me mana que no; y jo hé de estar bé ab los dos, y hé de fer que no y que sí sense fer que sí ni que no. ¿Y cóm ho arreglo jo?) Donya Maria, ab permis de vosté iré á arreglar l’equipatje. Aquesta es la recompondencia –dich correspondencia, de la frábica, –dich fábrica, y l’estat del gamatzém –dich, magatzem. (Dona las cartas á Mariano.)

ESCENA XIII

Marº. ¡Per Deu, mamá! Vosté té de la noya á qui estimo una idea molt equivocada. Hé desitjat que m’escrigués, mes no hé pogut lograrho, perque m’ha dit que sols escriurá cuan estiga promesa ab consentiment dels pares.

Mar. Ja ’t sab enganyá bé. No ’t semblas á mi, que tot ho penso, tot ho veig y tot ho endevino. Tú ’m fás estar malalta.

Mar. Ja ho faig, més no tinch tranquilitat: ¿cóm vols que ’m curi? De tú dependeix que ’m poshi tranquila.

Mar. Mentres visca; y com més estimis á aquella noya, ab més afany esperarás que ’m mori per casarte ab ella.

Marº. ¡Per Deu, mamá, que jo no li hé donat motiu per tractarme ab tanta crueltat; mes es la mare y baxo el cap! ¿No ha dit que no volia que ’m casés ab la que estimo? No m’hi caso. ¿No m’ha dit que volia passar l’istiu fora de Barcelona? No hé fet cap oposició, per més que hé comprés que vol allunyarme d’ella. ¿Qué desitja més de mi? Mani y l’obehiré.

Marº. La honro, perque ell tenia á molt d’orgull haber arribat á tant, siguent res, á forsa de treball.

Mar. No torném la vista enrera y atenemse al present per millorarlo. A tu ’t correspon una noya rica.

Marº. Gracias á Deu tot nos sobra, mamá. Tenim bens y, á més, la fábrica, que sempre millora.

Mar. Encara se’n podria prescindir de la riquesa si la noya ab qui ’t casis fos d’una classe més elevada que la nostra. Un escut d’armas á las targetas de visita hi escau bé.

Marº. ¡Un escut d’armas! Ja m’agradaria haber nascut duch de Medinaceli ó conde de Tendilla, mes m’acontento ab lo que soch, y preferexo ser respectat ab lo nom dels meus pares á fer riure ab un títol que no hé guanyat.

Mar. ¡Ets incorretgible! Tu m’has de matar. Las tevas ideas son las de un cap sense cervell.

Mar. Si l’amo d’aquesta casa tingués una filla única ¿per qué no? Pero es un solterón.

Marº. ¡Gracias siguin dadas á Deu! perque si s’hagués casat y tingués una filla, es de témer que s’empenyés en casarme ab ella.

Marº. A vosté li hauria agradat que jo, en lloch de treballar á la fábrica…

Marº. Si tot s’acabés ab mi, sí; mes si jo, com ’ls fills de tants altres fabricants, fos advocat, no serviria ni per advocat ni per fabricant: acabaria per gastar lo capital guanyat pe’ls meus pares, y la heréncia dels meus fills fora la miseria. Fixis en lo que dich hi trobará la explicació de la ruina de tantas casas de Barcelona, pochs anys fá poderosas. Jo desitjo treballar com lo meu pare; soch modest.

ESCENA XIV

Jan. ¿No ‘m conex, senyora? Jo soch en Janet que servexo per tot y trech d’apuros á tothom. En Miquel m’ha dit lo de la cassera, m’ há esplicat bé la llissó, y ja ’m té disposat ab lo sach plé de cunills casolans y á dexarlos anar un á un perque ’l seu fill els hi tiri prenentlos per conills de bosch. ¡Ja veurá com enganyarem á don Mariano!

Jan. ¡Si que l’hem feta! ¿Pero home, qui no li feya dir que era aqui y no l’hauríam esgarrada?

Marº. Es lo millor que no la tingui ningú. Mamá; vaig al cuarto á enterarme de las cartas. (Se’n va.)

ESCENA XV

Miq. Sí, senyora, mes há enviat al criat per dir que há degut anar de bon mati á una masia d’ahont l’han cridat ab urgencia.

Miq. No fá distincions entre richs y pobres, y dona sempre la preferencia als malalts de més cuidado, encara que no ’l paguin. Si li paguessin totas las visitas que fá ¡no ’n tindria pochs de diners!

Miq. En paus. Y moltas vegadas fá la visita, paga la visita y dona pe’l caldo. Axó si, digui mal de don Tomás al poble y veurá que fins las pedras l’escridassa.

Mar. M’estranya que sapiguent que estich jo á aquesta casa que es seva, no s’hagi dignat visitarme.

Mar. Si, un sabi de poble, que no sab guardar las atencions degudas. Deu ser un tipo, un pagesot.

ESCENA XVI

Mar. (Sembla un metje de caballería ab espuelas y látigo. L’aspecte no es dolent).

Tom. (A cuanta gent li agradaria tenir aquesta malaltia.) (Donantli carinyosament ab lo látigo. Miquel se’n va.)

ESCENA XVII

Tom. Veurá com aquí recobra la salut. Me permeterá que li repetexi una cosa que deu saber, y es que jo soch lo propietari d’aquesta casa; es natural que ’n Miquel me demanés permís per rellogaria á vosté, que ab molt gust vaig concedir, perque m’honra que l’ocupi una persona tant distingida.

Tom. Desde que vaig enterarme del seu nom, vull recordar y no puch, perque ’m sembla que la conech…

Mar. No es estrany, perque per vostés, tancats tota la vida en un poblet, es una gran cosa una escapada á Barcelona. Jo hé viatjat molt; uns anys hé anat á Caldetas, altres á Arbucias y fins hé estat á Fransa.

Tom. També á Roma. Londres, Viena, y en cuan á Espanya, no hi há punt d’ella que no ’l conegui.

Tom. Endevino ’l seu pensament: com aquet metje de poble no es molt rich, haurá servit al Rey. Sí senyora; hé pertenescut al exércit.

Tom. Tornant á la cuestió ¿ahont l’he vista á vosté? perque ’l seu nom no m’es desconegut.

Mar. No m’ho explico, perque sent soldat vosté no debia frecuentar las reunions. Lo meu marit era persona molt considerada á Barcelona y sempre hem estat relacionats ab lo principal. Los dimecres, qu’ es lo dia destinat per rebrer visitas, devegadas hi há sis ó vuyt cotxes á la porta, alguns ab escuts d’armas, perque també ’m tracto ab l’aristocracia. A propósit: ¿vosté vá comprar á algun noble aquesta casa? L’escut de armas…

Tom. No la vengueren. Los meus antepassats guanyaren aquet títol, que ’ls hi doná don Jaume á la conquista de Valencia.

Tom. No senyora, perque la casa vingué molt á menos y ja fá dos generacions que, per no pagar los drets al Estat, no ’l tenim. Jo ’m trobo, gracias á Deu, en situació de tréurel, pero me sembla que no tinch prou per figurar en l’aristocrácia. Cuan era estudiant… ¡Ah! ¡ja hi caich! Ja ho crech que la conech y vosté també á mi. Me permet sentarme.

Mar. (¿Quí ho diria que hagués menjat ranxo?) ¿Hont m’há vist? ¿Potser al Liceo?

Tom. Res de Liceo, ni d’aristocracia. Parlo de molt temps enrera; de cuan jo era estudiant y vosté ajudava al pobre del seu pare cusint camisas, que per cert l’hi pagaban molt malament.

Mar. ¡Senyor meu! (Alsantse. També don Tomás.) ¡Hi ha recorts que son inoportuns!

Tom. Senyora, perdónim si la hé molestada, pero jo creya que honrava á una filla lo recort d’haber treballat molt perque res faltés al seu pare.

Tom. No tinch cap interés en continuar aquesta conversa. L’estudiant que vivia al segon pis de la casa hont lo seu pare tenia la botigueta, desapareix, y aquí té ‘l’ metje que desitja saber perque l’há cridat.

Tom. Era; aquell mateix que al passar per devant de casa de vosté no dexava may de donarli ’l bon dia. Era molt guapa.

Tom. Salva la diferencia d’anys, es la matexa, sinó que allavors era la Marieta y avuy es donya Maria, com jo era en Tomaset y avuy soch don Tomás. ¡Qué mal vá cuan á un li diuhen don! ¡Quins temps aquells, donya Maria! Llavors ’ns tractavam de tú… Bon dia, Marieta… jo ’t deya… perdoni li deya.

Tom. Ni vosté ni jo, que no passo de metje de poble, mentres que vosté ocupa una brillant posició.

Tom. Se’m pot tractar, pero posantse cada hú de nosaltres á la situación que li correspon.

Tom. Perdoni; hém convingut que á cada hú se li donará lo que se li deu, y vosté falta al pacte, perque ’l meu tractament, es més que vosté.

Tom. Ab lo cual vol dir que vosté es jove, perque no ’ns portem molts anys. Y ho es, Marieta, dich donya Maria.

Tom. Més m’ agradaria que ’m parlés la Marieta y tornar á ser en Tomaset, noms que fán reviure la juventut, que sempre té recorts bonichs, encara que vosté…

Mar. Sí, sí; ja sé lo que vol dir. No ho recordem que tenia que cusir á la máquina. M’ha dit que s’habia retirat tant jove…

Tom. Pero ab molts anys de servey, gracias á las campanyas. Una ferida me vá obligar á pendre ’l retiro, y aqui ’m té tancat á aquet poble, vegetant y sol, perque vaig fer lo disbarat de no casarme, y ara, cuan comenso á sentir la necessitat de la família…

Tom. Y jo, que no vaig pendre muller per por de ser gobernat per ella, estich gobernat pe ’l meu antich assistent, á qui tinch de criat.

Tom. ¡Qué es trist á la meva edat l’aislament en una casa gran, cuan á l’hivern de la vida no s’hi troba ’l dols caliu del amor!

Mar. Tristesa que pot convertirse en alegria, ¿Per qué no ’s casa? La edat no li passa.

Tom. Y guapa: continuarem la conversa, que s’interromp ara, perque hé de visitar á alguns malalts. Als peus de vosté… ¿Donya Maria ó Marieta?

Tom. Gracias, Marieta. (Anantsen y retrocedint.) ¡Ah! La malalta m’ha fet oblidar la malaltia… No m’há dit que té…

ACTE SEGÓN

DECORACIÓ: Sala de la matexa casa; porta al fons y als costats. A la dreta una taula ab tapete, sillons, cadiras, un canapé, calexeras, cortinas d’istiu á las portas dels costats. Los mobles despariats, molt antichs uns y altres més moderns. La decoració há de ser de casa antigua y rica.

ESCENA PRIMERA

Tuy. Me sembla que queda bé la sala. A fora tot es tant gran, que may hi há prous mobles per las casas.

Miq. La senyora há cridat al fuster, li há fet netejar y rentar la cara á las calaxeras y á las cadiras, y tot axó hi guanyem nosaltres.

Tuy. ¡Ja ho crech! Ara may troba la casa prou neta ni arreglada y fins há fet portar alguns mobles de Barcelona.

Miq. Escolteu…Sí… (Se juntan per escoltar á Miquel que partia ab misteri.)

ESCENA II

Nan. ¡Fresch estaria si m’enfadés! Als pobles hi há la mala costum de no dir lo nom, sinó ‘l motiu. Al ferrer, que de tant vell no pot arrossegar los peus, li diuhen l’avi Sardana, y ’l seu fill es l’hereu Sardana, y la nora, la jove Sardana; al fusté, que sempre parla ab finura y diu: senyoreta, miqueta, tristeta, ben fateta y te veu de pastetas ensucradas, li dihuen en Terramoto; lo flaquer es en Xurrimpangis; á la plats y ollas, que fins crida enfadada per donar lo bon dia, li dihém la tia Melis. Al moliné li diuhen en Paperina, y ’l’ seu noy es l’hereu Paperina, y la filla, la noya de’n Paperina, y tots son paperinas á la familia. A mi ’m diuhen lo general del ranxo y, general del ranxo ’m quedaré.

Nan. Lo senyor sol dir en broma que es general de metjes, y com jo hé estat lo seu assistent, un dia no sé qui va dir: –Si l’ amo es general de metjes, l’assistent es general del ranxo– y ja n’hi vá haber prou. ¿Hont es donya Maria?

Nan. Aquet cistell de fruyta que li envia la Ramoneta, la neboda de don Tomás. De bon mati ja era á l’ hort, escullint lo millor dels fruyters per obsequiar á la senyora.

Nan. Mira que ’t pots donar per ditxosa per haber lograt enamorarme. Miréume bé. ¡A mi!

Nan. Si tú no sabs qui soch jo. Cuan vaig sortir de casa per carregar ab lo fusell y la motxilla, al poble hi vá haber un ayguat produhit per las llágrimas de las noyas que de mi estavan enamoradas.

Nan. Lo meu uniforme era una xarxa que arrastraba lo cor de las noyas. A Castella, á Valencia, á Navarra y á tots los barris de Espanya ¡cuántas son las que encara ’s recordan de ’n Nando. Aneu á un poble, siga de llevant ó de ponent; crideu: en Nando há arribat, y veureu sortir á las finestras totas las noyas casadoras per mirarme. ¡Si n’hé rebudas de cartas ab corts atravessats per fletxas! Ne tenia tantas, que un dia que no trobava carbó ni llenya per fer lo ranxo del batalló, me vaig servir de las cartas per fer bullir las marmitas y encara ’n varen sobrar.

Ant. Digas Nando ¿cóm es que han vingut don Anselm, germá del senyor metje y la Ramoneta?

Nan. Voleu qu’ estiga molt enterat y jo sols ho estich del que menja don Tomás, perque soch l’ajuda de cámara, cuiné, criat, tot d’una pessa. Si la senyoreta está molt al poble, me desacredito, perque ’s fica á la cuina y disposa, dihentme que jo sols se fé menjar de soldat. Pero m’ho diu ab aquella cara riallera que Deu li há donat, y no hi há manera d’enfadarse. Ahir lo senyor li vá respondre que jo seria sempre per ell lo cuiné més excelent del mon, perque gracias á mi es excelentíssim senyor: es á dir, li varen donar la gran creu.

Nan. Ja n’há sentidas de balas, pero no há guanyat á las batallas lo vuecencia; ja n’há prestat de serveys, més no valgueren per tant. En cambi un dia que dinava ab lo ministre de la guerra, la senyora ministressa, ó siga la dona del ministre, que era filla de Tarragona, de Torredembarra, vá dir que no hi había plat com lo bacallá ab romesco y que feya molt temps que desitjava menjarne y no podia, perque no trobava qui ’l sapigués fer. Lo meu assistent, digué l’amo, es d’Altafulla, y ’l fá tant bó que un s’hi xucla ’ls dits.

Nan. Una cosa parescuda. L’amo vá convidar á esmorsar al ministre y á la ministra, y ‘m dona ordre de que fassi bacallá ab romesco. ¡M’hi vaig lluhir! ¡Se’n varen atipar! –Es tant excelent, digué ’l ministre, qué si ’l cuiné no fos soldat merexeria que la excelencia del bacallá passés á n’ ell y fós excelentíssim. –Fés excelentíssim al seu amo, á don Tomás, digué la ministra. –Sí que ho será, respongué rihent lo ministre. –Y als pochs dias li plantan al clatell lo decret fentlo excelentíssim senyor per mérits de guera, pero la veritat es que el mérit fou del bacallá ab romesco.

Nan. ¡Uy! Se guanyan més condecoracions guisant bacallá ab romesco que per serveys fets á la pátria. Ja sabeu que jo no exagero may.

Tuy. Y tanta com n’hi há. Aneu á buscar los balancins que han portat de Barcelona y pujéulos. ¡La senyora!

Tuy. Adéu, Nando. (Se’n van Miquel y Antonia pe ’l foro. Tuyas per la esquerra.)

ESCENA III

Nan. Bé, y gracias, donya Maria. M’han encarregat, en particular l’amo, que la saludés y li preguntés com se troba.

Nan. (Prou l’há passada d’un son, pero lo que vol es que la visiti ’l metje.) Sí que ho sento. ¡La senyoreta me fá portarli aquet cistell de fruyta!

Nan. Es que una cosa es sentirho al general y altre que ho repetexi l’asistent. Diu que vosté es molt bona y amable.

Mar. Arriba aquet mati del viatge que ha fet per assumptos de la fábrica. Per cert vá sortir d’aqui la vigilia de arribar la senyoreta y ’l seu pare; de modo que no ’ls coneix.

ESCENA IV

Mar. Entra aquesta fruita y torna ’l cistell al criat. Molt de cuidado que no ’s fassi malbé.

Nan. (¡Una pessetona!) (Nando se’n va pe’l foro. Tuyas segueix fregant los mobles.)

ESCENA V

Mar. No digui núvia, que no ho es, ni ho será mentres jo visca, la menestralota.

Tay. Cumplint las ordres de vosté, tinch encarregat a la meva senyora que vigili; donchs bé; á la hora de passar lo carté, entra á la botiga de la núvia…

Tay. Es cert, dispensi. Entra á la botiga ab pretest de comprar cualsevol cosa, y d’una ullada veu lo sobrescrit de las cartas. Cap es de lletra de don Mariano.

Mar. No hi há que fiar. Tinch por de que al anar á Barcelona en Mariano, l’hagi vista.

Tay. Avuy espero carta de la meva senyora en la que ’m dirá lo que hagi averiguat.

Tay. No pot tardar, perque porta ’l correo la matexa tartana ab que vindrá don Mariano.

Tay. Ara, si vosté ho permet, aniré á pendre xocalota, –dich, colaxata, dich xocolata, –perque encara estich en dejú.

Mar. Tuyas, ves á servir el colaxata… Senyor Tayabas, sentintlo una acaba per capgirar las paraulas: serveix el xocolate al senyor Tayabas y torna desseguit á acabar d’arreglar la sala.

ESCENA VI

Tay. ¡No me’n parli, donya Maria! A n’ aquella edad en que un no es noy ni home y per senyalarse se fan moltas bestiesas, várem donar en la grácia de trasposar las las sílabas creyent que axó era molt divertit, ¡costum que me’n ha donat de disgustos! perque no l’hé poguda perdrer per complert. Vaig entrar d’aprenent á casa al senyor Comí…

Tay. Sols ho sab qui l’há aguantat. ¡Desgraciat del que ‘s quexava! Un dia la cuinera, que estava enamorada d’un municipal de caballeria y sols ab ell pensava, vá baxar á la tenda per arrós per nosaltres y escayola pe ’l’ canari. Vá trobar al municipal, y pensant ab ell vá omplir d’arrós la menjadora del canari y vá tirar l’escayola á l’ olla. ¡Figuris l’alborot que várem armar los aprenents al veurer que ’ns donavan sopa d’escayola. Al sentirlo, puja ’l senyor Comí, cremat com de costum, y jo presentantli la sopera vaig dirli: –¿Quí menja axó, senyor Comí? –Més capgiro ’l seu nóm y li dich: –¿Qui menja axó, senyor Mico?

Tay. Vaig baxar los escalons de cuatre en cuatre, perque ell me perseguia bramant com una fera, y may més he tornat á pujarlos,

ESCENA VII

Miq. No, que aniriam de clatells. ¡Ja ho veig que aquestas cadiras son una enganyifa!

Miq. A nosaltres bé ’ns ho sembla. Hem posat las calaxeras hont nos ha dit, ho hem fregat tot. Aquí ’l canapé.

Miq. Bonas com vosté las vol, no n’hi ha al poble. Hem dit á n’ en Janet que anés á trobar á n’ en Badó, que es lo jardiner d’aquella casa que hi ha á un tiro de fusell, ab órdre de que porti un ram ben bonich y ben fí.

ESCENA VIII

Tuy. A Barcelona es moda. Pero dexemse de cortinas y digéu, Miquel, lo que voliaho contarnos cuan ha vingut en Nando.

Miq. A condició, Tuyas, de que encara que ho digui, jo no hauré dit res, perque si no fós cert lo que ’s diu, no vull que donya Maria s’enfadi si arriba á enterarse de que jo he parlat.

Miq. Donchs si ho sabs, digamho tu, y axís si arriba á oidos de la senyora, resultará que jo no t’ho hauré dit á tú, sinó tú á mi, lo cual será molt diferent.

Tuy. ¿Perqué no he de dirho? ¿Per ventura es cap mal? Escolteu, mes després no ’n feu una crida.

Tuy. Vull dirvos, (ab misteri é interés per part dels altres), que si es cert que…

ESCENA IX

Tay. ¡Toballas… dich Tallabas. Tayabas! A veure si de tant capgirarme ’l nom acabaré per no saber com me dich. Al preguntar per donya Maria, vosaltres heu saltat.

Tay. ¡Que sí! La conversa era sobre si fá bé ó fá mal negantli al seu fill lo permís pera casarse.

Tay. Ja que donya Maria ha dút á don Mariano á aquest poble per distréurel d’uns amors que no poden continuar, vosaltres heu de ser molt discrets; perque hi guanyéu tenint á donya Maria á casa vostra.

Tay. ¿No es natural que donya Maria no vulgui que ’l seu fill se casi ab una noya que no té res?

Tay. Jo no hé dit res, jo soch molt revessat,–dich reservat; – y ’l que vosaltres voleu fer, es comprometrem. La principal culpable de tots aquets enredos, ets tú.

Tuy. Vosté que proporciona ’l carbó, ’ls encenalls, lo misto y fins lo ventall.

Tay. Cuinera atrevida, casi ’m dius xerraire á mi, á qui á estudi ja ’m deyan lo mut, perque de noy ja hé estat molt reservat! ¿No es veritat que sabeu per ella, que don Mariano está enamoret de la filla d’un botigueret?

Tay. Lo que vosaltres voleu es comprometram y salvarvos, tirantme las culpas á mi. ¡Pobres de vosaltres si ho dich á donya Maria!

ESCENA X

Miq. No, tú, ó be jo, perque com al poble no ‘s parla d’altre cosa, no diré cap secret. La teva mestressa s’ há enamorat del senyor metge.

Miq. Y ’l cás es, segons nos ha contat lo senyo Tayabas, que la senyora vol casarse, pero no vol que ’s casi ’l seu fill.

ESCENA XI

Marº. Cuan torni á parlar per parlar, fará ’l favor de no donalshi assunto á costa meva. (A Tuyas.)

Tuy. Don Mariano, jo no ’ls hi he dit res. ¿Heu sabut per mi que la seva mamá no vol que ’s casi?

Marº. Entri axó al meu cuarto. (Donant lo sach de má á la Tuyas.) Digui al senyor Tayabas que desitjo parlarli y que m’esperi aquí. Vaig á veure á la mamá. (Se’n van ell y Tuyas.)

ESCENA XII

Jan. Pero més que de la neboda ho está del oncle. ¿Sabeu que al poble ’s diu que don Tomás ha fet venir al seu germá per dirli que ’s casa ab donya Maria?

Jan. Ho díuhen, y també diuheu que donya Maria procura guanyarse la voluntad de la neboda.

ESCENA XIII

Tay. No es estrany, perque tant ell com la seva mamá no saben fer res sense consultarmho.

Miq. Anem que no vull sentir la tronada. Després tornarem á posar las cortinas. (Se’n van Miquel y Antonia.)

Tay. Me ’n alegro de véurel, don Mariano, tant fresch y tant reixit. (Vá á pendre rapé.) ¿No ’n vol pendre? (Presentantli la capsa.)

Marº. Dexémnos de fumar y parlem. ¡Séntis! (Lo senyor Tayabas s’assenta. Mariano se mou y parla agitat) ¿Sab d’ahont vinch?

Marº. Li haurá escrit la seva senyora, y á vosté li haurá faltat temps per contarho á la mamá.

Tay. ¡Don Mariano, semblant imposició, –dich preposició, dich perposició, dich suposició…(Alsantse.)

Marº. Hé averiguat que la seva dona passa molt pe ’l carrer ahont hi há la botiga del pare de la Ramoneta y há preguntat als vehins…

Tay. (¡Malehits xerraires!) Miri, don Mariano, allí hi viu una cosina… (Alsantse.)

Tay. No… no… No sé res, (S’haurá axecat y ’s dexa caure a la cadira al veure l’enfado de don Mariano.) No sé res… res… res… (ab veu baxa al final.)

Tay. No ’m miri axís, don Mariano, perque ’ls seus ulls semblan llampárragos, –dich llampechs– y tot m’esgarrifonyo –dich m’esgarrifu. –No sé res y encara que ’m posin al talladó y ’m piquin ab una mitja lluna esmolada de nou per ferne de mi mandonguillas, no podré dirli hont es la Ramoneta, perque no ho sé, ¡no ho sé, no ho sé!

Marº. Ningú sab dirme ahont ha anat, y en aquesta desaparició hi veig la má de vosté y la de la mamá. A la mamá la respecto; pero en cuan á vosté ¡si ’l que sospito fos cert! (Apretant los punys, va cap al senyor Tayabas que s’axeca y retrocedeix.)

Marº. ¡Mirim! (Se miran fixament. Lo senyor Tayabas estornuda.) ¡Home, giri la cara!

Tay. ¿Un altre perrotxe, –dich, un altre reprotxe á mi? (Joch ab la capseta de rapé, puig voldrá péndren y no arriba a ferho.)

Marº. A vosté que há contat á aquesta gent si la mamá s’ oposa á que jo ’m casi.

Marº. Si torna á ocuparse dels assumptos de família, sortirá de la fábrica.

Tay. ¡Don Mariano! ¡Don Mariano! (Al estendre ’ls brassos la capsa se li vuyda sobre ’l ram.) ¡Bona l’hem feta!

Tay. (Espolsant lo ram.) Cregui, don Mariano… ¡Malehit rapé!… que m’ha arribat al cor lo que m’ha dit. (Estornuda.) Hi há rapé pertot… Renyarme Vosté, á qui tant estimo. (Estornuda seguit.) Dispensi, don Mariano.

ESCENA XIV

Tom. ¿Qui m’ho habia de dir? ¿Enamorarme als meus anys? La veritat es que més hauria valgut enamorarme y casarme cuan jove, perque are me rich de mi mateix, cuan penso que desde la primera vegada que vaig parlar ab la Marieta, ja fá tres setmanas, no puch passar per devant d’aquesta casa sense véurerla y parlar del nostre projectat casament; y parlarne en secret, perque tenim por de que la gent no ’s rigui de nosaltres Aquí vé. Es guapa.

ESCENA XV

Mar. Creya que no vindrias. ¿Qué guaytas? (Al veure que don Tomás mira á la sala.)

Tom. Si ningú ’ns sent, perque m’agrada molt renovar aquells temps de la juventud, pero tinch por que ’s riguin del senyor Metje.

Mar. Tens rahó. ¡Éran tant bonichs aquells temps en que ’ns tutejavam, días que ara ’s reproduhexen! Mes cuan s’enterin de que ’ns estimem…

Tom. Lo meu germá m’estima molt, pero la veritat es qu’ ell pensava ser lo meu heréu, y no li fará grácia que ’m casi.

Tom. Hé fet venir á l’Anselm y á la meva neboda, buscant una ocasió de parlarli y no sé trobarla. No goso.

Tom. Li teus guanyada per complert la voluntat, y axó ja es bastant: pero cuan sápiga que has de ser la seva tia…

Tom. Y lo pitjor es que aquesta situació no pot durar, perque al poble tothom diu que ’ns casém.

Tom. Si no es necessari parlar per dirho. L’amor se sembla á las flors, que ab lo seu flayre descubrexen la seva presencia, encara que no ’s vegin. Lo millor dia ’l teu fill y ’l meu germá s’enteran de nostres projectes.

Mar. La oposició del meu fill será tan gran com ho es la meva al seu casament que es un disbarat, al que may consentiré. Si jo cedís, potser ell cediria, pero no ho faré. Cert que ni tú ni jo necessitém lo consentiment de ningú per casarnos, pero no es agradable la oposició de la familia. ¡Si ’l meu fill no estés tan bojament enamorat! La teva neboda es guapa, bona, simpática…

Mar. Y tots contents. Si ells se casessin, no podrían oposarse á la nostra boda.

Tom. Que jo sápiga. Primera: que ’l teu fill está bojament enamorat, segons acaban de dirme.

Mar. ¡Tot nos contraria! ¡Mes qui sab! Se tractaran, y val tant la noya, que tinch confiansa de que en Mariano acabi per estimarla.

Mar. Lluny de l’altra, l’oblidará, perque l’ausencia es mare de l’oblit.

ESCENA XVI

Marº. M’han dit qu’ era aquí ab lo seu germá y la seva neboda, á qui no tinch lo gust de conexer.

Tom. Jo m’hé anticipat per fer la visita de metje á la seva mamá. Per fortuna vosté está ben bó.

Tom. Entreu. Don Mariano, tinch lo gust de presentarli al meu germá y á la meva neboda.

Tom. Tal vegada aniria més bé una copa de Jerez, donya Maria… (Se’n va.)

Tay. Lo que li aniria bé es un elixir que jo prench y ho cura tot. Vaig á buscarlo. (Se’n va.)

ESCENA XVII

Marº. Crech que sí. Arribo desesperat de Barcelona al saber que habías marxat, y ’t trobo á aquet poble y á casa de la mamá.

Ram. ¡Si sápigues que jo soch aquella á qui ’l seu fill estima y de qui no vol sentirne parlar!

Ram. La neboda del senyor metje, pero no la botiguereta que vol enganyar al seu fill. ¡Pensar que t’há tret de Barcelona perque m’oblidessis!

Marº. ¡Y qué ’ns han portat al mateix poble perque no ’ns vegessim! Ramoneta, es necessari fingir que no ’ns conexém, perque si la mamá arriba á enterarse, estem perduts. Procura guanyarte la seva voluntat.

ESCENA XVIII

Mar. Veu, don Tomás, com ja es tota un altra. L’homeopatia l’ha posada bé.

Ram. Pero no veuhen que estich ben bona y fins contenta y casi ab ganas de riure al veure los apuros de vostés. No hé de desairarla á vosté, donya Maria, que es tant bona per mi, y pendré un glop de caldo. (Pren la tassa y beu una mica.)

Ram. Tio, donantme vosté ’l Jerez, n’hé de beure encara que sols siga una gota. (Mulla ’ls llabis á la copa.)

Mar. Senyor Tayabas, perdoni, pero si fés lo favor de pendre la tassa y… (Li dona la tassa y plat.)

Ans. Ja que se’n dú lo demés, ¿vo fé ’l favor del vás? (Li dona ’l plat, vás y ampolla.)

Tay. Sí, senyor. (¿Cóm m’ho arreglo?) (Ab dificultad arregla tot lo que li haurán donat.)

Tay. Creguí que ’m treu un gran pés del cor, perque suposá que jo sé hont es la…

Marº. Ja ho sé que no ho sab. Ara que s’ha tret lo pés del cor, vagi á tréures lo pés que té als brassos.

ESCENA XIX

Tom. Sorprenens, pero li asseguro que no es la homeopatia lo que l’há posada bé. Sápiga que tinch una pretensió, donya Maria, á la que espero no ’s negará.

Tom. Que demá honrin la meva casa y de vostés, acompanyantnos á dinar. A menos que ’n Mariano tinga que marxar.

Mar. No li agrada molt parar al poble y sempre busca un pretest per sortirne. Ara ha passat una setmana fora.

Marº. Mamá, vosté sab que no ’m puch despendre dels assuntos de la fábrica, pero ja que á vosté li desagrada que me’n vagi, li prometo que ’m tindrá fixo al poble.

Marº. En que encara que hagués de marxar, suspendria el viatje per no privarme dol gust de sentarme á taula ab vostés.

Mar. (Observo que no has tingut cap paraula de galanteria per la Ramoneta, y axó pot ofendrer á personas que tant nos distingexen)

Marº. Senyoreta, ¿tindrém lo gust de que passi tot l’istiu al poble? (_Donya Maria s’ assenta á la esquerra, al seu costat estará dret don Tomás. Ramoneta sentada á la dreta, al seu costat dret don Mariano.)

Tom. Pe ’l meu gust, sí, perque jo may estich tant content com cuan la tinch al meu costat.

Mar. No m’ estranya, perque la Ramoneta se fá estimar. A mi ja ’m té guanyada la voluntat.

Ram. Gracias, y si m’ho permet, las hi donaré del seu bon afecte ab una abrassada. (S’axeca y abrassa á donya Maria.)

Mar. No tens preu, filla meva. Don Tomás ¡qué ’n será de ditxós l’home que ’s casi ab ella!

Ram. A mi ’m sembla, donya Maria, que si vosté ’m conegués bé, no opinaria de mi com opina.

Mar. (¿No es una vergonya que ’l seu tío tinga de donarli conversa?) (Mariano vá ahont son Ramoneta y don Tomás.)

Ram. Lo tio vá venir aqui á descansar, pero: –Don Tomás, fassi ’l favor de veure ’l noy, que está molt malalt. –Per Deu, don Tomás, dongui una mirada al meu home, vosté que sab tant,– y com lo tio es bó, pero encara ho es més del que sembla, poch á poch, y sense ell adonarsen, s’ha convertit en metje de poble.

Marº. Per ara se sembla á la d’aquell que va caure d’una torre molt alta. A mitj camí, mentres donava tomballons per l’espay, li vá cridar un: –¿Cóm vá, company?– Per ara bé, respongué l’altre, pero veurem al xocá ab la terra.

Ram. Aquí la terra es la teva mamá. ¡Cuán s’enteri! (Rihent.) Ara rich, mes tinch por de acabar plorant.

Mar. Tenen una conversa animada, com si ’s coneguessin de temps. Me sembla que ’ls casarém.

Marº. Veig que has caigut en grácia á la mamá; dexa que l’ afecte aumenti y llavors li será més difícil negar lo seu consentiment.

Mar. La cosa marxa. (A don Tomás.) ¡Ja l’han dut y no m’han avisat! (Lo prén.)

Tom. ¡Quin flayre tant… (L’olora.) (Semblant á tabaco.) (Fa esforsos per no estornudar.)

Mar. ¿Qué vol dir? (Pren lo ram, l’enflaire y també estornuda.) ¡Lo rapé del senyor Tayabas!

ESCENA XX

Tay. ¿En qué m’he lluhit? (Los tres estornudan á la vegada, y ’s treuhen los mocadors.) ¡Lo ram!

Mar. ¿Li sembla si he manat fer aquet ram, perque vosté li fés pendre rapé.?

Tay. ¡Donya Maria! Una distracció, cualsevol la fregeix, dich la sufreix.– ¡Es molt aquesta malehida llengua meva!

Tom. Anem á véurel y estornudarém en plé aire (Tots se disposan á sortir.)

ESCENA XXI

Tay. May te descuidas de cobrá. Té, y vésten (Li dona cinch céntims y Janet s’en va.)

Mar. ¡Senyor Tayabas! (Axeca involuntáriament la veu; al sentiria los que anaban sortint baxan á la escena alarmats.)

Mar. (Posis malalt y calli.) He donat aquell crit al veure que ’s tornava blanch, afinat.

Mar. Tomás.(Don Tomás forma grupo ab donya Maria. Lo senyor Tayabas sentat y al seu costat Mariano. Los altres observan.)

Mar. Aquella ha tingut l’atreviment de venir al poble per enganyar al meu fill.

Mar. ¡Tots los nostres plans per terra! Anem. (Van anantsen pel fondo.) (¡M’has de matar!)(Al passar al costat d’en Mariano.)

Tay. Se’n guardará prou, perque la meva dona diu que no vol que ’m quedi viudo.

Tay. ¡Don Mariano! ¡Aussili! ¡Don Mariano! (Se desprén d’ell y fuig pe ’l fons.) (Teló rápit.)

ACTE TERCER

DECORACIÓ: Sala de casa d’un metje. Parets empaperadas, ab cuadros. Llibreria. Sofá petit á la esquerra, ab sillons. Silló á la dreta. Mobiliari de classe mitja acomodada. Cadiras, etc. Porta d’entrada al fons, y al costat d’aquesta un altra per la que ’s vá al menjador. A la esquerra la porta per la que ’s vá á la cuyna. A la dreta la del despatx.

ESCENA PRIMERA

Ans. Has fet molt bé de dirmho, perque las bonás fillas que estiman lo seu decoro, ho han de confiar tot al pare. Cuan en Tomás m’escrigué que vinguéssim al poble á passar una temporada, me vá donar una alegria, perque pensava que axís te treya de Barcelona.

Ans. Tant ella com jo ’ns hem lluhit, perque per allunyarvos l’un de l’altre, hem escullit lo mateix poble per passar l’istiu, y perque vos oblideu, hem fet de modo que esteu junts á totas horas. Fugint del foch hem anat á las brasas.

Ram. En Mariano no volia que li digués res, perque conta que la simpatia entre las duas familias servirá per véncer l’oposició de la seva mamá y obtenir lo seu consentiment.

Ans. No debias amagarme lo que passa y has fet bé dihentmo, perque lo millor guia d’una filla, es lo pare.

Ans. No ’n sabrá res per ara. Després veurem. (Pausa.) Ramoneta, m’has de respondrer ab tota sinceritat. ¿Estimas molt á n’en Mariano?

Ram. Posaria totas las mevas energías al servey de la meva voluntat de filla obedienta, més no sé si podría oblidarlo.

Ans. Ho sento, perque m’agradaria rompre ab donya Maria, més avans ferli sentir la meva indignació per las injurias que á tú y á mi ’ns ha dirigit.

Ans. Rahó de més per callar. ¿Qui soch jo per ella? Un botigueret que treuría la rifa si casava la meva filla ab lo seu noy. ¿Qui ets tú per aquesta dona? Una menestralota que ha sabut enganyar á n’ en Mariano. ¿Y qui es ella?

Ans. ¿D’ahont procedeix? De classe més humil que la teva. ¿Quí era? Una pobrissona?

Ans. Y es cert. Sento no poguerli dir que es vritat que jo tinch una botiga y d’ella visch, sense fer lo tonto recordant á la gent que vé á comprar, que ‘ls meus antepassats possehían un títol de noblesa, cosa qu’ ella no té, ni cap dels seus ha tingut; que es veritat que tú treballas y m’ajudas, pero també ho es que ella encara era més pobre que tú.

Ans. Pert cuidado: no ho diré per tú, no per ella, y també per no armar la grossa ab en Tomás, que s’ha enamorat d’aquesta senyora.

Ans. Al poble ho sab tothom, per més qu’ ells dos creguin que ningú n’está enterat. Sospito que lo meu germá ’ns ha enviat á buscar per dirnos que ha pensat casarse; peró no sab com comensar. ¡Enamorarse als seus anys! ¡Y he de tenir per cunyada á la que no ’t vol per nora!

Ans. ¡Ja sé ‘l que vols dirme! Recordis qu’ estimo al fill de donya Maria, ¿no es aixó?

Ans. No renyexi ab ella, perque qui ho pagaria seria la Ramoneta. ¿Ho endevino?

Ans. Ditxosa edat, y ditxosa dona la que ha de ser la teva sogra y la meva cunyada.

Ans. Si no t’es sogra tindrás que contentarte ab que ’t sigui tia ¡Despreciar á la meva filla! ¿Y qui es ella per despreciarte? Voldria que m’ho diguessin: ¿qui es ella? (Sembla que dirigeix la pregunta á Nando que entra en la escena.)

ESCENA II

Nan. Dir á la senyoreta que s’han espessehit molt aquellas pastetas que ’n diu vegi la mel.

Nan. Trufas ó trunfas tot es hú. Ab lo formatje l’han enganyada, perque té mala olor y vehins, y fins me sembla que camina sol.

Ans. Si no ’t guanyas la voluntat de donya Maria, haurem de convenir en que es una fiera.

Ans. Y si ho sab, dirá indignada: ¿cóm puch jo consentir que ’l meu fill se casi ab una cuinera.

Ram. Pero si tinch la fortuna d’endevinarli ’l gust, de que ’l diná li agradi y repetexi d’algun plat, pensará: –Aquesta noya ’m convé per nora, perque dirigirá a la cuinera y menjaré á gust.

Ans. Si es axís, fés tot cuan sápigas per lluhirte, per que ’m sembla que ’l dinar d’avuy ha de ser decissiu.

Ans. Sospito que ’n Tomás aprofitará la bona disposició en que un se troba després d’haber dinat bé, pera dirnos que pensá casarse, á fi de que avuy mateix tot quedi arreglat; y tot ho quedará, perque soch capás de dirli: –Escolta Tomás, si donya Maria ’s casa, ¿quín motíu hi ha per que no ’s casi ’l seu fill? Si tú ets digne de ser marit de donya Maria, ¿per qué no ha de ser digne la teva neboda de ser la dona d’en Mariano? ¿Per ventura no som tots de la matexa familia?

ESCENA III

Tuy. Aviat las hi podrá donar vosté matexa, perque no tardará en venir. A aquestas flors no hi há rapé com á las d’ahí.

Tuy. Sí, senyor: poch després d’habersen anat vostés, la senyora vá cridarlo, y encara que jo no m’entero may de res, perque está lleig que las criadas vulguin saber las cosas de la casa, vaig averiguar, sense volguerho, que donya Maria estaba furiosa, y que l’anada á Barcelona del senyor Tayabas, que tornará avuy, té por motiu los amors contrariats de don Mariano. Li dich perque suposo que vosté n’esta enterat.

Ans. Ho sé tot fil per randa. (Aquesta parlará.) Donya Maria s’oposa al casament.

Tuy. Y gracias si ’n trobava. Las hi pagavan á tres pessetas la dotzena y encara tenia que posarhi ’ls botons y ’l fil.

Ans. ¡Camisas de munició á tres pessetas dotzena, posanthi encara fil y botons. ¡Qui ho diria!

Tuy. Axó no; si vol oféndrela, parlinhi, per més que no pot negarho. Si li mira bé lo dit de la má esquerra, encara hi trobará las senyals de las punxadas de l’agulla de cusi. ¡Cuántas vegadas s’ hi vá tenir que donar cops ab lo didal perque la punxada no se li enverinés.

ESCENA IV

Ram. ¿Vol entrar á la cuyna? Vosté que coneix los gustos de donya Maria, me dirá si lo que s’há disposat pe’l dinar li agradará.

Tuy. ¡Ja ho crech que li agradará! ¡No n’está poch de contenta! Ja fá duas horas que ’s vesteix y s’há fet pentinar no sé cuantas vegadas, perque may troba que li estiga prou bé ’l pentinat. Sembla que vulga enamorar á algú.

Ram. Que li agradará lo dinar, vosté ho soposa, mes jo desitjo que ella ho diga.

ESCENA V

Ans. Ja ho sab tothom y ells creuhen que es un secret. No hi há com l’amor per atontar als joves, mes cuan s’enamora un que ja passa de la edat, com lo meu germá, se torna ximple.

Tom. Está preciós. No sé com s’ho há fet per cambiarho tot. Al mitj de la taula y há posat flors y al centro ’l rám que li há enviat donya Maria. ¡Quína senyora tant amable! ¿No es vritat que es amable?

Ans. Diré que sí, si t’hi empenyas, mes avans voldria que fessis lo favor de dirme si á qui estima es á la meva filla ó á la teva neboda.

ESCENA VI

Nan. Que no ’m pendré cap més llibertat. No hé pensat oféndrel, perque vosté sab que en Nando es en Nando, y que per vosté no hi há sacrifici que no fassi, perque li porto molt d’afecte, com li vaig demostrar aquell dia que vaig guisar el bacallá ab romesco per lo ministre de la guerra.

Nan. Hé de dirli que l’apotecari está malalt. Té una malaltia que acaba en itis.

Tom. Tinch d’arribarmhi avans no vinguin los convidats. En tot cas, fesloshi los honors de la casa mentres torno, que será al moment. (Se’n va.)

ESCENA VII

Nan. Avuy, un dia de tant tráfech, no tinch res que fer, perque la senyoreta m’há tret de la cuyna dihent que donya Maria no está acostumada als meus ranxos. ¡Si m’hagués dexat fé á mi, hauria fet un arrós!… Una vegada á Sevilla…

Ans. Ja tindrás temps de contarmho. Ara voldría que anessis á l’estanch per tabaco.

Ans. Veshi. Ja aniré jo á l’estanch, no fos cás que ’m donguessin la culpa á mi si ’l dinar sortia malament. (Se’n va.)

Tuy. Escolta. Tot depent de las noticias que porti lo senyor Tayabas de Barcelona.

Nan. Lo tartané m’ha dit que no habia tingut puesto á la seva tartana y que vindrá ab la altra, que surt mitja hora més tart.

ESCENA VIII

Tuy. Ara mateix era al menjador. Si vejés que bé l’ha posat. Vinga y ’l veurá.

ESCENA IX

Ram. Nando. ¿Qué fás? ¡Ah! No sabia que fos aquí. Nando, porta ’ls dulces dintre. (Se’n vá Nando. Ramoneta vol tréures lo devantal de cuynera.)

Ram. ¡Vanitós! A qui vull contentar es á la teva mamá. Hé preguntat á la vostra cuynera que es lo que més li agrada, m’ho há dit, y no fiantme de ningú, jo matexa dirigexo la cuyna.

Marº. ¿Quí no estima á una noya tant bona y tant guapa y tant cariñosa, y tant…?

Ram. ¡Prou! ¡Prou! Per ara tot vá bé, mes lo final es lo que ’m dona cuidado; cuan la teva mamá s’enteri de qui soch jo. Que bé saps fer lo paper devant d’ella; estás malhumorat com si la meva presencia ’t molestés, no ’m dirigexes la paraula, y si ’t dich alguna cosa me respons com si ’m fessis caritat, de mala gana.

Marº. He de fer de manera que la mamá no suspiti res: que tú li sigas molt simpática, molt, y cuan arribi ’l moment li diré: mamá…

ESCENA X

Ram. Res, donya Maria. (Estich confusa.) Ab permís de vosté uniré á donar ordres.

Mar. Ramoneta, estás conmoguda. (Li pren la má.) No sembla sinó que en Mariano… (Baix lo que dihuen ella y Ramoneta.)

ESCENA XI

Mar. (Seguint a Ramoneta ab la mirada, guaytant després á Mariano.) (M’estranya aquesta confussió. Potser s’han anticipat als meus desitxos y als de ’n Tomaset y ja s’han dit que s’estimaban.) Mariano.

Marº. (Molta intenció tota la escena.) (Me sembla que sospita.) ¡Psh! Es bastant agradable.

Mar. ¡Home, no sabs sortir del bastant! ¿Me negarás que la neboda de don Tomás se fá estimar?

Mar. Axís fós. ¡Que més desitxaría jo! ¿Que li deyas á la Ramoneta cuan he entrat?

Mar. ¡Ets molt prosaich! Parlar de sopa d’arrós á una noya tant guapa y fina.

Mar. No ’m sorprén lo que ’m respons, tant menos cuant…(Pausa.) Al poble hi ha…

Mar. T’es difícil respondre, perque no pots negarme que ella es aquí. (Axó ha de acabar.)

Mar. Y no goso sortir de casa per no trobarmels pe ’l carre; perque no ’ls vuy conexer. Pensabas que no me’n enteraría y ho sé tot. ¡M’has de matar á disgustos!

ESCENA XII

Tom. Vostés may s’anticipan, perque la seva presencia es molt agradable… (y molt desitxada la teva.) Sento que ’ls hagin dexat sols. Ramoneta.

Ram. Donya Maria es tant bona que ja ’ns perdonará. (Encara está enfadada.)

Tom. No hi es. He preguntat á tothom, y ’ls únichs que han vingut al poble son lo meu germá y la Ramoneta .Ja veus com no hi son.

Marº. La mamá m’ha fet una proposició que m’hauria omplert d’alegria si no hagués vist en ella la intenció de averiguar si tú ets realment la qu’ estimo.

Mar. De cap manera. En Mariano acaba de dirme que no ’s casaria ab la Ramoneta, y jo no puch consentir que ’s casi ab la de Barcelona. Si ’m nego al seu casament s’oposarA al nostre. Hi hauria un escándol.

Tom. Maria, es impossible que desisteixi d’aquet projecte que ’m prometia la felicitat pels anys que ’m quedan de vida.

Tom. Aquesta falta de resolució es proba de falta d’ afecte. Si tu sentissis com jo, no duptarias.

Ram. ¡Tonto! ¿No sabs qu’ ells aqui dintre també hi tenen un cor, com tu y com jo.

Ram. (¡Bona l’hem feta!) Res, li contava lo que li va succehir á una amiga meva, y ’s coneix que don Mariano es molt nerviós, perque ha cridat: “Es posible?” ab una vehemencia que ’m fa riure. (A Mariano.) ¡Comprens! (Tornan a conversar don Tomás y donya Maria.) Ara compendrás que la teva mamá desitji casarte ab mi, perque no estranyis que ella ’s casi ab lo meu oncle.

Marº. No pot donarme alegria la idea de que la meva mare torni á casarse, mes no puch oposarme, y menos sent don Tomás l’escullit,

Tom. Jo no desistexo. Y encara no he tingut valor ni per dirho al meu germá, mes al sentirte ne tindré fins per parlar al teu fill. Y li parlaré avuy.

Tom. Dexam á mi. (Somrihent.) Tu no sabs lo qu’ es un general de metges enamorat.

ESCENA XIII

Ans. (S’ha tret lo guant. Vuy veure si se li conexen las punxadas de cuan cusía camisas.)

ESCENA XIV

Marº. Ab permis de vostés. (Llegint la carta.) Es del majordom de la fábrica y he de contestaria desseguida. Janet, esperat que la portarás al correu.

ESCENA XV

Tom. (A Roma per tot.) (Resolt.) Anselm, ha arribat lo moment de darte una noticia.

Ans. Després de las paraulas de donya Maria, es inútil preguntar ab qui ’t casas.

Ans. Personalment té una posició y honors y, á més, procedim d’una familia noble.

Ans. La entrada de vosté, persona distingida, á la nostra familia, ’ns honra á tots.

Ans. Y res més. Ara, si ’l meu germá s’hagués enamorat d’una dona… ¿qué diré jo?…

Mar. Ja que ’m permet que ’l consideri com de la familia, don Anselm, li diré que ’l seu germá desaproba la meva oposició á que ’l meu fill se casi ab una menestralota, com vosté ha dit molt bé. ¿Cóm podria alternar la seva dona ab la familia?

Ans. Y ab vosté en particular. La seva oposició es molt fundada, y tú no deus insistir, Tomás. ¿Qué dirian si volguessis casarte ab una dona que hagués tingut per pare á un botigueret…?

Ans. Sí senyora; mes suposis que á més de ser de tant humil origen, hagués tingut durant la seva juventut que cusir camisas de munició á tres pessetas la dotzena, posantli ella los botons y ’l fil.

Ans. ¿Distingir? Lo cás es igual, perque no crech que hi hagi cap diferencia entre la posició social del seu fill y la del meu germá, y si vosté retxassa á una noya en tals condicions per l’un, també ha de retxassarla per l’altre

Ans. Ah, sí, que ’ls nostres antepassats tingueren un títol, que ’l meu germá pot renovar cuan vulgui, y que ’l fill de vosté no ’n té cap. Mes d’axó, prescindimme.

Ans. ¿Perqué t’enfadas? Per fortuna donya Maria no ’s troba en lo cás que la noya á qui no vol per nora, y fá molt bé de no volguerla. No la vulgui donya Maria.

Ram. Y encara que ’l cás fós igual, jo tindria á molta honra que fós la meva tia, perque sé que faria la felicitat del meu oncle.

Tom. Suposem que jo ’m casés ab una dona que de jove hagués hagut de treballar. ¿No he treballat jo? ¿No treballas tú?

Ans. Sí senyor, y treballant jo, descendent de nobles, me crech més honrat que ’l que de res ha arribat á molt y desdenya la classe d’ahont ha sortit. En cuan á la pregunta, donya Maria ’t respondrá.

ESCENA XVI

Mar. ¡Quina vergonya! ¿Qui li ha dit al teu germá que jo he sigut una cusidora? ¡Quína vergonya!

Tom. Pensi y diga lo que vulga l’Anselm estich resolt á portar lo casament endevant. No necessito ’l seu consell ni la seva autorisació.

Mar. ¡Quin afront! Sab que cusía camisas á dotze rals la dotzena. (Plorant.)

Mar. No, intencionat. Crida al meu fill perque m’ acompanyi á casa. No puch tenirme.

Tom. ¡Per Deu, Marieta! Si ’l teu fill te veu plorar pot haverhi un conflicte. Serénat. Crech que ’n Mariano vé. Vina… Baxém al jardí que ’t dongui l’ayre.

Tom. Ha estat inconvenient, mes no t’ha insultat, per que ’l treball honra. Vina. No ’t vegin plorar.

ESCENA XVII

Ram. Se’n van. Me semblava haver sentit plorar á donya Maria ¡Pobre senyora! ¡Lo pare n’ha fet massa!

Marº. Será divertit que en lloch de casarnos nosaltres sigan ells els que ’s casin.

Tay. (Ab ulleras negras. Les mohiments son de qui casi no s’hi veu.) ¿Qui es que ’s casa?

Marº. Donchs si no es vosté será un altre. (Mariano agitat passa á l’altre costat; lo senyor Tayabas se dirigeix ahont era.)

Tay. Firugis, dich figuris don Mariano (Joch d’escena, del cual resultin las equivocacións del senyor Tayabas.)

Tay. Figuris que un home al sortir de casa may sab ahont anirá á parar. Exemple: figuris que fá d’axó ja molts anys…

Tay. Figuris que jo prench lo tren molt descuydat de lo que había de succehirme. ¡Figuris!…

Tay. Lo pitjor que podia succehirme, me vá entrar una bolva de carbó de la camolotora, dich locomotora, á cada ull. ¡Quín patí! ¡Quín sufri! Alló era morir y pensava quedarme allí y no poder tornar aquí. ¿Y qui m’aussiliava, qui?

Tay. ¡Si vostés se’n fan, figúrintse si me ’n faria jo! La gent del vagó se vá compadir de mi. Eram set: un sargento de carabiners, xato per més senyas; un cansaladé que tot ell era cansalada, rodó com una bola, grexós y plé de tacas, y una senyora tan grossa que habia pagat dos assientos, n’ocupaba tres y encara estaba estreta; un dentista empenyat en que algú de nosaltres había de tenir mal de caxal y s’oferia á arrancarlo sense patir… ell. Després…

Tay. Que al sentir los meus ays, gemechs, crits y planys, tots me varen bufar els ulls per treurem las bolvas.

Tay. No senyora, mes ab las alenadas me vaig enterar de lo que habían menjat per esmorsar: y com alguns s’havían desdejunat ab sebas y altres ab all y oli, vaig haver de arrimarme á la portella per treurer lo que tenia al ventrell, quedantme lo que tenia als ulls.

Tay. Oh, no ’n tingui cap dupte. Al arribar á casa crido al metge, me treu las malehidas bolvas, me dona remey que m’alivia, mes no m’evita la inflamació, que m’obliga á portar ulleras fumadas y anar á las palpentas. Hi veig poch, tan poch que sé que vosté es don Mariano y vosté una senyora, mes no veig bé la fisonomia de la cara. (Pren l’un per l’altre.) Tinga don Marianet las cartas de la fábrica. (Las allarga á Ramoneta.)

Tay. Dispensi. Tinga. (Vá ahont era Mariano que s’haurá adelantat y ’s troba darrera d’ell.)

ESCENA XVIII

Mar. Estich resolta. No m’esposaré á que ’l teu germá torni á mofarse de mi dinant ab ell.

Tay. Sempre á las sevas ordres, encara que ara no ’s pot dir de mi que no hi veig mes alli del meu nas, perque ni sisquera al nas arriba la meva mirada. Tinch moltas cosas que dirli. ¡Ho he averiguat tot, tot! (Baix.)

Tay. Aquella poca vergonya que vol casar se ab lo seu fill, es al poble y… (Ho diu á Mariano creyent parlar ab donya Maria.)

Tay. Y ’l seu pare es tant desvergonyit com ella, perque l’ha acompanyada aquí.

Marº. (Volen tréurem y jo vull enterarme.) Gracias, entraré al seu despatx á llegir aquestes cartas, y escoltaré.) (Se’n vá.)

Ram. (Me sembla que sobro.) Vaig á veure si enllesteixen los criats (y á enterarme de com acaba aixó…) (Se’n vá.)

ESCENA XIX

Tay. Estaria distreta y no m’há sentit cuan li deya que á pesar de la inflamació dels ulls no he perdut moment per cumplir l’encárrech de vosté, y he averiguat que la noya ab qui don Mariano vol casarse, deu ser una poca vergonya y mes poca vergonya que ella ’l seu pare. (Entra don Anselm.)

Mar. Pot parlar. Es lo germá de don Tomás. Sentint al senyor Tayabas, se convencerá de si faig bé ó no oposantme á que ’l meu fill se casi.

Tay. Molt be donya Maria, perque ’l pare demostra que no te cap idea de la dignitat.

Tay. Cap, perque aquest home sense principis, s’ha prestat á acompanyar á la seva filla al poble per engatussar á don Mariano y cassarlo.

Tom. ¿Pero ahont s’han ficat, que ni l’arcalde ni ningú me’n sab donar rahó?

Tay. Donya Maria, jo ‘m pensava que eram sols y ja ’n surt un altre. ¿Que m’ escolta molta gent?

Mar. Don Tomás y ’l seu germá, que desitjo que ’l sentin. ¿N’está ben segú de que son aquí?

Tay. La meva senyora ha preguntat á la carboneria, al forn, á las vehinas, pretestant que tenia que donar al pare de la menestralota una noticia molt important, y tots li han dit que había vingut á aquet poble.

Tay. Gracias de que ‘s digni tutejarme donya Maria. Es una proba d’afecte qu’ estimo. ¿Perqué han vingut me pregunta?

Tay. Han vingut per ferse visibles, (Parla sens que ningú se ’l escolti, fins trobarse ab Anselm.) per impedir que ’l seu fill se distregui d’aquest amor, indigne d’ell, que amarga la existencia de vosté, donya Maria. Gent desvergonyida, despreciable.

ESCENA XX

Marº. (A don Tomás.) Després del que ha passat y siguent aquesta gent al poble, doble motiu per anármen

Ram. (Me sembla qu’ es ocasió de sortir, perque som al final. Deu nos valga á tots.)

Mar. Mariano. He pres la determinació de sortir del poble. Sabs que son aquí aquella á qui may pendré per nora y ’l seu pare.

Ans. Hi son Tomás; no ’n dubtis. Donya Maria; no digui tant alt que may la pendrá per nora.

Mar. May, y la proba es que ’m sacrifico perque ’l meu fill no siga desgraciat casantse ab qui no ’l pot fer ditxos.

Marº. Mamá, suposo que ’l seu sacrifici consisteix en renunciar á casarse ab don Tomás.

Mar. Sí, fill ingrat. (Plorant.) Jo habia tingut la ilusió de que tu ’t casarias ab la Ramoneta; ilusió desvanescuda. ¡Que ’n soch de desgraciada!

Marº. ¡Mamá! Estich resolt á sacrificarme casantme ab la Ramoneta, si ho vol lo seu pare, pero també ha de consentir que ’m casi ab aquella de Barcelona, de qui vosté ha dit que may seria la seva nora.

ESCENA XXI

Tom. Vagin devant los nuvis joves. Mariano: el bras á Ramoneta. Ara ’ls nuvis vells.

Tay. Si hagués sabut que era vosté, no li hauria dit poca vergonya. (Lo senyor Tayabas fa l’acció de fer brasset sense trobar lo bras de Anselm.)

Tay. ¿Estich de cara al públich? Donchs tinch l’honor de convidarlos á diná y de dilshi que la comedia s’ha acabat. (Teló.)

*** END OF THE PROJECT GUTENBERG EBOOK LA NEBODA ***

Updated editions will replace the previous one—the old editions will be renamed.

Creating the works from print editions not protected by U.S. copyright law means that no one owns a United States copyright in these works, so the Foundation (and you!) can copy and distribute it in the United States without permission and without paying copyright royalties. Special rules, set forth in the General Terms of Use part of this license, apply to copying and distributing Project Gutenberg™ electronic works to protect the PROJECT GUTENBERG™ concept and trademark. Project Gutenberg is a registered trademark, and may not be used if you charge for an eBook, except by following the terms of the trademark license, including paying royalties for use of the Project Gutenberg trademark. If you do not charge anything for copies of this eBook, complying with the trademark license is very easy. You may use this eBook for nearly any purpose such as creation of derivative works, reports, performances and research. Project Gutenberg eBooks may be modified and printed and given away—you may do practically ANYTHING in the United States with eBooks not protected by U.S. copyright law. Redistribution is subject to the trademark license, especially commercial redistribution.

START: FULL LICENSE

PLEASE READ THIS BEFORE YOU DISTRIBUTE OR USE THIS WORK

To protect the Project Gutenberg™ mission of promoting the free distribution of electronic works, by using or distributing this work (or any other work associated in any way with the phrase “Project Gutenberg”), you agree to comply with all the terms of the Full Project Gutenberg™ License available with this file or online at www.gutenberg.org/license.

Section 1. General Terms of Use and Redistributing Project Gutenberg™ electronic works

1.A. By reading or using any part of this Project Gutenberg™ electronic work, you indicate that you have read, understand, agree to and accept all the terms of this license and intellectual property (trademark/copyright) agreement. If you do not agree to abide by all the terms of this agreement, you must cease using and return or destroy all copies of Project Gutenberg™ electronic works in your possession. If you paid a fee for obtaining a copy of or access to a Project Gutenberg™ electronic work and you do not agree to be bound by the terms of this agreement, you may obtain a refund from the person or entity to whom you paid the fee as set forth in paragraph 1.E.8.

1.B. “Project Gutenberg” is a registered trademark. It may only be used on or associated in any way with an electronic work by people who agree to be bound by the terms of this agreement. There are a few things that you can do with most Project Gutenberg™ electronic works even without complying with the full terms of this agreement. See paragraph 1.C below. There are a lot of things you can do with Project Gutenberg™ electronic works if you follow the terms of this agreement and help preserve free future access to Project Gutenberg™ electronic works. See paragraph 1.E below.

1.C. The Project Gutenberg Literary Archive Foundation (“the Foundation” or PGLAF), owns a compilation copyright in the collection of Project Gutenberg™ electronic works. Nearly all the individual works in the collection are in the public domain in the United States. If an individual work is unprotected by copyright law in the United States and you are located in the United States, we do not claim a right to prevent you from copying, distributing, performing, displaying or creating derivative works based on the work as long as all references to Project Gutenberg are removed. Of course, we hope that you will support the Project Gutenberg™ mission of promoting free access to electronic works by freely sharing Project Gutenberg™ works in compliance with the terms of this agreement for keeping the Project Gutenberg™ name associated with the work. You can easily comply with the terms of this agreement by keeping this work in the same format with its attached full Project Gutenberg™ License when you share it without charge with others.

1.D. The copyright laws of the place where you are located also govern what you can do with this work. Copyright laws in most countries are in a constant state of change. If you are outside the United States, check the laws of your country in addition to the terms of this agreement before downloading, copying, displaying, performing, distributing or creating derivative works based on this work or any other Project Gutenberg™ work. The Foundation makes no representations concerning the copyright status of any work in any country other than the United States.

1.E. Unless you have removed all references to Project Gutenberg:

1.E.1. The following sentence, with active links to, or other immediate access to, the full Project Gutenberg™ License must appear prominently whenever any copy of a Project Gutenberg™ work (any work on which the phrase “Project Gutenberg” appears, or with which the phrase “Project Gutenberg” is associated) is accessed, displayed, performed, viewed, copied or distributed:

This eBook is for the use of anyone anywhere in the United States and most other parts of the world at no cost and with almost no restrictions whatsoever. You may copy it, give it away or re-use it under the terms of the Project Gutenberg License included with this eBook or online at www.gutenberg.org. If you are not located in the United States, you will have to check the laws of the country where you are located before using this eBook.

1.E.2. If an individual Project Gutenberg™ electronic work is derived from texts not protected by U.S. copyright law (does not contain a notice indicating that it is posted with permission of the copyright holder), the work can be copied and distributed to anyone in the United States without paying any fees or charges. If you are redistributing or providing access to a work with the phrase “Project Gutenberg” associated with or appearing on the work, you must comply either with the requirements of paragraphs 1.E.1 through 1.E.7 or obtain permission for the use of the work and the Project Gutenberg™ trademark as set forth in paragraphs 1.E.8 or 1.E.9.

1.E.3. If an individual Project Gutenberg™ electronic work is posted with the permission of the copyright holder, your use and distribution must comply with both paragraphs 1.E.1 through 1.E.7 and any additional terms imposed by the copyright holder. Additional terms will be linked to the Project Gutenberg™ License for all works posted with the permission of the copyright holder found at the beginning of this work.

1.E.4. Do not unlink or detach or remove the full Project Gutenberg™ License terms from this work, or any files containing a part of this work or any other work associated with Project Gutenberg™.

1.E.5. Do not copy, display, perform, distribute or redistribute this electronic work, or any part of this electronic work, without prominently displaying the sentence set forth in paragraph 1.E.1 with active links or immediate access to the full terms of the Project Gutenberg™ License.

1.E.6. You may convert to and distribute this work in any binary, compressed, marked up, nonproprietary or proprietary form, including any word processing or hypertext form. However, if you provide access to or distribute copies of a Project Gutenberg™ work in a format other than “Plain Vanilla ASCII” or other format used in the official version posted on the official Project Gutenberg™ website (www.gutenberg.org), you must, at no additional cost, fee or expense to the user, provide a copy, a means of exporting a copy, or a means of obtaining a copy upon request, of the work in its original “Plain Vanilla ASCII” or other form. Any alternate format must include the full Project Gutenberg™ License as specified in paragraph 1.E.1.

1.E.7. Do not charge a fee for access to, viewing, displaying, performing, copying or distributing any Project Gutenberg™ works unless you comply with paragraph 1.E.8 or 1.E.9.

1.E.8. You may charge a reasonable fee for copies of or providing access to or distributing Project Gutenberg™ electronic works provided that:

• You pay a royalty fee of 20% of the gross profits you derive from the use of Project Gutenberg™ works calculated using the method you already use to calculate your applicable taxes. The fee is owed to the owner of the Project Gutenberg™ trademark, but he has agreed to donate royalties under this paragraph to the Project Gutenberg Literary Archive Foundation. Royalty payments must be paid within 60 days following each date on which you prepare (or are legally required to prepare) your periodic tax returns. Royalty payments should be clearly marked as such and sent to the Project Gutenberg Literary Archive Foundation at the address specified in Section 4, “Information about donations to the Project Gutenberg Literary Archive Foundation.”
• You provide a full refund of any money paid by a user who notifies you in writing (or by e-mail) within 30 days of receipt that s/he does not agree to the terms of the full Project Gutenberg™ License. You must require such a user to return or destroy all copies of the works possessed in a physical medium and discontinue all use of and all access to other copies of Project Gutenberg™ works.
• You provide, in accordance with paragraph 1.F.3, a full refund of any money paid for a work or a replacement copy, if a defect in the electronic work is discovered and reported to you within 90 days of receipt of the work.
• You comply with all other terms of this agreement for free distribution of Project Gutenberg™ works.

1.E.9. If you wish to charge a fee or distribute a Project Gutenberg™ electronic work or group of works on different terms than are set forth in this agreement, you must obtain permission in writing from the Project Gutenberg Literary Archive Foundation, the manager of the Project Gutenberg™ trademark. Contact the Foundation as set forth in Section 3 below.

1.F.

1.F.1. Project Gutenberg volunteers and employees expend considerable effort to identify, do copyright research on, transcribe and proofread works not protected by U.S. copyright law in creating the Project Gutenberg™ collection. Despite these efforts, Project Gutenberg™ electronic works, and the medium on which they may be stored, may contain “Defects,” such as, but not limited to, incomplete, inaccurate or corrupt data, transcription errors, a copyright or other intellectual property infringement, a defective or damaged disk or other medium, a computer virus, or computer codes that damage or cannot be read by your equipment.

1.F.2. LIMITED WARRANTY, DISCLAIMER OF DAMAGES - Except for the “Right of Replacement or Refund” described in paragraph 1.F.3, the Project Gutenberg Literary Archive Foundation, the owner of the Project Gutenberg™ trademark, and any other party distributing a Project Gutenberg™ electronic work under this agreement, disclaim all liability to you for damages, costs and expenses, including legal fees. YOU AGREE THAT YOU HAVE NO REMEDIES FOR NEGLIGENCE, STRICT LIABILITY, BREACH OF WARRANTY OR BREACH OF CONTRACT EXCEPT THOSE PROVIDED IN PARAGRAPH 1.F.3. YOU AGREE THAT THE FOUNDATION, THE TRADEMARK OWNER, AND ANY DISTRIBUTOR UNDER THIS AGREEMENT WILL NOT BE LIABLE TO YOU FOR ACTUAL, DIRECT, INDIRECT, CONSEQUENTIAL, PUNITIVE OR INCIDENTAL DAMAGES EVEN IF YOU GIVE NOTICE OF THE POSSIBILITY OF SUCH DAMAGE.

1.F.3. LIMITED RIGHT OF REPLACEMENT OR REFUND - If you discover a defect in this electronic work within 90 days of receiving it, you can receive a refund of the money (if any) you paid for it by sending a written explanation to the person you received the work from. If you received the work on a physical medium, you must return the medium with your written explanation. The person or entity that provided you with the defective work may elect to provide a replacement copy in lieu of a refund. If you received the work electronically, the person or entity providing it to you may choose to give you a second opportunity to receive the work electronically in lieu of a refund. If the second copy is also defective, you may demand a refund in writing without further opportunities to fix the problem.

1.F.4. Except for the limited right of replacement or refund set forth in paragraph 1.F.3, this work is provided to you ‘AS-IS’, WITH NO OTHER WARRANTIES OF ANY KIND, EXPRESS OR IMPLIED, INCLUDING BUT NOT LIMITED TO WARRANTIES OF MERCHANTABILITY OR FITNESS FOR ANY PURPOSE.

1.F.5. Some states do not allow disclaimers of certain implied warranties or the exclusion or limitation of certain types of damages. If any disclaimer or limitation set forth in this agreement violates the law of the state applicable to this agreement, the agreement shall be interpreted to make the maximum disclaimer or limitation permitted by the applicable state law. The invalidity or unenforceability of any provision of this agreement shall not void the remaining provisions.

1.F.6. INDEMNITY - You agree to indemnify and hold the Foundation, the trademark owner, any agent or employee of the Foundation, anyone providing copies of Project Gutenberg™ electronic works in accordance with this agreement, and any volunteers associated with the production, promotion and distribution of Project Gutenberg™ electronic works, harmless from all liability, costs and expenses, including legal fees, that arise directly or indirectly from any of the following which you do or cause to occur: (a) distribution of this or any Project Gutenberg™ work, (b) alteration, modification, or additions or deletions to any Project Gutenberg™ work, and (c) any Defect you cause.

Section 2. Information about the Mission of Project Gutenberg™

Project Gutenberg™ is synonymous with the free distribution of electronic works in formats readable by the widest variety of computers including obsolete, old, middle-aged and new computers. It exists because of the efforts of hundreds of volunteers and donations from people in all walks of life.

Volunteers and financial support to provide volunteers with the assistance they need are critical to reaching Project Gutenberg™’s goals and ensuring that the Project Gutenberg™ collection will remain freely available for generations to come. In 2001, the Project Gutenberg Literary Archive Foundation was created to provide a secure and permanent future for Project Gutenberg™ and future generations. To learn more about the Project Gutenberg Literary Archive Foundation and how your efforts and donations can help, see Sections 3 and 4 and the Foundation information page at www.gutenberg.org.

Section 3. Information about the Project Gutenberg Literary Archive Foundation

The Project Gutenberg Literary Archive Foundation is a non-profit 501(c)(3) educational corporation organized under the laws of the state of Mississippi and granted tax exempt status by the Internal Revenue Service. The Foundation’s EIN or federal tax identification number is 64-6221541. Contributions to the Project Gutenberg Literary Archive Foundation are tax deductible to the full extent permitted by U.S. federal laws and your state’s laws.

The Foundation’s business office is located at 809 North 1500 West, Salt Lake City, UT 84116, (801) 596-1887. Email contact links and up to date contact information can be found at the Foundation’s website and official page at www.gutenberg.org/contact

Section 4. Information about Donations to the Project Gutenberg Literary Archive Foundation

Project Gutenberg™ depends upon and cannot survive without widespread public support and donations to carry out its mission of increasing the number of public domain and licensed works that can be freely distributed in machine-readable form accessible by the widest array of equipment including outdated equipment. Many small donations ($1 to $5,000) are particularly important to maintaining tax exempt status with the IRS.

The Foundation is committed to complying with the laws regulating charities and charitable donations in all 50 states of the United States. Compliance requirements are not uniform and it takes a considerable effort, much paperwork and many fees to meet and keep up with these requirements. We do not solicit donations in locations where we have not received written confirmation of compliance. To SEND DONATIONS or determine the status of compliance for any particular state visit www.gutenberg.org/donate.

While we cannot and do not solicit contributions from states where we have not met the solicitation requirements, we know of no prohibition against accepting unsolicited donations from donors in such states who approach us with offers to donate.

International donations are gratefully accepted, but we cannot make any statements concerning tax treatment of donations received from outside the United States. U.S. laws alone swamp our small staff.

Please check the Project Gutenberg web pages for current donation methods and addresses. Donations are accepted in a number of other ways including checks, online payments and credit card donations. To donate, please visit: www.gutenberg.org/donate.

Section 5. General Information About Project Gutenberg™ electronic works

Professor Michael S. Hart was the originator of the Project Gutenberg™ concept of a library of electronic works that could be freely shared with anyone. For forty years, he produced and distributed Project Gutenberg™ eBooks with only a loose network of volunteer support.

Project Gutenberg™ eBooks are often created from several printed editions, all of which are confirmed as not protected by copyright in the U.S. unless a copyright notice is included. Thus, we do not necessarily keep eBooks in compliance with any particular paper edition.

Most people start at our website which has the main PG search facility: www.gutenberg.org.

This website includes information about Project Gutenberg™, including how to make donations to the Project Gutenberg Literary Archive Foundation, how to help produce our new eBooks, and how to subscribe to our email newsletter to hear about new eBooks.

The Project Gutenberg eBook of La neboda

ACTE PRIMER

ESCENA PRIMERA

ESCENA II

ESCENA III

ESCENA IV

ESCENA V

ESCENA VI

ESCENA VII

ESCENA VIII

ESCENA IX

ESCENA X

ESCENA XI

ESCENA XII

ESCENA XIII

ESCENA XIV

ESCENA XV

ESCENA XVI

ESCENA XVII

ACTE SEGÓN

ESCENA PRIMERA

ESCENA II

ESCENA III

ESCENA IV

ESCENA V

ESCENA VI

ESCENA VII

ESCENA VIII

ESCENA IX

ESCENA X

ESCENA XI

ESCENA XII

ESCENA XIII

ESCENA XIV

ESCENA XV

ESCENA XVI

ESCENA XVII

ESCENA XVIII

ESCENA XIX

ESCENA XX

ESCENA XXI

ACTE TERCER

ESCENA PRIMERA

ESCENA II

ESCENA III

ESCENA IV

ESCENA V

ESCENA VI

ESCENA VII

ESCENA VIII

ESCENA IX

ESCENA X

ESCENA XI

ESCENA XII

ESCENA XIII

ESCENA XIV

ESCENA XV

ESCENA XVI

ESCENA XVII

ESCENA XVIII

ESCENA XIX

ESCENA XX

ESCENA XXI

THE FULL PROJECT GUTENBERG LICENSE