The Project Gutenberg eBook of La peste gròga

This ebook is for the use of anyone anywhere in the United States and most other parts of the world at no cost and with almost no restrictions whatsoever. You may copy it, give it away or re-use it under the terms of the Project Gutenberg License included with this ebook or online at www.gutenberg.org. If you are not located in the United States, you will have to check the laws of the country where you are located before using this eBook.

Title: La peste gròga

Pessa còmica-burlesca, composta d'afagitons bosquetjats del natural, com á memoria de la fébre amarilla del any 1870

Author: Pere d’Alcàntara Penya i Nicolau

Release date: October 19, 2025 [eBook #77084]

Language: Catalan

Original publication: Palma de Mallorca: Llibreria J. Umbert y Peris, 1890

Credits: Editor digital: Joan Queralt Gil

*** START OF THE PROJECT GUTENBERG EBOOK LA PESTE GRÒGA ***
portada

La peste gròga

Pere d’Alcàntara Penya i Nicolau

1890

Aquest text ha estat digitalitzat i processat per l’Institut d’Estudis Catalans, com a part del projecte Corpus Textual Informatitzat de la Llengua Catalana.

Pessa còmica-burlesca, composta d’afagitons bosquetjats del natural, com á memoria de la fébre amarilla del any 1870.

Personatges.

(L’escena té lloch en la ciutat de Palma, un dematí del mes d’Octubre de 1870.)

(El teatro representa un carrér de Ciutat. En el fondo un carrér gran qu’ atravessa de esquerra á dreta. En la acera de la dreta la botiga de l’amo ’n Pau, tancada com les demés, pero que després s’ha de obrir. A la de l’esquerra el botigó de Mestre Cinto, y éll y es cafetér asseguts defora, un adobant sebates veyes; l’altre fumant. Durant la escena s’ha de veure atravessar gent que sen va á fora y carros carregats ab trastos, y á vegadas la cadira de la Mare de Déu ó la llitera del hospital, acompañada d’un municipal.)

Acte únich.

Escena I

(Mestre Cinto y N’Ignaci.)

Cinto: Ignaci! De cada día va ab aument aquest rum-rum de carros ab matalassos y trastos de gent que fuitx de Ciutat.

Ignaci: La fi del mon s’en vé de cert y segú.

Cinto: May he vistes tantes coses com veitx el día d’avuy. España, ben españada; sens’ un rey que fassa llum dins aquesta fosca negre que tants de partits han duyt.

Ignaci: Dihuen qu’ els correus no passan; que Barcelona es port brut.

Cinto: Per tot, peste, y fam y guerra. ¡Quin desgavell mes jafut! Ja no hi ha cap pany qui servi dins el sitgle de les llums.

Ignaci: Contan que per Françe volan baixos els tórds. Juga brut lo del Prusiá que los tira bombes y bales per l’us.

Cinto: Terretremól cada día; l’hivern que s’en vé demunt…

Ignaci: ¿Y aquesta claró vermella que á la tramuntana surt cada vespre?

Cinto: Es mala señya. Vol dir que el Papa ja es fuit de Roma.

Ignaci: Fa tres setmanes que de Ciutat tothom surt, perque hey há pèsta.

Cinto: Ara dihuen que no es pèsta.

Ignaci: ¡Bon embuy! Si no es pèste. ¿Perque fujan?

Cinto: Perque dihuen que dilluns ha de bombetjar Mallorca no sé si l’inglés, ó el rús, per posar rey en el trono.

Ignaci: ¿Y tu que creus?

Cinto: ¿Qui? ¿Jo? ¡Us! No crech res y tot ho crech. Saps axó que vé de lluny.

Ignaci: Per ara crech que hey ha peste dins Ciutat.

Cinto: Jo som emb tu. Perque en Pelut me contava que en coneix coranta vuyt de ferits.

Ignaci: ¿Saps que li deya na Geroni á n’en Pelut? Que anit n’han morts tres ó cuatre de Santa Creu á n’el Puitx.

Cinto: ¿No deyan que tot el barri l’havían dexat tan buyd? ¿Y que feyan dins les cases tant de foch y tant de fum?

Ignaci: Es ben cert. Avuy en día no se pot creure á ningú.

Cinto: Ja tornam ballá es fandango d’ara fa cinch anys.

Ignaci: ¡Jesus mos conserv la vida y feyna!

Cinto: Y mos don bones saluts. (Mirant per tot.) Aquest carré es cala buyda.

Ignaci: Tots els veynats vos son fuyts. Y á lo que veitx ja no queda cap portal ubert.

Cinto: Si. Un. El de l’amo ’n Pau; y gracies que éll té s’hort que no es molt lluny, y encara que sa familia s’en va aná allá el día vuyt, éll vé cada día á vendre verdura, oli, pá, llegum…

Ignaci: (ab intenció.) Y sino… la Sala en dona.

Cinto: Calla qu’ ara vé cualqú.

Escena II

(Mestre Cinto fent feyna. N’Ignaci fumant. Don Nadal metje; y Mestre Pera-Antoni retgidor, que passan pel carré.)

Pera-Antoni: Me diga Senyó Doctó vostè que es un metje entès, ¿Es s’icteródes?

Nadal: Heu ès, heu ès, Senyó Retgidó.

Cinto: (Ap.) ¡Ignaci!

Ignaci: (Ap.) ¡Cinto!

Cinto: (Ap.) Escoltem com qui no li vá ni vé, que aquets son de qui fa fé y heu saben.

Ignaci: (Ap.) Disimulem.

Nadal: El cas d’avuy dematí no deixa dupte á ningú.

Pera-Antoni: Un altre l’any vint y ú mos toca haver de sufrí.

Nadal: Vostè fassa acordoná tota sospitosa casa. Demunt la garriga rasa envihi la gent á acampá.

Pera-Antoni: Jo encara fas més. Per poch que crega un bulto mal sá totduna el fas formicá, ó l’enterr, ó li pech foch. Si ’m donan part que qualqú té mal de cap ó gitera hey fas anar la llitera y á ca l’ardiaca el sen dú.

Nadal: Bé fá, vostè s’aguant fort; que si los deixa parlár ningú malalt voldrá estár encara que el vejan mort. Continuant son camí, descomparexan, p’ el carré gran.

Cinto: (Suspirant.) ¡Ja es aquí la pesta groga!

Ignaci: ¡La pèste groga es aquí!

Cinto: Beneit será qui no ’s moga si té cames per fugí.

Ignaci: Si té cames per fugí que fuge lluñy de Ciutat, si no es vol veure atacat y dins l’Hospital morí. (Pausa y tristó.)

Escena III

(En Cinto, N’Ignaci y L’Amo ’n Pau.)

Arriba L’Amo ’n Pau ab una cenaya gran plena de verdura y durant l’escena obri caseua, treu el trast de la botiga ab cenayes y s’atura demunt el portal.

Pau: Adeu, Ignaci! Bon día Mestre Cinto! (Demana café á n’Ignaci.)

Cinto: ¡L’amo ’n Pau; bon día!

Ignaci: (Donantli café.) ¿Com va per fora?

Pau: Lo mateix que per Ciutat.

Ignaci: ¿Está bona la madona?

Pau: Ben rebona.

Cinto: Y vos ¿que tal?

Pau: Jo estich ben trempat per ara.

Cinto: ¿No teniu po?

Pau: ¡Repicat! ¿Jo, po? ¿De que? ¿De les cuques de Manaco?

Cinto: D’aquest mal ó peste del Rey Herodes, nom que li donan enguañy, que diuen qu’ ara governa.

Pau: Deu no mos don pitjors mals. ¿Vos que creys en semblant cosa?

Cinto: Jo sent que diuen que hey há…

Pau: Si no hey ha rés. Tot son cuentos.

Ignaci: Mes tothom fuitx mentrestant. Jo no critich els que fujan. Jo pogués. Prou bé que fan.

Cinto: Sí m’ho prometés l’ofici ja fora lluñy de Ciutat.

Pau: Jo, si no fos perque tench casetes al Molinar tendría á Ciutat la dona, ma mare y tots els infants. Pero ¿qu’ hé de fer? Tots tenen gran por de caure malalts si son aquí.

Ignaci: Que no es mogan qu’ allá mes segurs están.

Pau: En cuant a segurs, Ignaci, crech que hey ha mes sanitat aquí dins qu’ á fora porta; y els remeys mes á la má.

Cinto: Pero ja veis, si hi ha peste per aquí…

Pau: Si no hi há tal. Les malaltíes que reynan son les que reynan cada añy; gástrigues, pútrides, tifus, cortanes, cambres de sanch, lentes, tiricies, melenes, pulmoníes, costipats… y avuy perque á Barcelona la febre amarilla hey há les mateixes malaltíes febre groga s’han tornat.

Ignaci: Jo no sé qu’ es qu’ hem de creure.

Cinto: ¿Com es que la autoridat acordona y nombra metjes y aparella els hospitals, y la tropa y oficines á viles d’alluñy, s’en van?

Pau: ¡Cinto! No hey ha res per ara. Si en el Puitx hi ha hagut un cas, qu’ ha alarmat un ó dos metjes, ¿ja hem de dir que peste hey ha? ¿Saps tu de que es que hey ha peste dins Mallorca en general? De poruchs; homos que tenen riquesa y comoditat y estiman massa la vida per lo molt rebé que están. ¿Saps de que hey ha peste grossa? De fadrinots mal casats que es gastan dins la taverna ó en el joch tot lo jornal. Peste hey ha de poca feyna de deure y de no pagar. Peste de gent que no creu ni en Deu ni en l’Esperit Sant. Peste de dones dolentes. Peste de pillos y gats. Peste de lladres y pólisses que prosperan embrollant, y peste de poques grogas qu’ estiguen fora calaix. La peste es per tu y per mí qu’ hem de viure del trabay. Aquesta, Cinto, es la peste…

Cinto: Teniu rahó, l’amo ’n Pau.

Pau: Cuant jo veitx tants de misteris la sanch me puja en el cap y heu faría á garrotades… Saps si jo tengués un llamp per criat un hora ó dues. Prest heu tendría arreglat. Sen entra á caseua.

Escena IV

(En Cinto y N’Ignaci.)

Ignaci: L’amo’n Pau no vol que heu sía.

Cinto: No vol que heu sía… y… ¿qui sab? per ventura no es tal peste.

Ignaci: Cinto. Massa que es sabrá. Jo ’t sé dir que na Geroni n’ha vist tres ben allargats y ben morts.

Cinto: ¿Y que es metje ella?

Ignaci: Tres n’ha vist.

Cinto: ¿Ahont y cuant?

Ignaci: ¡Que heu sé jo!

Cinto: Escolta, Ignaci, no sías tan desconfiat. Ell cada día s’en moren cinch ó sis. ¡Vaja un bon pas! Ningù pot tení en el día un poch de mal de caixal que ja no crega tot d’una que la pesta l’ha tocat. Si ara un se mor ja es de peste.

Ignaci: Tu no sías, animal. ¿Na Geroni que heu diría si no fos la veritat?

Cinto: Na Geroni par que sía per noltros l’Esperit Sant. Tira. No digas blayures.

Ignaci: Tres ne va veure estirats. Tots tres eran d’una casa.

Cinto: ¿D’una casa? Passa p’ el fondo el cotxo dels morts.

Ignaci: Y l’ondemá en caygueran altres cuatre d’una casa del costat.

Cinto: ¿Tots cuatre d’una familia? Si es axí ’m farás callar. Ja son figues d’altre sostre.

Ignaci: ¡Que m’has de vení á xarrar! Per mes que digas son coses que fan neixe feredat. ¿Has vist cuant passava el cotxo?

Cinto: N’hem acabat de parlar.

Ignaci: Posem en Deu la confiansa.

Cinto: ¡Ay gloriós Sant Sebastiá!

Escena V

(Els dits. Don Tófol, metje. Despres L’amo ’n Pau. Arriba Don Tófol y s’atura á la botiga de L’amo ’n Pau.)

D. Tófol: L’amo’n Pau. ¿Que ja l’han duita? (cridant)

Pau: No señyó. Prest la durán. (De dedins)

Tófol: ¿Comesara?

Pau: Dins mitj’ hora la tendré aquí, lo mes tart.

Tófol: ¿Pero; es cert lo que’m contaveu?

Pau: Ja heu veurá. Jo no l’engan.

Tófol: ¿De veres. No anau de bérbes?

Pau: No troba qu’ en temps estam de berbes.

Tófol: Tantes ne dihuen, de verdes y per salár…

Pau: Jo no li he dit cap mentida. Un ventre té de cinch pams, y sa pell plena de taques d’un color verdós y blau; y ¡quina cosa tan groga lo de dedins! Just safrá. May han vista dins Mallorca els mallorquíns cosa igual.

Tófol: ¿Y amb l’aygo may hey mesclares d’aquell xarop? Dich…

Pau: Ja. Ja. No señyó. Sempre aygo fresca, aygo clara y natural.

Tófol: Mirau qu’ es molt. Ves alerta copejarlé.

Pau: Ja hé avisat tothom.

Tófol: Are hem de veure fins quin temps agontará.

Pau: Ja veu que á mi me té compte gordarla de rebre mal. Torn prest que vull que la veja. Fassa ’m favó de torná.

Tófol: ¿Dins mitj’ hora?

Pau: Manco; manco.

Tófol: Tornaré d’aquí á mitx cuart. (En Pau s’en entra. S’en va D. Tofol.)_

Escena VI

(Cinto. Ignaci)

Cinto: Ignaci. ¿Has sentit?

Ignaci: Si Cinto. Oreya de cónsul fás, y prench totduna la meua.

Cinto: Veurem axó que será. ¿L’has conegut?

Ignaci: Es el metje del barri dels apestats.

Cinto: ¿De veres?

Ignaci: Si. Na Geroni axí m’ho va assegurá, y heu sap d’un veynat que té que l’han fet municipal.

Cinto: ¡Y ha dit que tenía el ventre tan groch!

Ignaci: Veurem qui será.

Cinto: Colcú que del Rey Herodes la peste ja l’ha tocat, gent de la seua. Ó sa mare ó sa dona ó el seu jermá, ó cualque atlot.

Ignaci: Y éll depressa mos treurem el gat del sach, perque ha dit que dins mitj’ hora ja la tendrá díns Ciutat.

Cinto: Es que cualsevol que sía per la Porta no entrará, perque hi ha órdre del Alcalde per no admetre cap malalt. (Passa el llit de la Mare de Deu.)

Ignaci: Axó s’embruta.

Cinto: ¡Ay Ignaci! La po ’m comensa á agafar.

Ignaci: Cinto. Saps que fa d’estona que jo me sent mal de cap y un doló á suquí á l’esquena que no me deixa alená.

Cinto: ¿Y ara qui vé?

Ignaci: Dos que duan colca cosa dins un sach. (Arriban dos homos ab un carretó ab paya y adins un sach ben plé. El carretó s’atura devant la botiga de l’amo ’n Pau.)

Cinto: Gos massións qu’ es la madona malalta de l’amo ’n Pau.

Escena VII

(Cinto, Ignaci. Un homo. L’amo ’n Pau)

Ignaci: ¡Germans! Que hey hà res de nou.

Homo: No sé rés.

Cinto: ¿Com mos trobam d’axó que corre?

Homo: Res sé. ¿Y vos?

Cinto: Jo tampoch.

Homo: (cridant) Sen Pau. Vos duym la vostre estimada.

Pau: Entraula endins.

Homo: Allá anám. (Entran el sach dins la casa.)

Escena VIII

(Cinto. Ignaci.)

Cinto: ¡Ignaci! Has sentit?

Ignaci: Si Cinto.

Cinto: ¿Y que mi dius?

Ignaci: Bon etsá. Tots els beneits se moriren aquell añy que nevá tant. Vos duym la vostre estimada ¿Que vol dir?

Cinto: Vol dir ben clá Jau va t’ aquí la Madona que la peste l’hi ha tocat, y perque no l’aturassen de dins la Porta els gordians, per malalta de sa peste, l’han posada dins un sach.

Ignaci: ¡Polissons!

Cinto: (ab ironía) No n’hi ha de peste deya éll are ben formal. Bones hosties de sola mos volía fer tragar.

Ignaci: Y ell axó de peste groga n’es un cas ben declarat.

Cinto: Torn prest li deya á n’el metje. (Els homos surtan y s’en tornen es carretó y en el cantó conversan ab Don Tofol.)

Ignaci: Veurás que prest tornará.

Cinto: Estiguem noltros alerta y á sa primera señyal ó sospita mes petita totduna donarem part. (Arriba el metje Don Tofol y s’en entra á ca l’amo ’n Pau.)

Ignaci: Jas Cinto. Va t’ aquí el metje.

Cinto: (ab ironía.) Jo no sé rés. Ves que tal.

Ignaci: Qu’ ha d’haver peste Sant Homo! y al Molinar ja ha arribat. Si ‘t tornan dir “No hi ha peste” beut’ ho totduna, bergant, y creut’ ho tot com un ase, fet un badoch.

Cinto: Ni cent sants m’ho tornarían fer beure maldement m’ho predicás.

Ignaci: ¿T’ha agafat por? Tu tremolas. Com que t’hajan etsisat.

Cinto: Tench po, que vols que te diga.

Ignaci: Meem si ’n farem un aubat de tu.

Cinto: ¿Y tu que no’n tens?

Ignaci: Ben molta. Tench un esglay y acubós y altres malures…

Cinto: ¿Perque no mos agafás sa peste, que es que faríam?

Ignaci: Prendrém un poch d’anissat; y de café colca tassa engolint d’entant en cuant… Es café es sa medicina mes contrari á n’aquest mal. (Beuen café.)

Cinto: Dam sa botella.

Ignaci: Alerta! (beu)

Cinto: ¿Que deu esser bo el fumá?

Ignaci: ¿Axo no vols? Trèu sa pipa. Dalí forsa de tabach.

Cinto: Jesuset. Donaumos peste de salut fins á cent añys.

Ignaci: Amen. Y feina y pessetes, y á mí molts de parroquians. (Surten en Tofol y l’amo ’n Pau.)

Escena IX

(Dits, D. Tófol y L’amo ’n Pau.)

Tófol: L’heu de tení ben gordada, que es cosa de comtemplar.

Pau: ¡Vol dir!

Tófol: Cosa mes horrenda no l’havía vista may. Al punt tornaré ab un metje molt amich meu qu’ ha estodiat profundament la gran ciencia de l’Historia natural, y es molt entés en la cosa, y oireu que vos dirá.

Pau: Que es que m’ha dit que faría?

Tófol: Heu de fér de paya un jas per posarlehy. D’aquest modo mes temps se conservará. No la malmaneu.

Pau: Don Tófol no tenga ansi. Que descans. ¿Qui mes interés que jo, perque molt puga durar?

Tófol: Al punt vench ab l’altre metje gran amich meu. L’amo ’n Pau a reveure.

Pau: Bon día tenga.

Escena X

(Cinto. Ignaci.)

Ignaci: ¿Has sentit Cinto?

Cinto: ¿Que tal? Ves si axó es febre marilla ó del nou d’oros.

Ignaci: Mal llamp á n’aquesta malaltía que l’amo ’n Pau mos ha entrat.

Cinto: A la Sala ara totduna per donarne part m’ en vaitx.

Ignaci: Com no hi ets ja. Aquesta peste se pot estendre al instant pe ’l carré y entrá á canostra.

Cinto: Tendré el portal ben tancat.

Ignaci: Heu pagarán els xigarros y el café. D’entant entant en el foch posaré mistos veurem si s’esbravará.

Cinto: Ara Mestre Pere-Antoni torna ab lo Doctor Nadal.

Ignaci: Abordalos y no estigas empegahit.

Cinto: Vols callar. (Arriban D. Pere-Antoni y D. Nadal.)

Escena XI

(Cinto. Ignaci. Pere-Antoni. Nadal.)

Nadal: Pareix que la cosa aumenta.

Pere: La febre va salpicant.

Cinto: Vol escoltar Señyó Metje; Señyó Retgidó, s’arramb. Tench que darlos males noves de la peste.

Pere: ¡Hola!

Cinto: Es el cas que si p’ el cas fos la peste vull dir fos un cas que hi ha aqui aprop, febre d’Herodes trop que dirloshó es del cas, perque es ferne cas, es cosa que convé á tothom, com sap.

Pere: Contau l’asumpto y feys vía.

Nadal: Poques paraules, y envant.

Pere: ¿Quina es la casa embrutada?

Nadal: Vamos, depressa. Digau.

Cinto: Veu aquí, aquesta botiga que hi venen verdura y pá, hi han entrada una malalta amagada dins un sach.

Pere: ¿Y es cert axó?

Cinto: P’ els meus ulls l’he vista entrar p’ el portal.

Ignasi: Y jo també.

Pere: (cridant.) Qui hi há á la casa.

Escena XII

(Dits y L’amo ’n Pau.)

Pau: ¿Que voleu?… Ay! Deu los guard.

Pere: Hem de veure la malalta, que dins cavostra amagau.

Nadal: Acompañyaume en el cuarto.

Pau: (admirat.) ¡Malalta! No n’hi tench cap.

Pere: Si enganau á la Justicia vos sortirá cá l’engañy.

Pau: Señyó. En aquesta botiga som totsol.

Nadal: Tocau, tocau. Deixau aná aquests misteris y mostraumos el malalt.

Pau: No hi ha malalt dins la casa.

Nadal: Ó malalta. Es tot igual.

Pau: Ni una cosa ni l’altre.

Nadal: Vos no deys la veritat.

Pau: Sí Señyó. Si vol qu’ ho jur.

Pere: ¿Que lograreu jurant fals? Mostraumos aquesta dona que p’ el vostro bé será. Aquest señó es un bon metje y aquesta peste es un mal que si l’atacan totduna es molt fácil de curá.

Pau: Pero, Señyó. No tench peste.

Nadal: Ja veitx que vos estau sá.

Pere: Mostraumos sa vostra dona que es lo que noltros cercam.

Pau: Si volen veure sa dona la tench en el Molinar, gracies á Deu bona y sana: que hi vajen y la veurán.

Cinto: (ap.) Si s’en van la torna treure.

Ignaci: (ap.) No los t’ en dexes anar.

Cinto: Que no ‘l cregan. Que no ’l cregan, qu’ ara mateix ha arribat y ben malalta.

Pau: Que xerras?

Ignaci: El metje dels apestats l’ha vista, y crida consulta.

Pere: Heu sentiu.

Pau: Que ‘l deix anar; qu’ aquest homo de vegades sol aferrá colca gat.

Ignaci: ¿Que heu deys per mí?

Pau: Per tots dos. Ja podeu aná encollats.

Ignaci: Si som gat, vos sou un lladre que cuant s’oli mesurau…

Pau: Si no callas t’ esverch morma.

Cinto: Provauhó. Veurem. Pegau.

Pere: Vamos Señores. Silencio. Respectau l’autoritat.

Pau: ¿Perque ha de di aquesta pólissa que jo contrabandos fas?

Pau: Perque es veritat.

Pau: Mentida.

Cinto: Es vé.

Pau: Veten á esplugá.

Cinto: Que hey vaya sa vostre dona que du el cap sempre esflorat.

Pau: Calla, brut.

Cinto: Y tu, cochino.

Pau: Com ton pare.

Cinto: Si no’t mat.

Ignaci: Cinto. Deixam sa cotxilla y haurá acabat d’insultá.

Pere: Vamos. Silencio.

Cinto: ¡Rellissa! Te jur que la m’ pagarás.

Pere: Silencio, dich. Si no creuen, a ca l’Ardiaca anirán.

Nadal: Els prodomos de la febra axí solen comensar devegades.

Pere: El temps passa, anem á lo principal.

Nadal: Vejem aquesta malalta lo primer. (arriba D. Tófol.)

Escena XIII

(Dits y D. Tófol.)

Tófol: Oy! Don Nadal.

Nadal: Don Tófol!

Tófol: ¿Com diu la cosa?

Nadal: Aquí teniu un nou cas ab la dona d’aquest amo.

Ignaci: Ara tot s’aclarirá.

Tófol: (admirat). ¿La madona qu’ era afora? ¿Que me diu? No fa un instant que hé sortit d’aquesta casa y estavan tots bons y sans.

Pau: Don Tófol. Que no los crega.

Tófol: Y per cert que l’he cercat perque vés una gran cosa que m’ha mostrat l’amo ’n Pau.

Nadal: ¿Y vosté que no l’ha vista á la malalta?

Tófol: ¿Jo? ¡Ca!

Pere: Diuhen que vosté l’ha vista.

Tófol: No Señó. Tot axó es fals.

Ignaci: Jo heu contaré fil per randa.

Pau: Me voleu deixar parlar.

Pere: Si. Parlau.

Pau: Si voleu veure la malalta qu’ he mostrat á D. Tófol fa mitj’ hora tots endins poden entrar.

Cinto: Al cap y la fí confessa.

Ignaci: Gracies á Deu. Ja ha fet á.

Pere: Axó es lo que tothom desitja.

Pau: Será crech més acertat que jo la trega defora y milló la admirarán.

Cinto: Ara veurán qui diu vé.

Ignaci: Ara sabran qui es el gat.

Tófol: (á Nadal.) Es un cas estraordinari per l’Historia natural, que ha nascut d’una llevó d’Ervissa que li vatx dá. Es una cucurbitácea que fa mes de cuatre pams.

Pau: (treguent una carabassa monstruo xapada per mitx.) Es aquesta carabassa que poden etsaminar per dedins y per defora, p’ es capoll y per dedalt, per devant y per derrera, per tots els cuatre costats.

Tófol: ¡Veja quina maravella!

Nadal: ¡Oh cosa descomunal!

Pau: Va t’ aquí la peste groga que jo duya dins el sach y han vist entrar dins cameua Mestre Cinto y son veynat.

Pere: Es mes grossa que l’araña del saló consistorial.

Pau: Com vostés tenen carrera y ja no son estodiants no prendrán á mal que diga; si ’n volen, la tastarán.

Cinto: Ignaci ¡Cap com aquesta!

Ignaci: Es cert, Cinto, som dos gats.

Cau el teló.