Nausica

Tragedia en tres actes treta de l’Odissea d’Homer

Joan Maragall

1913

Aquest text ha estat digitalitzat i processat per l’Institut d’Estudis Catalans, com a part del projecte Corpus Textual Informatitzat de la Llengua Catalana.

Anno MCMVIII

Caldes d’Estrac

Día quint de Juliol, a mitja tarda.
Cel pur, aire suau, mar plana i dolça.
El sol brilla per tot, els aucells canten,
i s’ouen veus d’infants en la marina
i, allà dalt, les campanes del diumenge.
Jo, en memoria d’aquella princeseta
que, amb fresques mans i de bon cor, a Ulisses
del desitjat retorn obrí la vía
–potsê, no sens recança–, vull retreure
els mots divins d’Homer en un teatre
per refrescar-m’hi el cor en sos meandres
i fer-me nou lo vell. I en dec l’idea
al poeta més gran de l’Alemanya.
Aixís tal volta, enamorat, intenta
un constructor, de l’immortal bellesa
d’antic palau, fer-ne una estada nova
per hostatjar-hi el seu amor per sempre.

Primer acte

Nausica: Ont ets, bala, ont ets? Per ’quí és caiguda;
Jo l’he vista rebotre d’esta penya
I caure en l’herba aquí. Ont ets la bala?
Ah! ja’t tinc! ah! ja’t tinc! Ara ja ets meva.
Aniràs a l’espatlla d’una amiga.
Per ’llí t’estàn cercant; vés, escomè-te-les.
Cerquèu, cerquèu que os vé damunt. Va!
Justa! (Ríu).

Donzella I: No val! no val! de trascantó no és lícit.
El joc era avisant: tractes són tractes.

Nausica: Jo ja he dit, và!

Donzella I: Quan al damunt ja’m queia!
I ara, quí l’ha aplegada?

Nausica: Ai! que torna!

Donzella I: Altre cop sobre meu. No, no: no hi jugo.

Nausica: Doncs jo sí.

Donzella II: Massa aprop! no me la tiris!

Nausica: Doncs la tiraré lluny. Mira si allargo.

Donzella I: Ai! que va a caure al riu!… ja hi es!

Nausica: Havèu-la!

Donzella II: Que han d’haver! Se’n va a mar en poca estona.

Nausica: (surt) L’hauré jo ans que hi arrivi.

Donzella I: No, princesa,
No’t cansis, massa aprop és la mar brava.
No hi corris que és en va…

Donzella II: Sembla una daina.

Donzella I: I que està ajogaçada!

Donzella II: Sempre, sempre…

Donzella I: Sempre no, aquest matí mentres veniem
a rentar, jo l’he vista pensativa.
Menava el carro al pas, tota callada;
duia les rendes en les mans, pro es veia
que tenia el seu cap en altra cosa.

Donzella II: Jo del que m’he adonat, mentres rentavem,
Es de que tot sovint s’embadalia
Guaitant l’aigua de fit, i com suspensa
Restava així una estona, mentres l’aigua
Li lliscava entre ’ls dits i l’ona fresca
Li banyava, escorrent-se, el braç immòvil,
Fins que tornava al seu quefê, i amb aire
Se posava a cantâ…

Donzella I: I quan esteniem
S’estava allà assentada tota sola,
Mirant al mar sense dir res.

Donzella II: Ai! mira,
Pot-ser guaitava si de lluny se veia
La nau ditxosa que portés el príncep
Promès als seus desitjos, perquè ella
De cap dels que la volten s’acontenta.

Donzella I: La princesa és de mena somniosa,
Que tant com, segons còm, riu i s’alegra
Per un no res, i tota sola canta,
Aixís mateix té encantaments de sobte
I unes tristeses que ningú ho diria.

Donzella II: També moltes vegades l’he observada
Que quan, vora del foc, la reina fila
I li estèm a l’entorn totes feineres
Mentres la dida va contant rondalles
Dels deus i els homes, ella, la princesa,
S’atura de filar de tant atenta
I avença el cos pera millô escoltar-la,
I el rostre se li encén i els ulls li brillen.

Donzella I: Més fou aixís encara l’altre vespre,
Quan el bon vell Daimó, al sò de l’arpa,
Cantà les gestes dels valents de Troia,
Que ella talment semblava que hi vivia
I mudava el semblant amb les paraules,
Alegre o trist segons la sort dels hèroes
Esdevenia en el cantar: mig-reia,
Li espurnaven els ulls, o ja restava
Amb la boca entre-oberta com bebent-se
Les paraules alades del poeta;
I devegades s’estremia i feia
Un gesto com volent intervenir-hi
Per socorre a algún hèroe, o vençe a un altre…

Donzella II: Es que ella és bona per muller d’un hèroe
I fins d’un immortal.

Donzella I: Què dius? blasfemia!

Donzella II: No fóra la primera; i què li manca?
Ni el cor ni el seny; i en quant a graciosa
De tot son cos, amb quí compararíau-la
De les dònes mortals? Que no l’has vista,
Quan dança, que tota ella sembla un ritme?
Colorada com és de rostre i llavis,
Sembla una flor gronxada per les aures,
Amb el sabê, endemés, d’ésser formosa.

Donzella I: Mirèu-la que ja torna amb les companyes.

Donzella II: Mirèu-la ara que ve a pleret i dolça:
Sembla Diana amb son estol de nimfes
Brillant entre elles tant perfetes, única
Per la gran majestat, amb el bell aire
I amb aquest no sé què que té a la cara
Com vel de bonicor que li envolta.

(surt Nausica amb Dimantia)

Nausica: Que parlaveu de mi? Os ho coneixia
Amb el posat i els ulls.

Donzella I: De tú, princesa. Deiem que eras formosa com Diana.

Nausica: Què sabèu de Diana? Mai l’heu vista.

Donzella II: Mes sols com tú podèm imaginar-la.

Nausica: Perquè m’aimèu; per’ xó’m trobèu bonica:
I quan aponderèu ma boniquesa
Aponderèu el vostre amor, alçant-lo
A un objecte immortal.

Donzella I: I tú, al contrari,
Tens un amor encara sens objecte;
Mes tan alt que no més l’encarnaries
En algún immortal que’s deixés veure.

Nausica: Còm ho sabs?

Donzella I: Oh! m’ho penso; et veyèm trista
De tant en tant, i avui en gran manera
Quan veniem aquí…

Nausica: Pleguèu la roba.
Mirèu còm brilla al sol ja sa blancura!
Cert que dèu ésser ben aixuta, entrèu-la
En els panés i amb conte aconduïu-los
Al carro; perquè ja el mig-dia avença
I l’hora del retorn se fa propera.

Dimantia: Tu no vens?

Nausica: Jo no vinc, estic cançada
I vull reposâ un xic damunt de l’herba
Fins que’m torni la força i l’alegria.

Dimantia: L’alegria també? doncs l’has perduda?

Nausica: Tinc un esllanguiment…
He jogat massa,
He cantat, he rigut com una folla
I sempre’m passa així… a la fi’m rendeixo.

Dimantia: Mes aquest dematí ja m’ho semblaves
Esllanguida i a més meditabonda.

Nausica: Aquest matí era per altra causa…
A nit la tempestat fou tant horrenda,
Que m’ha llevat el sòn: no vas sentir-la?

Dimantia: Certament que era cosa que espantava:
Combatien els vents xisclant com feres,
Tota l’aigua del cel venia a sobre,
Se sentia la mar desesperada
Revolcar-se en son llit, i el trò de Júpiter
Rodolava pel cel encès en ira.
Talment s’hauria dit que’ls deus lluitaven.
Mes això ha sigut breu: després la furia
Ha minvat com si fós que s’allunyessin
Els combatents, i ja no més sentia’s
La pluja mansament damunt del sostre;
Llavores m’he adormit.

Nausica: Mes jo llavores
Era ben desvetllada; i si em desvetllo
Al primer sòn, ja tinc la nit perduda,
Que començo a pensâ en totes les coses
Que m’han passat, i encara en moltes altres
I el pensament me va com un fus: gira,
Gira, i no para mai filant cabories.
Aixís a nit…

Dimantia: I doncs, per qué’t llevaves
Tant dematí, cridant a tes serventes
Per venî a rentâ al riu: com si no hi fosses
A temps a tenî a casa roba neta?

Nausica: Això… ja t’ho diré… ha vingut d’un sòmit.

Dimantia: D’un sòmit? I bé, els sòmits són anuncis
D’algún voler dels deus; i a matinada,
Ho signifiquen més encara, diuen.

Nausica: Doncs jo, quan m’he adormit de matinada,
T’he vist a tu, a tu mateixa, amiga,
Al capçal del meu llit que, rient, me deies:
“Ah! Nausica, Nausica, i doncs què penses?
Ai! que mandrosa et posà al món ta mare!
Abandonades tens les teves robes
Sense rentar-les, i entretant jo penso
Que ja s’acosta el dia de tes bodes
En que’t caldrà cobrir amb gentilesa
El teu cos virginal, de llenç blanquíssim,
I que’n facis presents a tes companyes,
Tal com les noies endreçades solen
I tot-hom els hi alaba. Doncs, aixéca’t
I aném-se’n a rentar en la ribera,
Un troç amunt de l’ample mar, i a l’ombra
Totes t’ajudarèm; mes tu no’t torbis”.
Aixís parlares, i mos ulls s’obriren
Desperts, i vaig restar tota admirada
En l’alba que la cambra m’esclaria.
Llavores m’he aixecat ben diligenta,
I he anat a trobâ al pare i a la mare:
La mare estava ja en la llar seguda
Dolçament amb el fus i la filosa
Torcent entre sos dits la llana fina,
Voltada de ses dònes. I el meu pare
L’he trobat presidint en l’alta sala
El seu reial concell. Li he dit: “Pare,
Voldria, si tu ho vols, que m’aparellin
Aquell carro de rodes tant lleugeres
Per anâ a rentâ al riu la meva roba,
I la teva també, que ja t’agrada
Mostrar-te ben polit, rei entre princeps.
També la dels germans: cinc fills te resten
Fadrins encar, que’ls plau entrâ en la dança
Amb vestits de blancura immaculada,
I es refien de mi…” Res més li deia,
Perquè del sòmit i les meves bodes
No li he gosat parlar… Mes ell mirava’m
Mig-rient, i m’ha dit: –Sí, ves-hi, filla–
I ha donat l’ordre. Jo he vingut llavores
A despertar-vos, tot donant-vos pressa,
Mentre enganxaven les lluentes mules
I carregaven les paneres plenes
Amb la roba, i la mare ens amania
L’esmorzâ en un cistell…
Doncs, diga’m ara,
Si aquell sòmit no es prou per capficar-s’hi
Que ni he tingut intent d’emmaridar-me
Ni puc preveure mon marit quin sia.

Dimantia: Potsê no ho sabs, i els déus ja te l’acosten…
Mes, què es aquest xisclar de les companyes?
Massa juguen, i es hora d’enllestir-se.
Tu vindrás?

Nausica: Jo vindré.

Dimantia: No t’entristeixis.

Nausica: (sola) “Potsê no ho sabs i els déus ja te l’acosten.”
(somriu somniosa)
Quína en fóra, Nausica, que tot d’una,
Sens saber d’on, t’aparegués un hèroe
Vestit d’una armadura resplendenta,
Brillant de majestat i plè de força,
I en tu posés els ulls fits i amorosos,
I fent un gran suspir obrís els braços (pausa).
Oh! déus! jo qué confosa restaria
Sense gosâ acostar-m’hi, mes al-hora
Sense voler fugir de sa presencia!
Immóvil, com aucella fascinada,
Li estaria al davant també mirant-lo
Parpellejant, i el pit m’onejaria
Depressa; amb les mans juntes, i la boca
Mig oberta, alenant… mes sens paraula (extasiada)
Ell fóra qui’m diria aixís: “Nausica…”
“Nausica…” oh! el meu nom en els seus llavis!
“Nausica…” oh!… i què més? no tinc paraules
Per dir lo que jo sento que’m diria.
Fóra un encís… fóra un encís… oh! es massa
Pel meu cor tant petit… prò, per la pensa…
“Potsê no ho sabs i els déus ja te l’acosten” (transició, riu)
Oh! que soc folla! oh! que soc estranya
D’embriagar-me amb somnis i quimeres!
Doncs, què es això, Nausica? tens la furia
D’una Sibila a dintre teu, que rodas
Fòra de tu i que t’estàs fà estona
Tota sola parlant com una orada?
Oh! l’aixerida, oh! la diligenta,
Que passa l’hora somniant fantasmes,
I fent l’amor amb hèroes invisibles
Amb fills de l’ aire i de la nit.
Ont era? Buf! s’ha fet fonediç (riu enjogaçada).
Deus, no us demano
Coses de l’ altre món; no més servèu-me
Viva la clara font de l’alegria…
(a les companyes que tornen corrent)
Ja vinc, ja vinc, heu enllestit?

Donzella I: Detura’t.

Donzella II: Ai! si ho sabesses!

Donzella III: Quín espant!

Nausica: Què passa? Que heu près mal?
Estèu totes trasmudades.

Donzella III: Encara’m bat el cor.

Donzella II: Jo no’m tinc dreta.

Dimantia: Tampoc n’hi hà per tant.

Donzella II: Oh! tu no hi eras.

Nausica: Pro diguèu-me, què ha estat?

Donzella I: Mentres plegavem
La roba, tot de cop…
No, no puc dir-ho,
Que tota jo tremolo.

Nausica: Doncs que ho conti
La que puga contar-ho; sou estranyes!

Dimantia: Ja t’ho diré lo que he pogut entendre’n:
Diu que mentre plegaven, de la costa,
Per entre’ls joncs, han vist sortir-hi un home.

Donzella II: Oh! un home! què sé jo?

Donzella III: Un monstre era.

Dimantia: Nuu, prò cobert com d’un velló estranyíssim.

Donzella I: Eren algues marines.

Donzella II: No eren algues.

Donzella I: Doncs que eren?

Donzella II: Què sé jo.

Donzella III: Pell de balena. Era un tritó.

Donzella I: La cabellera enorme,
Esbullada, cobria-li la cara.

Donzella II: No’n tenia de cara, si era un monstre.

Donzella III: Sí que’n tenia; entre l’espessura
Jo li he vist brillâ els ulls.

Donzella I: La gran barbaça Li queia sobre’l pit.

Donzella II: No ho era barba.

Donzella III: Sí, que era rossa, era com d’or…

Nausica: Prò, a l’ últim
Què os ha dit? què os ha fet?

Donzella I: Ha obert els braços
Tots estesos aixís.

Dimantia: Veus? era un home.

Nausica: I què os hà dit?

Donzella I: No res.

Nausica: I an ell vosaltres?

Donzella II: Nosaltres hem fugit xisclant…

Nausica: Porugues!

Donzella II: Sí, porugues… Espera’l!
Era un monstre.

Donzella I: Ja de ben lluny, prò tot corrent encara,
Jo que’m giro i el veig que, a unes grans passes
Se’n va a la roba que restava en terra
I agafa aquell mantell tant gran de púrpura,
L’estira aixís amb una revolada
I s’entorna corrents a la marina.

Donzella II: Prò tornarà a sortir, n’estic segura.

Donzella III: Ai! aném-se’n, Nausica, ont es el carro?

Donzella II: Ai! sí, aném-se’n.

Donzella I: Aném-se’n.

Dimantia: Sí, Nausica, Aném i ho contaràs an el teu pare
I enviarà la gent.

Nausica: També ets poruga?

Dimantia: Què vols que fem? som dònes.

Nausica: Mes la filla D’un rei no ha de fugir.

Dimantia: Prò pot anar-se’n.

Donzella II: Es que ella no l’ha vist.

Nausica: Per’ xó voldria Veure’l.

Donzella III: Doncs aquí’l tens.

Donzella I: Fugim que torna.

Donzella II: Corre, Nausica, vina.

Nausica: Jo no fujo (fugen xisclant).

(Nausica, fent un esforç, resta dreta i sola.)

(Surt Ulisses cobert d’un mantell i es detura davant d’ella.)

(Ella el mira pantejant un xic, però serena.)

Ulisses: Ets una reina? ets una deva?
Escolta’m;
Jo diria que ets tú la gran Diana
Tal com en Delos la vaig veure un dia
Entre ses nimfes, dominant-les totes
Més per la majestat que per l’alçada.
Ets la de Delos tú? (s’agenolla)
Escolta’m Dèlia!

Nausica: Jo no mes só d’Alcínous la filla
Que reina en aquesta illa amb seny i força;
I a rentâ al riu avui amb mes serventes
He baixat, i han fugit ara espantades
De vèure’t. Tú quí ets, que jo no’t temo?

Ulisses: Ni m’has de temer, ni a ningú. Ditxosos
El pare rei, i la sortosa mare
Que’t tingué, i els germans que se t’assemblen
I tots quants viuen vora teu, divina.
I encara més sortós aquell que un dia
Se t’endurá a la nuvial estada
I dirà seus aquestos ulls purissims
I amb ells el teu esprit i la figura.
Cert que’ls déus presidiren ta naixensa;
Que jo que he vist tant món i tantes terres
I gent de tantes menes, mai tal gracia
He trobat en figura d’una dòna,
Ni m’he sentit de cop en sa presencia
Tant torbat i ditxós ensems com ara.

Nausica: Mes, quí ets i qué vols?

Ulisses: Ou-me piadosa.
Jo só aquell que rodant và per la terra
I per la mar, passant treballs, en busca
Del bon camí per retornâ a la dolça
Patria anyorada; cada via nova
Me la trenquen els déus o m’hi deturen
Per gran fracàs o amb impensat obstacle.
Aixís he vist molt món i moltes coses
He pogut observar; i gents diverses
He tractat i he passat perills molt grossos
I he tingut molts afanys patint moltissim.
He vist la mort d’aprop tant com la vida
I he après de tot; mes ai! que de la patria
He servat sempre viva la memoria
I no he deixat ni un dia d’anyorar-la
Fins en aquells millors que la fortuna
Ha otorgat a ma ausencia, i ni una sola
Nit he dormit en sense somniar-la.

(Les serventes comencen a treure el cap i a cridar-se amb el gesto unes amb altres, i poc a poc se van acostant formant un grupu a poca distancia, fins que Nausica les crida.)

Ni un matí m’he aixecat sense la empenta
Del retorn, i esforçant-m’hi tot lo dia,
Sempre hà sigut en và… L’última empresa
Fou d’Ogisa fugint, l’illa encantada
Que no és lluny de la vostra. Vaig sortir-ne
Cap al tard, i donant-me a la mar dolça
Mirava al cel serè ja amb l’esperança
De veure eixî el sol nou damunt mes terres.
Mes tant bon punt la nit s’ensenyoria
Del cel i de la mar, els vents vingueren
Bufant de tot arrèu, se’m feu espessa
La nit encara més, i se m’obriren
Els abims de les ones: la lleugera
Nau per les crestes de les serres líquides
Corria ingobernada o s’estimbava
En les goles profondes, rebotia
Després als cims; i en mig del terratrèmol
Dels trons i els vents i estrèpit de les aigues
Se perdien mos crits anguniosos
Invocant tant als déus com an els homes;
I més quan, a la llum intermitenta
Del trèmol foc del cel, vegí a la vora
Uns grans penyals i que’ls anava a sobre.
Aixís fou; la nau fràgil s’hi estrellava
I jo restí tot sol entre les aigues,
Frenètic, bracejant cercant la riba.
Lo que això và durar jo no puc dir-ho;
Mon seny era perdut que encar lluitava,
D’esma segurament… Els ulls obria
A l’ alba del matí serè, i en una
Platjeta m’he trobat damunt la sorra,
Ran de l’ona amansida que’m besava
Nuu de tot drap, i sols de l’ immondicia
De la mar recobert, i plè de nafres.

Nausica: I còm t’has recobrat? i còm venies
Després a pertorbar la nostra sesta?
I que has fet mentrestant?

Ulisses: Alçant la vista,
He ovirat no molt lluny, sota un gran roure,
Un tou de fulles seques entre mates.
M’he alçat, i tremolant de tots mos membres
M’he sepultat dintre del boll exànime.
Llavors una calor benefactora
M’ha invadit, i m’ha entrat una sòn dolça.
D’ella m’han tret uns xiscles d’alegria;
I per entre les mates contemplàva-us
Corrent al sol vora del riu. Llavores,
Per demanar socors, com fera eixia
De mon cau, i havent vist robes exteses
Me n’he volgut cobrir ans que’m vegesseu,
Prò m’heu vist i he fugit prenent eix manto.
A la volta del riu me retirava
Rentant-me tot el còs i les ferides;
I ara venia a demanâ-us clemencia
I socors. Altra volta tes companyes
Han fugit davant meu. Prò a tu, graciosa,
Veig que la pietat t’ha fet valenta.
Sien mercès als deus. I ara et demano
Socors; dona’m vestits de que’m cobreixi;
Do’m pà que’n tinc necessitat; procura’m
Algun repòs, i a l’últim bon guiatje
Per tornâ a casa meva, si els déus volen
Que acabin mos treballs; que ta presencia
Per sí sola me’n sembla ja un auguri:
Tant dolça ets als meus ulls, dòna divina.

Nausica: Foraster, tu no’m sembla pas que sies
Un home qualsevulla, i si tal volta
T’han afligit els déus, fà de bon crèure
Que haurà sigut pera millor probar-te;
I que tu sortiràs de tota proba
Més fort i més complert. Aixís, anima’t,
Que tot lo que ara et cal, jo puc donar-t’ho
I ho faré de bon grat, perquè en tú sento
Quelcom de gran, i no és la pietat sola
La que’m mou a assistir-te. Oh! companyes
Acostèu-se, veniu, per què fugieu?
(s’avencen les donzelles)
Un home os fà temor? que per ventura
Hem de veure un ’nemic en cada rostre
Forastê? Els vianants venen de Júpiter,
I tot bé que se’ls fà els déus l’agraeixen.
Ara aquest hà arribat a la nostra illa
Tant quieta i apartada, amb gran miseria;
Donèu-li la vianda que sobrava
En la nostra cistella, i que ell se trihi
De tanta roba que tenim ben nèta
Alguna vesta que escaient li vinga
De les dels meus germans o del meu pare,
Que’n seràn ben contents, n’estic segura.
Ves foraster, i en tant que jo disposo
El retorn a ciutat, i acompanyar-t’hi,
Tu satisfes-te tant com te convinga
De menjâ i de vestî.

Ulisses: Mercès, princesa.

(se’n va amb les serventes)

Nausica: Oh! Dimantia, has sentit tot lo que’m deia?

Dimantia: Oh! sí, gaire bé tot, que no’t deixàrem
Sinó el primer moment, que eren com folles
I se m’han emportat: prò desseguida
Les he fetes tornâ i ja no’t perdiem
De vista; mes bé prou m’he adonat prompte
Que no’t calia ajuda ni defensa;
Que ell no sols t’implorava humil i miser,
Sinó que era, ademés, un home noble.

Nausica: Ho és, Dimantia, ho és, en soc segura.
Es com un rei, Dimantia, és com un hèroe,
Es com un immortal; que no’l senties?

Dimantia: Es veu que ha patit molt; no és lo que’t deia?

Nausica: Ha patit molt, ha patit molt, Dimantia;
Prò aixís i tot, no has vist quina presencia?
No has sentit quin parlar, quines paraules
Me deia tant de seny i ben portades?
No has observat la pausa amb que’s movia
I amb quina reverencia? I la veu seva
Quin sò té! sembla d’or; no es cert, Dimantia?
Sona el mateix que un cant, diga el que diga,
Mots lleugers i enternits, o bé espantosos,
Aponderant les gestes més horribles.

Mai perd el seu compàs ni una musica
Que té fonda i igual: sembla un poeta
Que amb el cant glorifica les més fortes
Passions i les penes més amargues. Ai!
Dimantia no sé… no sé el que’m passa.

Dimantia: Estàs commosa, sí, estàs encesa,
Estàs febrosa i tot. Què tens, Nausica?
Es l’espant, no és vritat? és la sobtada
Troballa d’un estrany, és la conversa
De fets tant estremats, és aquest home
Tant diferent de tots els que sols veure.

Nausica: Oh! sí; vivim aquí molt retirades;
No sabèm res del món ni de ses terres,
I tot ens vé de nou; jo me’n voldria
Anar lluny, anar lluny, a la ventura,
I veure moltes altres encontrades
I coneixe la gent dels altres pobles
I que’m passessin coses molt diverses
I estranyes, i perills… Veure com brilla
El sol en cada lloc, les nits de lluna
En la mar solitaria, i les tempestes
Que oprimeixen el cor, i l’arc de l’Iris
Resplendint sos colors entre la pluja.
Ai! Dimantia, vivim massa quietes,
Vivim massa ignorantes, jo’m daleixo;
L’ànima se me’n và pel món.

Dimantia: Oh! Calma’t
Corre el món no sol ésser la sort nostra.
La dòna és per la casa, i allí espera
El retorn del marit i li fà amable
El repòs escoltant lo que li conta
Del seu anar pel món; i pacienta
Li cria els fills, i fà que li prosperi
Tot lo que hi du, pel seny amb que ho esmerça.

Nausica: (impacienta) Això després, però també cad’una
Es com l’han feta els déus, apropiada
Per un o altre: la muller d’un hèroe
O d’un rei no’s pot pas estar quieta
Com la d’un trist marxant, i li convenen
Altra vida, altra sort; i sinó mira
La sort d’Helena, amb ella tots els pobles
S’han commogut i dividit; per ella
S’ha encès la guerra, han combatut els hèroes
I fins els immortals, ha cremat Troia
I el món va plè de cants. Qui fos com ella!
Robada i duta per la mar, plorosa,
Amanyagada en un i altre reialme,
El seu cor combatut per tants afectes,
Adorada, perduda, recobrada… Ditxosa d’ella!

Dimantia: Aném, Nausica, aparta
El teu cor ignoscent d’aquests ensomnis.
Voldries que per tu la gent morissin
I portar malhaurança a tots els regnes
I al marit, i a l’ aimant, i a tants sens culpa?
Aném, que és hora d’ordenar la marxa
I de guiâ aquest home a casa teva
Perquè diga an el rei son nom i orígen
I aón li cal anar…

Nausica: (se’n van) Es cert, Dimantia.
Quí serà? d’on diu esse? a tu que’t sembla?

(surten les donzelles amb un cistell buit)

Donzella II: S’ho ha acabat ben bé tot; es veu que estava
Afamat.

Donzella I: No es estrany: igual faries
Tu en el seu cas.

Donzella II: Ai! no, si una tempesta
Me llencés en la mar sotraguejant-me
Com an ell i deixant-me esma-perduda,
De l’espant no menjava per molts dies.

Donzella I: Oh! ni mai més, que ja series morta.

Donzella III: Prò ell es veu que es fort, sembla una torra!

Donzella II: Es tot un home; prò no té paraules
Ni ens ha dit res…

Donzella I: Altres afanys tenia.

Donzella II: Prò molt bé que ha parlat a la princesa.

Donzella I: Es diferent; i a més crec que a nosaltres
Ens dèu tenir malicia, perquè sempre
Fugiem d’ell en compte d’assistir-lo.

Donzella II: Això també és vritat; que si s’haguesse
Hagut de refiar de nostra ajuda,
S’hauria mort aquí tot sol de gana
Com un gos rabiós…

Donzella III: D’això, tu, dòna, En tens la culpa…

Donzella II: Jo? si no’m movia!
Tu ens has fet espantar amb aquells xiscles.
Semblava que’t matessin.

Donzella III: Jo xisclava?

Donzella II: Sí, dòna, sí…

Donzella III: I bé, si cas seria
De sentir te xisclar, que jo ni’l veia.

Donzella I: Molt bé que asseguraves que era un monstre.

Donzella III: Per’xò mateix que encara no l’havia
Mirat prou bé.

Donzella I: Ah! ja! en quant a porugues
No ens podèm riure pas l’una de l’altra.
Aném, aném al carro amb la princesa
Que és hora de marxar…

Donzella III: I ell ja s’acosta
Tot vestit de bell nou.

Donzella II: Altra presencia
Ara fà d’allavores…
Sembla un princep.

Donzella III: Si que té majestat.

Donzella I: Ara no fuges. (se’n van rient)

Ulisses: Altre perill fugit, altra aventura
Després de tantes… El furor de Troia
Tant gran com fou, ja dintre meu sols resta
Com un record llunyà i confós. Ma vida
Tant plena allí, tot just hi començava:
Lo que’m semblava fi, era principi,
I el que creguí tòc de retorn, sols era
Senyal de la partida. Lo de Troia
Era empresa de tots: lo que’n seguia
Pera mí, fou de mí tot sol: la guerra
Fou la guerra capdalt de Grecia tota;
Prò mos treballs són els treballs d’Ulisses.
Hi ha hagut prou temps desde que en ells me trobo
Perquè tants reis hagin tornat dispersos
A sos palaus i hagin regit ses terres
En pau molts anys, i alguns encara s’hagin
Enfonzat en l’imperi de les ombres…
Agamemnón!… Aquiles!… Ajax!… misers!
Vostres testes altives colltorçàren-se,
A vostres ulls no brilla el sol; i encara
Ulisses và pel mon; i l’alegria
Del retorn a la patria, que ja es morta
O fallida per tants, sols per mí resta
Dolça a venî al bell lluny de l’esperança.
Mes ara ja és aprop, un déu m’ho dicta
Dintre’l cor. Jo’t veuré muller, Penèlope,
Tant suau i segura en ton afecte,
I a tú també, fill meu, que ja dèus esse
Un home gran com jo; i a vos mon pare
De reveure-us tinc fè damunt la terra,
Que erau fort com un roure. Mes vosaltres
M’esperèu a mi encar? i en ma figura
Hi trovarèu aquell que en la memoria
Devèu tenir tant altrament? Ulisses
T’has fet vell, prò has viscut: la sort accepto
De grat; que si algú ara redonar-me
Pogués els anys que he anat per tantes terres
Patint i aimant, i amb odis i amb victories
I tanta experiencia de les coses
I lo que he après, i lo que he fet…; si em deia
Algú: –Vols tornâ a viure els anys que foren,
I viure’ls en tes terres i en ta casa,
En pau amb la muller i el fill i el regne?
Jo li diria: Nó, la sort accepto,
Accepto mos treballs i les angunies
I la imminent vellesa, perquè’m trobo
Mes ric de mí, mes plè del món, més ànima.
I tu, tendra princesa, tu la última
De tantes deves o mortals que foren
Dolces a Ulisses, tu com cap m’ets cara
Perquè has vingut a mi amb les mans obertes
I amb tota la ignoscencia. Tu no esperas
De mi ni aquella força poderosa
Del braç reial, ni ma famosa astucia
Ni els delits de l’amor, que tot ho ignoras.
No sabs que sia rei! que sia Ulisses;
I fins veient-me obscur i miserable
I monstruós, quan totes fugirien
Tu te’m posas davant, dreta i serena,
Amb l’admiració als ulls, el riure als llavis,
I fins lo que es millô, un xic tremolosa,
Sols perquè’t surt del cor ont els deus regnen.
Oh! dolça criatura…!

Nausica: Vina, vina,
Estranger que ja a punt tením la marxa
I et durèm a ciutat, mes no en el carro:
No fos cas que la gent que t’hi vejessin
Amb nosaltres, diguessin tot girant-se:
“Quí es aquest foraster que vé amb Nausica,
D’un aspecte tant noble i admirable?
Potsê es el seu promès, i ella a la costa
L’ha anat a recebir; potsê es un princep
D’una terra llunyana, que venia
Per fer-la sa muller, i ella ho callava;
Potsê es un rei, i en cas quí sab si fóra
Un deu baixat del cel per posseir-la”…

Dimantia: Nausica!

Donzella I: Què diu ara?

Donzella II: Està exaltada.

Nausica: I això no m’escauria. Jo mateixa
Que ho vejés d’altra noia, ho trobaria
Molt mal fet que apartada dels seus pares,
Sens haver fet coneixe, amb llur llicencia,
Un home per espòs a tot el poble
Se n’hi anés pels camins en companyia.
Doncs no prenguis a mal lo que’t demano,
Que nosaltres al carro anirèm totes
I tu, d’un trocet lluny, vindràs seguint-nos
Caminant i tot sol: ja podràs fer-ho,
No és erradô el camí, i la ciutat pròxima.
Trobaràs d’aquí a poc una verneda
Molt espessa i frescal; doncs la travessas,
I al sortir-ne veuràs una font viva
Que brolla d’un penyal; pots deturar-t’hi
A beure, que és molt bona, i t’hi reposas,
I aixís ens dones temps de que nosaltres
T’avencèm d’un bon troç; i tu no frissis
Que ja no’t pots errâ, que aixís que tombes
El penyal, la ciutat veuràs extesa
Davant teu: la ciutat veuràs cenyida
D’altes muralles, i dos portes s’hi obren,
Una a llevant, i altra a ponent; i al centre
Hi ha la gran plassa, i al bell mig el temple
Tot ell bastit de pedres ben quadrades,
Dedicat a Neptú, que és patró nostre,
Perquè som gent de mar tots els feacis,
I al temple no hi veuràs per prometences
Arcs ni sagetes, ni escuts, ni llances
Sinó ormeigs de les naus, i rems, i veles
Penjant dels murs i gaire bé cobrint-los.
A l’entorn veuràs gent tota enfeinada
Recusint xarxes o adobant mil coses
Per la pesca i les naus; i estic ben certa
Que alçaràn tots el cap a ta figura;
Mes tu passas de llarg i t’encaminas
Cap al palau del rei, que és a la vora.
No’t caldrà preguntar, crida la vista
Perquè es més alt que tot, fa molta planta
I està molt adornat. Tu te n’hi entras,
Vas a la reina: la veuràs que fila
Vora del foc, voltada de ses dònes;
Te li agenollas al davant, li contas
Lo que’t passa, li dius lo que desitjas
I ella t’acullirà, perquè és molt bona
I et durà al pare, i de llavors pots creure’t
Salvat per sempre més…

Ulisses: I a tu, princesa,
No’t veuré vora d’ella i que m’ajudis
A moure el cor?…

Nausica: No caldrà pas; i mira
Jo no sé’l que faré, perquè als meus pares
Els tinc un gran temor; tant que m’estimen
I em complauen en tot, jo poc els goso
Parlar de certes coses…

Ulisses: Bé, princesa,
Faré tot lo que’m dius, i els déus t’ho paguin.

Nausica: Aném, aném, companyes, que ja es hora.
Jo vull menar les mules: com un ceptre
Duré les xurriagues; tu sentint-les
Sabràs per hont anèm… veuràs quín aire!

Dimantia: No sab lo que li passa (a les altres per Nausica).

Nausica: (se’n van totes) I a reveure.

Ulisses: No sé si fou un somni la finida
Tribulació, o si ho és la benhaurança
Present; però quelcòm sento que muda
En mon destí. El sol és a mig dia
I endins del cor m’entra una pau immensa.

Nausica: (de dins) Vina, vina, estranger.
Ho sents? (fent sentir les xurriagues)
Avença!

Ulisses: Fou sempre eix crit ma sort.
Avença Ulisses!

Segón acte

El Rei: Aixís com fou la libació primera
Per Posseidô, igualment sia-ho la última;
Perquè ell, de tots els déus, es el qui mira
Més que nosaltres.

Eurimedón: Rei, jo’t prego, escolta’m.
A molts dels déus hem honorat fins ara
Amb libacions; mes un hem deixat sense
Que se’n podria ofendre, i a fè es digne
Del nostre agrahiment, i l’oblidar-lo
Ens pot costar molt car qualsevol hora:
Hermes, el déu de peus lleugers, que mena
Les naus a port i fa valer llur carga
I enriqueix als marxants. Cert que’ls feacis
Som gent de mar, i nostres naus lleugeres
Solcant el sí sempre agitat d’Anfítrite
A la mercè del Kroni que en ell regna
Profondament, estèm i ens cal sa gràcia;
Mes, què’n trauriem que la carga incòlume
Entrés a port i fos posada en terra,
Si no trobés allí gent esperant-la
Per pagar-la a bon preu: amb que retorna
La nau amb carga nova i enriquida?
Doncs l’Argicida és el qui’ns procura
El tràfec profitós i ens fa tant pròspera
La vida en aquesta illa benhaurada.
Es ell també qui, amb verga d’or, imposa
Damunt del nostre front una sòn dolça
Fent nous els nostres ulls per la llum nova
De cada dia, i les decaigudes
Forces restaura per més àrdua tasca;
I així els feacis som la gent que serva
Més llarga juventut en tots sos dies
I una tendror com d’immortals al rostre.
Cert que ell també afavoreix als trànsfugues
Que van pel món i busquen la perduda;
Mes això no és obstacle sino estímul
A procurar tenir-lo ben propici:
Que un no sab mai prou bé en què s’ha de veure,
I un déu es sempre companyia bona.
I últimament diré sa major gracia:
Que apartats com vivím de les grans lluites
Que parteixen el món, i de sos hèroes,
Ell és el déu que d’una banda a l’altra
Fa anar les noves, escampant les gestes
I alts i baixos del món per les més llunyes
Encontrades, i fins les llars recòndites;
I aixís nosaltres per les veus volantes
Dels mariners i dels marxants, i encara
Per la boca inspirada dels poetes,
Sabèm on cal anar per enriquir-s’hi
O d’on fugir, i què esperâ i què témer,
I gaudim el dalit de saber coses
Que fins sense profit fa bò d’oir-les.
Ara diguèu-me, doncs, si no és un deute
Ofrenâ an el diví que tant ens dóna.

Cortesà I: Es ben cert.

Cortesà II: Te raó.

Cortesà III: El rei que ho diga.

Dimant: Oh! Rei, ans que tu dongas la sentencia,
Que tots acatarèm, deixas que parli?
Eurimedón, tu tens bones paraules
I sempre sembla que la raó’t sobra.
Prò aixís com has parlat del fill de Maia,
Podrias semblantment dir coses bones
De tots els déus de un a un: llavores
Foren les libacions interminables:
Que l’Olimp es poblat de déus i deves
I a tots hem d’invocar un hora o altra.
Mes si després de beure al fill de Kronos
Que té en ses mans al mig del mar la illa,
Hem begut a sa esposa que tempera
Amb dolça pietat aquella força,
I al déu escabellat que mena els aires,
I últimament al Retronant que és pare
De tots els déus ensems i tots els homes,
Per què ara, ans de finî amb una postrera
Libació reiterada al patró nostre,
Hauriem d’afegir-ne encara una
Al Kil·leni diví? Per igual causa
Hauriem de libâ al déu de la guerra,
Per si’n vingués, i als dos germans excelsos
Que alternant ses clarors fan nit i dia,
I a Pallas Atenea que’ns assenya,
I encara a d’altres; i a la fi de tantes
Libacions nostre seny, diguèu-me, hont fóra?

Cortesà I: Es cert també.

Cortesà II: Doncs tu sempre ets de l’últim
Que parla.

Cortesà III: Perquè és cert.

Eurimedón: Dimant, escolta:
Tu parlas resolut i així’t fas creure,
Mes ara no tens pas raó: t’invito
A que de tots els déus, de qualsevulla
Dels que has anomenat o bé d’un altre,
Ens digas tants favors o tants aussilis
Que poguèm esperar-ne i ens convinguin
Com jo he dit d’Hermes.

Dimant: Sols me mancaria
El teu enginy…

Cortesà I: Es cert que és com Ulisses
Eurimedón.

Cortesà II: Un altre cop l’abones?

Cortesà I: Dic lo que sento.

Cortesà II: Lo que sents… dels altres.

Cortesà III: Pro Dimant te raó.

Cortesà II: El Rei.

Cortesà I: Oim-lo.

Rei: Amics, no os travesséssiu de paraules.
Honrèm als déus com an els deus pertoca,
Serenament; i mal contentariem
A l’un o a l’altre si per l’amor seva
Perdessim la pau nostra, que això fóra
Ofèndre’ls tots plegats. Dimant, escólta’m;
Eurimedón ha fet tant bell elogi
D’Hermes diví, que sembla que en la taula
L’ha fet present; aixís no pot negàr-se-li
L’última libació. Mes sia l’última,
Eurimedón, perquè Dimant mostrava’ns
El gros perill de que’ns abandonessim
A una excessiva devoció en la taula.
Creièm que Posseidón no pendrà agravi
Que aquesta libació sia trasmesa
Al “fill de Zeus”: que tots els déus s’assemblen
I en un són tots si amb ver amor se l’honra.

Eurimedón: Oh! Rei, un lloc al llur costat mereixes.

Dimant: M’has deixat tot confós.

Rei: Ompliu les copes.
A Hermes, al patró dels bons encontres!

(a l’anar a beure entra la Reina)

Cortesà I: La Reina!

Reina: Rei! tením de nou a casa.
Com faig sovint, jo resseguia atenta
El bell rengle aurejat de nostres cambres,
I tot de sobte m’he trobat un home
Que hi rodava perdut; aixís que’m veia
–Tu ets la reina –m’ha dit– m’ho assegura
La majestat del port i la del rostre,
I llençant-se a mes plantes desseguida
Agenollat, humiliant la testa
I aixecant les mans juntes m’implorava.
Diu que és un nàufrec que ha arribat a l’illa
Després de molts treballs; que una tempesta
Del retorn procurat amb ansia vana
Molt temps hà, novament trencà la via;
Que’s troba desvalgut aquí, i al veure
L’altesa del palau se n’hi entrava
A demanar socors, guiatje, aussili
Pel retorn a sa patria, i un cop dintre
La grandor del palau, hi ha perdut l’esma.

Rei: Però d’on ve i aón va…?

Dimant: Ah! que no sia
Algún d’aquests que van a la ventura
Per mals fins…

Reina: Oh! i escolta, encara, escolta.
Mentres parlava m’he adonat que duia
Vestits de casa nostra. Preguntáva-li
Còm era això, i m’ha dit que nostra filla
Nausica, vora el riu, amb les donzelles,
L’han trobat, moll encare del naufragi,
I l’han reconfortat i li han dat robes
Per venir fins aquí…

Rei: Mes, i Nausica
Què diu? és veritat això que conta
Aquest home? i si ho és, perquè no’l duia
Ella mateixa aquí?…

Reina: La nostra filla
No sé lo que s’ha fet que no la trobo
Per més que l’he cercada.

Rei: Oh! déus, alcèm-se,
Que ve tribulació a la nostra casa.

Dimant: Oh! sí, tots amb el rei.

Cortesà I: Mort a aquest home!

Rei: No abans d’esclarir be la malifeta.

Eurimedón: Aném, fem-lo parlar. Ont es?

Reina: El tenen Els guardies pres. (surten Eurim. i altres)

Nausica: (entrant) Pare, aquí so, no temèu res.

Rei: Criatura
Què has fet? què és tot això? perquè fugias?

Nausica: Oh! pare, no he fugit, me so amagada,
Que no sabia si us plauria l’hoste
Que he fet venir. Volia que la mare
Intercedís per ell, abans de veure-us
I de que vos sabessiu que jo’l duia.

Rei: I doncs perquè l’has dut?

Nausica: Me feia llàstima,
I ademés me semblava un home noble.

(amaga el rostre en braços de la mare)

Cortesà I: Pobra princesa.

Dimant: Es un infant.

Reina: (consolant-la) Nausica.

Rei: Mes còm l’has dut?

Nausica: Jo no l’he dut: li deia
Que’m seguís d’un troç lluny, i que a la mare
Cerqués en el palau, sense esplicar-li
Que jo l’havia fet venî; i llavores,
Contant-li sa miseria, apiadada
Ella’l portés a vos.

Eurimedón: (entra) Donèu llicencia
De que entri el foraster?

Rei: Entri en bon’hora.

(Entra Ulisses. Silenci. Pausa en tots)

Nausica: Perquè m’has descobert?
Tu que’m semblavas
Tant noble i tant lleal. Traidor!

Ulisses: Princesa,
No jo, el teu bon cor te descobria:
Aquests vestits que’m davas generosa;
Mes si això aquí és un mal, damunt meu caigui.

Rei: Això aquí no és cap mal; mes sí que ho era
Voler dissimular-ho. Tanta angunia
I la gran torbació que’n pervenia!

Nausica: Pare, perdó: ho he fet per vergonyosa;
Prò més avergonyida me’n veig ara.

Ulisses: Oh! Rei, per pietat!
M’es insufrible
El veure la divina criatura
Confosa per ma causa. Si un culpable
Hi ha en tot això, so jo tot sol; i escolta:
Perquè vejèu d’un cop, tú i la Regina
I la cort que tens ara congregada,
Que la pietat de la gentil princesa
No ha estat posada en tant mal lloc; que ni ella
Ni tu, ni mai ningú pot penedir-se
D’haver afavorit en la desgracia
A un tal com jo, vull descobrî’t ma historia
I mon nom: el que soc i d’on venia
I el per què de l’estat en que ara em trobo.
Que si és ben cert que tinc raons prou fortes
Per amagar-ho fins que’m sia licit
Recobrar l’esplendor de ma naixensa,
Vull oblidar-les, vinga lo que’n vinga,
Deixant tota reserva, amb tal que pugui
Glorificar la generosa empresa
D’aquest cor ignoscent, la sobrehumana
Discreció amb que ha volgut portar-la a terme.
Escoltèu, doncs, jo so…

Rei: Estranger, detura’t;
No vull que’s trenqui pas per causa nostra
Un secret al que’t dèus, segons me deias;
No cal, perque tot home que fa via
Es a nosaltres enviat per Zeus
I és hoste benvingut; i menys encara
Te cal a tu que ja amb el sol aspecte
I la paraula i el gran cor que mostras
Declaras l’esplendor de ta niçaga.
A més, vens per la ma de nostra filla
I això ja’t fa sagrat entre nosaltres
A tu i al teu secret; doncs serva’l, dic-te:
No fos que, profanat per culpa nostra,
Ens portés malhaurança. I ara’t prego
Que a mon costat t’asseguis en la taula,
Que beguis amb nosaltres aquesta última
Libació, i amb tu en pau finim la festa.

Ulisses: Rei, obras com qui ets, la llei acato.

Rei: A Hermes, al patró dels bons encontres.

(beuen tots)

Nausica: Oh! Pare, al foraster no li plauria
Oir tal volta al nostre vell poeta
Contar, com fa sovint, llevant de taula,
Les altes gestes dels valents de Troia?

Rei: Es pel teu gust o el d’ell que m’ho demanas?
(a Ulisses)
Perquè has de saber que és fantasiosa
I àvida de cançons la nostra filla,
Com no n’hi ha gaires. Mes si et plau farèm-lo
Aquí avinent al vell Daimó, i’m sembla
Que no’t doldrá l’oir-lo: vell i cego
Porta el foc d’Apolló encès dins l’ànima
I en els llavis la mel de les nou Muses,
I ens es sagrat per’xò.

Ulisses: Res per mi fóra
Tant plaent, ni tant digne trobaria
De vosaltres, de mi, i d’aquesta estada
Que per tota grandesa sembla a posta,
Com oir ressonar-hi la divina
Paraula d’un poeta; i em refio
Que no ha d’ésser-me estrany lo que ara ens parli.

(El rei fa un signe a l’heraud).

Nausica: Hoste, foras poeta per ventura?

Ulisses: Princesa, devant teu quí no ho seria?

Nausica: (a la Reina) Ai! mare, perquè ho diu això? M’encanta.

Reina: Es home ben criat, filla, no frissis.

Eurimedón: Sab parlâ el forastê: és gran, sens dubte.

Dimant: Qui ho sab lo que és? Jo hi veig un gran misteri.

(Surt l’heraud acompanyant a Daimó i el deixa junt a una pilastra).

Rei: Daimó, tinc assegut un hoste a taula
Que és noble i aima molt la poesia
I voldría sentir els fets de Troia
Contats per tu, que’ls sabs, i a més sabs dir-los.

Ulisses: Poeta, aixís els déus tot bé derramin
Damunt tos cabells blancs, que res hi hauria
Més dolç per mi que oir ta veu augusta
Que’l chor inspira de les nou germanes.
Narra els grans fets dels grecs davant de Troia
Com si els haguesses vist, que és privilegi
Dels poetes com tu, veure les coses
Amb altres ulls que no els mortals, i dir-les
Talment, que un hom les veu amb llum més alta.

Daimó: Foraster, jo en ta veu no sé que hi trobo;
No sé quin dring hi sento d’heroisme
Que’m transporta a aquells aires vius i esplèndits
Ont hèroes i deus ensems lluitaven.
Veig Troia de les portes numeroses
On brilla l’or, febrosa i agitada;
Veig mòure-s’hi, afanyats, als fills de Priam
D’armadures brillantes, i el tumulte
Dels estols defensors, i en la muralla
Al pare venerable d’aquells hèroes,
Al Rei August de blanca cabellera,
Voltat dels qui com ell, per la vellesa,
Hagueren de deixâ el pes de les armes,
Formant consell, i en sos prudents avisos
Alternar, plens de seny i de memories
De llurs fets jovenils. I heus-aquí Helena
Dels braços blancs venir-hi amb son seguici
De donzelles gentils, entre’l tumulte,
Coberta d’un gran vel. Els vells la veuen
Que s’acosta vinclant-se com la palma,
I moderant la veu entr’ells murmuren:
–No cal dir que és ben digna de tal lluita
Tal dòna, i que per penes i fatigues
Que costi a aquests i a aquells, i gent que hi mori
No moren pas en va, perquè es divina
Sa bellesa.– I Priam que li parla,
Girant-se al camp dels grecs amb la mà extesa
Damunt dels ulls, per’mor del sol, i diu-li:
–Diga’m, oh! filla, tu que a tots coneixes:
Dels hèroes grecs quí és aquell que s’alça
Més gran que tots, i amb majestat? Diria
Que és algún immortal.– I la famosa
Dòna respon-li aixís: –Aquest, oh Pare!
Es nostre Agamemnón, fill gran d’Atreu,
I capità dels capitans, illustre
Pel poder, pel valor, per la niçaga:
Rei de molts pobles, i guerrer fortíssim,
Cunyat que fou de mí, la dòna impúdica,
Indigna ja de tal anomenar-lo…–
I abaixa els ulls, sobtat, Helena, i plora;
Mes Priam no hi atén, pregunta encara:
–¿Y aquell altre, al costat, que no li arriva
Sinó al coll, pro que és més ample d’espatlles
I alt de pit, i que es mou amb vehemencia
Bracejant com pastô en mitj la ramada
Aclamant les ovelles, que ara es gira
Agil, resolt, pro amb majestat serena?–
–Aquest –diu ella– és l’enginyós Ulisses,
Home de molta astucia, Rei d’Itaquia,
El primê en el consell, però en res l’últim.–
Ara Antenor, el vell, és qui replica:
–Ja tens raó: d’aquest prou me’n recordo
De quan amb ton marit primer venia
Aquí d’embaixador per reclamar-te.
Se presentaren al Senat de Troia:
Primer parlava Menelàu; Ulisses
S’estava al seu costat, cap cot, immòvil,
Els ulls en terra, que talment l’hauriau
Près per un home temorós o neci;
Mes tant bon punt degué parlar, li eixia
De l’ample pit una gran veu sonora.
Alçà la testa amb majestat, brillaven
Sos ulls d’una alta llum d’intelligencia
I un torrent de paraules lluminoses
De sos llavis brollà, tant assenyades
I de tant bell caient, que no semblava
Pas un mortal: és cert que cap més home
Té una tal eloquencia…

(Ulisses se torba: se cobreix el rostre amb el manto, i cau de cap damunt la taula sanglotant).

Rei: Daimó, atura’t:
Quelcom de lo que has dit desplau a l’hoste,
O bé’l pes del viatje i les fatigues
Rendiren son esprit; i també és hora
De cercar cadascú en la propia cambra
Un dolç repòs: demà, a punta de dia,
Acudireu vora la mar brillanta
I en son sí posarem la nau segura
Ben proveida de quant calgui a l’hoste
Per llarg o curt viatje; perquè’m penso
Que és l’afany de tornâ a la llar aimada
Lo que’l combat talment.

(Surten tots menys el Rei, la Regina, Nausica i Ulisses, que resta encara de cap damunt la taula. Nausica resta mirant-lo fixament).

Reina: ¿O bé, no fóra
Un immortal que en’questa humana forma
Errant fòra l’Olimp per mar i terra,
Com diu que ha esdevingut moltes vegades
Per causes que als mortals resten ocultes,
Vingués ara a parâ a la casa nostra
Beneint-la per sempre amb sa presencia?

Nausica: Oh! mare, potsê sí: tot ell té un aire
Que’l fà molt diferent dels altres homes
Que solem veure aquí, que atrau i espanta…
…Atrau, més que espantar… però d’un modo
Diferent de l’humana simpatia
Que’ns lliga an els mortals els uns als altres:
Es un volê anâ amb ell, és un rendir-se
El cor tan dolçament, que favor sembla
Que fóra ésser sa esclava.

Rei: Tingas compte,
Filla, amb els teus afectes, que’l que mostres
Ara pel foraster, i et veig sincera,
No és pas ben bé d’aquells que els déus inspiren
Als mortals, sinó un altre que ara apunta
En ton cor de donzella, i que m’espanta
Per si aquest fos un déu… Y bé podria
Esser-ho, que nostra illa afortunada
No és llunyana a l’Olimp, i moltes vegades
Hi hà hagut en ella aparicions augustes…
I ara tremolo de que aquesta ho sia.

(Ulisses que, alçant el cap, hà anat fent atenció, s’acosta al Rei, dient apesarat:)

Ulisses: Oh! muda el pensament, Rei, i no cregas
Un instant més que puga ni assemblar-me
Jo als eterns fills del cel. Un mortal semblo,
I un mortal soc i ben mortal, i encara
El més atribulat de quants respiren.

Rei: Doncs que és aquest misteri que t’envolta
I aquesta majestat que solitaria
Dús pel món; l’arrivada tempestuosa
A la illa nostra, i perquè’t torbares
Tant i tant al sentî el parlar d’Helena
Damunt dels grecs: o be si el fat te priva
De declarar del tot ta procedencia,
Digas al menys ahont vas i què’t fa falta,
Perquè nosaltres poguèm dar-te ajuda
I conduir-te a l’anyorada terra
On vejeres la llum; que és el fet nostre,
Aquí posats en mig la mar deserta
Que no té guia, ni senyals, ni terme,
Sinó tot ella un tremolô uniforme,
Es el fet dels Feacis dâ guiatje
A qualsevol que a nostra platja arriva
Esmaperdut, i en pau aconduir-lo
Amb nostres naus segures i lleugeres
Que no erren mai camí, ans semblen veure-ls
Amb propis ulls damunt la mar immensa
I emprenen sempre aquell que més convinga
Al qui porten damunt, sense torbar-les
La obscura nit, ni els vents, ni llamps, ni boires.
Tal gracia havèm dels deus, i això ens obliga.

Reina: Mes, no serà ben trist acomiadar-te
Després d’haver-te hagut a casa nostra
I que’ns fores ja aimat, sens poder dir-te
Ni repetir nosaltres, en ta ausencia,
El nom amb que’t cridà la teva mare
Quan eras petitet, i després jove
L’aimada dolçament, i tots els propis;
El nom amb que’t donares a coneixe
En ta ciutat i el món; el que illustrares
Després amb els alts fets que s’endevinen
No més amb ton posat i la presencia?

Nausica: (Amb vehemencia). Digas quí ets? d’ont ets?
Dígas-ho, dígas-ho.

Ulisses: Oh! filla, tú pots més que’ls déus i els homes…
Doncs Ulisses jo só, fill de Laertes,
Qual nom va ressonant per mars i terres,
I famós per sos fets ja fins als astres.

Nausica: Oh! déus, en va ja no’m parí la mare,
Que he conegut a un hèroe!

Reina: Filla… vina.

Ulisses: El Rei sò jo de la serena Itaquia,
Que és reina entre les illes que la volten:
Duliquia, Samos i Zacintho ombrosa.
Allí vegí la llum, allí mos pares,
Allí el fill, la mullê, els vassalls me esperen,
De vint anys hà que’n vaig partir per’nar-me’n
Amb l’estol grec davant dels murs de Troia.
Troia caigué a la fi: prò allí comencen
Els meus treballs.

Rei: Oh! Rei d’Itaquia illustre,
Deixa ara que de nou la benvinguda
Jo’t donga més solemne i germanívola.
Assèu-te aquí en mon reial seti a taula;
Beu en ma copa a tes deitats propicies,
Mana com en el teu en el meu regne
I et servirem com tos vassalls farien.

Ulisses: Rei dels Feacis, vulla el fat que un dia
Jo’t puga rebre igual a casa nostra,
I veuràs si aquest home al qui tant temen
Tanta gent per sa mala anomenada,
Es digne del favor que li dispensas
I té el cor agrait.

Reina: La muller teva
Planyo jo que potsê a les hores d’ara
Te plora mort allà en la llar deserta
Que amb ta sola presencia un jorn omplires,
Mentres nosaltres ens gaudim de vèure’t
I oim aquesta veu tant coneguda A ses orelles…

Nausica: (Que ha estat mirant a Ulisses, encantada, sens atendre a res més.) Tu ets aquell Ulisses
Que maquinà l’astucia tan famosa
Del gran cavall de fusta on t’amagares
Amb tos companys, i duts d’esta manera
Pels mateixos troians, que no ho sabien,
A dintre la ciutat, sobtat saltàreu
Del vostre amagatall, duent la guerra A
l cor mateix de la ciutat famosa
I aixís determináreu sa ruina?

Ulisses: Aquell so jo, donzella, aquell, i encara
Altres n’he fet pel món, que si ho sabies…

Nausica: Ai! mare, és ell! i a casa nostra! Ulisses!
I és cert, com conten, de que a Polifemo,
El gegant que us tenia per menjar-vos,
Tu li vuidares el sol ull que havia
Al mig del front, amb una teia encesa,
Mentres dormia embriagat, i promptes
Amb els companys saltàreu, i arrapant-vos
Cad’hú a la llana d’un moltó, fugíreu,
I que ell os perseguí fins a la costa
Llençant damunt la nau penyes senceres
Fins a tirar-la a fons, i tu et salvares
Nedant de dia i nit fins l’altra costa?

Ulisses: Es cert, donzella, és cert.

Nausica: Tot és cert, mare
Lo que contaven d’ell (excitant-se per graus).
I tu lluitaves
Amb Aiax, tant valent, sobre quí hauria
Les armes resplendents del gran Aquiles
Quan morí aquest, i havent-les tu guanyades
Aiax de rabia es donà mort?

Ulisses: Princesa,
Perquè’m retreus aqueixos fets terribles
Tu que ets tant dolça? Prò per molt que sàpies
De mes gestes, encara te’n diria
Que obriries els ulls meravellada
Sense esma de parlar.

Nausica: Sí? Digas, digas.

Ulisses: Jo he sentit el cantar de les sirenes.

Nausica: Tu has sentit el cantar de les sirenes? Oh!…
(s’ha anat fent fosc, i sols els raigs moribonds del ponent illuminen un recó de la cambra).

Ulisses: Aquella tarda, Circe, l’encisera,
La dels cabells rutllats, aspres i rossos,
Me prengué per la mà, i allí a la vora
De la nau que enllestia’s per la marxa
Me digué: –Has passat perills molt grossos,
Però cap com aquest que ara t’espera.
Arribareu a un punt de la mar blava
Molt prop de la mansió de les sirenes
Que són unes estranyes criatures
Mig dones i mig peixos: ajegudes
S’estàn en un bell prat de la marina
I atalaien de lluny les naus que passen,
I quan ne veuen una que s’acosta
Se posen a cantar, i et dic que tenen
Un cant tan dolç, tant dolç, que qui l’escolta
Oblida desseguit tot altra cosa
I se n’hi và de dret: mai més al miser
El veurà de retorn la llar en festa
Ni la mullê el rebrà dintre’ls seus braços
Ni els fills li saltaràn entorn ditxosos;
Sinó que amb el cant llur les enciseres
L’atrauràn sens remei fins a tenir-lo
I endúr-se’l enllaçat cap a llurs coves
Ont el devoraràn, i d’això viuen.
Quan t’hi acostis, als companys depressa
Els taparàs amb cera ramollida
Les orelles; mes tu, si vols, escolta
El cant, fent-te lligâ en el arbre mestre,
I digues an els teus que no et deslliguin
Encara que plorant els ho preguessis,
Fins a ésser ben lluny de l’encontrada.–
Així’m parlà amb amor l’encantadora,
I varàrem la nau i férem vela.
Arrivats a l’indret que’m deia Circe,
Vaig fer com ella m’ensenyà, i encara
No havien acabat bé de lligar-me,
Caigué’l vent, la mar tota s’ablania
Restant com adormida, els meus plegaren
Les veles, i amb els rems bateren l’aigua,
Per cap més sò ni cap més plec moguda.
Llavors començà a oir se un cant dolçissim
De moltes veus, tant fines i acordades,
Que a mí’m semblava entrâ en els camps elissis.

Nausica: I tu entenias lo que deien?

Ulisses: Deien: “Vina, vina, immortal, vina ací, Ulisses.
Mena la nau a nostra platja. Escolta
El cant suau de nostres llavis dolços
D’on brolla una divina saviesa. Vina,
Ulisses, ací… oh! vina, vina.”
Aixís deien; prò’l cant… inesplicable.
Jo’m debatia en mos lligams fortíssims,
Implorant amb la veu i amb la mirada
A mos companys que, sórts girant la testa
I doblegant-se sobre’ls rems amb força
Que’s vinclaven com arcs damunt de l’aigua,
Se n’enduien la nau com una ploma
Fugint del gran perill, que, miserable,
Sols jo, el més advertit, no reparava…
I aixís se perdé el cant en llunyania (pausa).

Nausica: Ai! mare, quína tarda, quína tarda!

Rei: Prò explica’ns, si és que’t lleu i vulgues dir-ho,
Quín és aquest mal astre que goberna
Aixís la teva vida i se’t emporta
D’aquí i d’allà, i d’un perill en altre,
Destorbant-te el retorn a casa teva,
I aquest bon astre ensems que en tot t’ajuda
I que a cada mal pas de nou t’aixeca
I en cada lluita’t dóna la victoria
Prò mai del tot.

Ulisses: Mon astre és que soc home,
Estremat en el be i el mal: ofesos
Tinc als déus immortals en moltes coses,
I en altres molt servits; i aixís batallen
Per mi o contra de mi, i vaig fent via
Combatut per corrents molt encontrades.
Mes ara espero que la fi s’acosta
De mos treballs, i una suau vellesa
Promesa m’ha sigut.

Nausica: Per quí? vols dir-ho?

(s’ha fet nit, la cambra es fosca)

Ulisses: Per l’esprit de Tirès, el vell oracle,
Sepultat en l’imperi de les ombres
En temps remot.

Nausica: N’eixia per parlar-te?

Ulisses: No; que jo he devallat al fosc imperi.

Nausica: Tu has estat a l’infern?

Ulisses: Jo el primer home
Só que hi he estat i n’he tornat.

Nausica: Ai! pare! Ai! mare! no ho sentiu? (pausa)

Ulisses: Era nit negra,
Que la nau nostra va encallâ en el gèlit
Confí de l’oceà; allí sentírem
L’estrèpit dels dos rius que, udolant, cauen
Dins l’Aqueró. La nit allí es eterna:
Pugi pel cel o baixi el sol en terra
Allí no hi toca mai: allí tot ombres.
(pausa i gran silenci)
D’elles sorgiren prompte a l’ entorn nostre
Pàllides figuracions i vans espectres
Dels que foren un temps formes humanes:
Jovenets morts abans del temps de bodes,
Mares novelles amb el fill tendrissim
Encara al braç, molts homes fets i dònes
Amb el gest del patir imprès al rostre;
Guerrers amb l’arma en la ferida oberta,
Vells decaiguts i velles cordormides…
Entre elles vaig conèixer-hi a la mare.

(pausa i gran silenci)

Nausica: (afanyosa) I què més? i què més?

Ulisses: Jo, que m’estava
Allí assegut però amb l’espasa nua
Damunt la fresca sang del sacrifici
Que havia ofert als déus del fosc imperi,
No hi deixava acostâ als pàllits espectres
Que sols tastant-la heuen semblant de vida;
Allò els estemordia, m’imprecaven
Amb el gest, retorcent-se, i entornant-se’n,
I tornant a venir: prò incommovible
Jo havia d’esperâ a Tirès, l’oracle,
Que’m parlés el primer… (pausa)

Nausica: (tremolant) Què més, Ulisses?

(Ulisses torna a reprendre la paraula, i aixís que la reprèn, cau el teló ràpid perdent-se les paraules darrera d’ell)

Ulisses: Tot de sopte, dels fons de la negrura,
Sortí un espectre gran de barba blanca
Que s’acostà…

Terç acte

Daimó: (En una terrassa del palau que s’avença a un costat de l’escena.)
Vina, rei lluminós, alçat del mar
Oh! tu que dus la lira d’or, i cantes;
Vina a alegrar la terra, gloriós
Espolsant la daurada cabellera.
Tu, jove eternament, de l’ull brillant
Que aclareix terra i cel amb la mirada;
Tu de l’arc resplendent, que d’un sol tret
Llences innumerables les sagetes;
Tu, que en Delos hagueres ton breçol
I en Delfos parlas an els teus oracles:
Ja que mos ulls no poden sê alegrats
Per ta llum, senti al menys la teva ardencia
I et lloaré més fort que l’altre gent
I en ma veu sentiràs la veu d’un poble.
Tu regnas sol en l’èter resplendent
De ta mateixa llum quan fas el dia,
I tu mateix ets el qui fas la nit
Quan cobreixes ton rostre amb un vel d’astres.
Tu fas florir la terra i brillâ el mar,
Fas granar les llevors, fas els fruits dolços
I coloras i asseques les verdors
I ets el principi i fi de tota cosa.
Ta cítara sonora ompla l’espai
I tot vibra en el món al compàs d’ella:
Les seves cordes baixes fan l’hivern,
Les més altes estiu i primavera;
I les races dels homes amb sos reis
Marxen obedients a ta harmonia.
Doncs, vina a renovar la llei del món;
Alçat, Febos, del mar: fes un nou dia…
(el sol ixent el toca)
Sento damunt del rostre el primer raig;
Damunt dels meus ulls morts, damunt ma boca
Beneida escalfor que m’entra al cor,
Beneida claror que no puc veure.

(Una familia de pescadors, amb els arreus, travessen l’escena dient:)

La dòna: Quina bon’hora fa.

L’home: Avui és calma.

Noi gran: Ben diferent d’air an aquesta hora,
Que tot se’n ’nava de revés.

La noia: Va a dies…

Noi xic: Mireu la nau del rei.

La dòna: Còm hi travallen!

(s’aturen)

L’home: Penso que avui mateix deurà estar llesta.

Noi gran: I quina planta fa! m’hi embarcaria!

Noi xic: Que lluny s’hi dèu anar amb això, pare.

L’home: Per tot allà on se vol es va.

La noia: I no es nega Mai, mai?

L’home: Negar-se, prou.

(surten uns altres pescadors)

Pescador vell: Bon dia.

L’home: Bon dia.

Pescador vell: Què feu aquí aturats?

L’home: Ara ens miravem
La nau reial que’s veu que l’enllesteixen
De valent.

Pescador vell: I perquè?

Pescador jove: No sé que’s diuen
D’un hoste que té el Rei que avui s’embarca;
I a fe que busquen gent que vulla anar-hi.

Noi gran: Pare, deixeu-m’hi anar.

La dòna: Qué dius? ni hi pensis.
Que t’has begut l’enteniment? Tant jove
Que encara tens la llet al llavi!

Noi gran: Es cosa
De joves corre el món a la sort.

Noi xic: Pare Deixeu-li anar.

La dòna: Sí! calla, fill…

Noi gran: Vatúa!

L’home: Fas falta a casa, noi.

Noi gran: Oh! sempre a casa!

Pescador vell: Prou temps que’t queda per tirar-te a perdre.

L’home: Be, vaja, anem, anem, ja prou d’histories.

(se’n van)

La noia: (restant un xic arrera) Quína olor fa la mar!

Pescador jove: Es mar bonança…

(surten uns quants mariners)

Mariner I: Esperem-nos aquí: quant sia hora
Vindrà Dimant i ens guiarà com sempre
En el llençar la nau, que això es empresa
Que vol sê molt manada, i ell n’és l’home.

Mariner II: Sí que ho entén, i és cosa delicada
Posar-la en mar una semblant baluerna
Que no és probada, ni coneix les ones.

Mariner III: I més sent nau del Rei.

Mariner I: (mirant cap a la nau) Es molt ben feta.
Mireu-se quina planta; es una torre.

Mariner II: Al mar jo la vull veure.

Mariner I: ’L que és llavores
Poc ne veuràs la planta, hi seràs dintre.

Mariner III: (a II) Ja t’hi has ben pensat, tu que t’hi pensas
Tant en les teves coses?

Mariner II: Oh! no’t creguis,
Que no’m fa gens de goig de cop i volta
Ficar-me en ’questa nau no coneguda,
I nova, i que és tant alta, i governada
Per un estrany, i no sabê ont ens porta
Ni com hem de tornar, ni quant…

Mariner I: Prò diuen
Que és molt home de mar, valent, i diuen
Que és gran i va perdut.

Mariner II: Doncs si perdia
Les seves naus, també pot perdre aquesta.

Mariner I: Diu que no; els déus se li han tornat propicis.

Mariner II: Prò quí ho diu tot això?

Mariner I: Dimant ho deia
Ara mateix, cercant la gent per ’nar -hi.

Mariner II: I an ell quí li ha dit?

Mariner I: Ja pots pensar-ho,
Es del consell del rei…

Mariner III: Prò, què tants dubtes?
Si tanta temor tens perquè t’embarques?

Mariner II: Que vols que’t diga, és que la mar me tira
I sempre m’ha tirat. (girant-s’hi)
Ah! gran bagaça!
M’hauràs a l’ últim, ja ho conec…

Mariner I: Mireu se,
Ja ve Dimant amb l’altra gent.

Mariner II: Pregúnta-li
Tu si ell ho sab ont hem d’anâ… I pregúntali
Si ho sab del cert que’ls déus li són propicis
An aquest home.

(surt Dimant amb altres).

Dimant: Ja hi som tots; doncs ara
Anem cap a la nau, que allà ens espera.

Mariner I: Dimant, és cert que tots estem ben promptes
A anar nos-en en mar fins on convinga
Amb el desconegut, ja que hi és destre;
Prò tant mateix n’hi ha alguns, que’ls hi plauria
Saber-ne quelcom més d’aquest viatje
I d’aquest capità, perquè son coses
Que cadascú tira els seus plans.

Mariner II: Som homes,
Dimant, som tots mortals, sabeu? i a casa
Tenim la dona, els fills, i cal contar-ho
Lo que es pot esperar, lo que es pot témer.

Dimant: No temeu res, ans espereu fortuna
Que un gran com ell mai és ingrat i encara
Os diré més, els déus el protegeixen.
Ont ha d’anar no pot dir-ho a vosaltres;
Prò no serà molt lluny, pel que demana
Per proveir la nau; va a la segura:
Un oracle li ha dit son fet.

Mariner II: Prò diuen
Que la mar sempre li ha sigut adversa,
I tots sabem aquí còm hi arribava
Sense gent, sense nau, llençat per l’ona:
Doncs senyal que té’l déu del mar contrari.

Dimant: Li ha tingut, però’l que és ara… oiu-me:
Després de molt patir per mar i terra,
Pro sobretot per mar, anà a un oracle,
Atribulat i amb la raó insegura.
L’oracle li digué: Al gran Neptuni
Tens ofès perquè anaves per son regne
I matares a un fill que en terra havia:
Per’xò pateixes tant: ell te va en contra.
Mes ara vol probar si et penedeixes
I amb holocaustes el desagravias.
Tornaràs a la patria, pro amb gran pena.
I amb nau emmanllevada i gent estranya.

Mariner II: Serà aquesta…

Mariner III: Nosaltres.

Dimant: Que no sapia
Qui ets tu, ni hegui esment de ton llinatje.
Sols així arribaràs. Mes quant arrivis
A casa teva, encara mals t’hi esperen.

Mariner III: Nosaltres a la casa no hem d’anar-hi.

Mariner II: Es clar que no, el deixem en terra i llestos.

Mariner I: Deixeu parlar.

Dimant: Prò’ls venceràs. Llavores
Agafa un rem ben fet, ben llarg, ben ample
I et poses en camí, terres endintre.
Aniràs caminant i no t’aturis
Fins arrivâ a una gent tant terrassana
Que no conega el mar, ni el menjar sali,
Ni sapia el que són naus, ni rems, ni veles.
I serà la senyal, que anant un dia
Per un camí, encontraràs un home
Que, fixant-se en el rem damunt ta espatlla,
Se pensarà que vas a batre a l’éra
I que aquella és la pala. Quant t’ho diga,
Clavas el rem en terra, que s’hi aguanti
Ben dret i ferm, i allí mateix degollas
Un brau i dos moltons, i els ofereixes
En holocauste al deu del mar. Te’n tornas
Llavores a ta casa, on t’és predita
Una llarga i pacífica vellesa
Voltat de fills i nets, i una mort dolça
Quant sia l’hora, que serà tardana.
Tal fou l’oracle.

Mariner II: Jo ja no m’hi penso, Anem.

Mariner III: Anem.

Mariner I: Els déus ens són propicis.

Mariner III: (a Dimant) Tot això ell mateix os ho contava?

Dimant: Ho contava an el rei.

Mariner III: (a II) Encara dubtas?

Mariner II: Aquesta mar, aquesta mar que’m tira!

(se’n van)

(Surt Nausica per la part de dalt de la muralla ont està posat Daimó, com cercant, i adonant-se d’aquest, hi va, dient:)

Nausica: Ah! mon fidel Daimó, a la fi et trobo.
Còm t’he cercat, còm t’he cercat, poeta!

Daimó: Me’n só vingut a esperâ el jorn, princesa,
I a salutâ aquest sol que no m’aclara
Pro me’n plau l’escalfor: plau-me a aquesta hora
El vent suau, l’olor de la marina
I les remors del poble que’s desperta.
Me representa això la visió dolça
Que tenia altre temps del cel dolcíssim
I el mar color de mel, i la daurada
Platja dels pescadors…

Nausica: Oh! si ho sabias
Quín altre encantament a mi m’hi porta,
I quina altra dolçor… quina altra furia!

Daimó: Princesa, què teniu? os sento trèmula,
Febrosa os sento i tot…
Així a l’albada? No dormíreu anit?

Nausica: Quí dormiria?
Ni còm dormir pogueres tu, ni els altres,
Ni ningú que’s trobava en sa presencia?

Daimó: En sa presencia? volèu dir de l’hoste?

Nausica: (amb gran efusió) Sí…

Daimó: No cregau que per molt gran estona
No hi pensés en la nit: que ses paraules
I el sò de la veu seva, i un misteri
Que hi sentia a l’ entorn, en mi restaren
Fortament, llargament…
Sabeu quí era?

Nausica: Ai! si ho sé, ai! si ho sé!… si tu ho sabias…
No ho diràs a ningú? cal molt callar-ho!
No ho diràs a ningú?

Daimó: Jo no més parlo
Amb els déus i amb vosaltres.

Nausica: Doncs, escolta…
No ho digas a ningú… El Rei Ulisses!
Aquell mateix Ulisses que tu cantas,
Aquell que expugnà Troia amb ses astucies
I amb son braç… Oh! i encara quantes coses,
Quantes coses a més que li passaren
I que tu no les sabs… ni ningú…
Escolta… Es de presencia gran… els ulls li brillen,
Color d’aram la barba i cabellera,
I tot ell com un déu…

Daimó: Princesa!

Nausica: Escolta…
Ha corregut dèu anys després de Troia;
Els immortals l’han perseguit i els homes,
Prò de tot s’és sortit…
Té una manera
De parlâ i de cantar…

Daimó: Prò es ell?

Nausica: Escolta…
Ha sentit el cantar de les sirenes;
I tot allò del fet de Polifemo
Es vritat.

Daimó: Cert?

Nausica: I la disputa amb Aiax
Es vritat… tot vritat quant d’ell se canta!

Daimó: Oh! déus,
jo us don mercès que en mes velleses
I ans de morir, m’hagi sigut propera
Una presencia tal; anc que la vista
M’hagi sigut negada, oh! còm me fóra
Grat de besar ses mans reials, princesa,
I tocar sos cabells!

Nausica: Escolta, escolta…
En la gruta divina de Calipso
Ha sigut encantat dies i mesos;
I fou amic de Circe l’encisera
Que li mostrava la terrible via,
La que en vida no ha fet mai cap més home.

Daimó: Què dius!

Nausica: Ha estat dintre l’infern, ell, l’únic,
I hà vist les ombres de les gents que foren,
La de la seva mare. Ell la volia
Abraçar, i ho provà per tres vegades,
I diu que cada volta s’entornava
Els braços vuits al pit, i no estrenyia
Res més que l’aire fosc.

Daimó: Horrible, horrible…

Nausica: Les ombres grans d’Agamemnón i Aquiles
Li han parlat, i ell an ells; i li contaren
Les grans tragedies llurs; i ell els hi deia
Lo que resta en el món.

Daimó: Sublim colloqui.

Nausica: Sols d’Aiax, diu, que l’ombra encara irada
No li volgué dir res; a ses preguntes
Girà l’espatlla desdenyós, i anà-se’n.

Daimó: I les divinitats?

Nausica: Vegé-les, creu-ho.
Mes jo no ho sé pas dir: sols me’n restava
Una terror sagrada…

Daimó: I ara, digas,
Ont el podré trobar per venerar-lo?
En quin lloc on m’embriagui amb la mateixa
Aura immortal que’l seu gran pit respira?

Nausica: Ai! massa prompte el sentiràs que passa
(abatuda)
Per qui mateix, cap a la nau ditxosa
Que ha d’emportar-se’l a través l’immensa
Planura de la mar fins a son illa,
Que diu que de la nostra no és remota.
Mes ai! massa que ho és que no’s pot veure.

Daimó: Princesa, us sento trista i afligida.

Nausica: Trista sí, afligida no; só lassa (molt abatuda).

Daimó: Voldrieu que restés aquí aquest hèroe?

Nausica: Còm podria voler-ho? perquè, digas?
El fill, l’esposa i els vassalls l’esperen
Allà en la seva patria, i ell l’anyora
I anys i anys ha penat en camí d’ella…
Jo mateixa li he obert la última porta.

Daimó: I us en sab greu?

Nausica: Oh! no; quin goig més lícit
Que retornar la seva patria als tristos
Que van pel món?

Daimó: Voldriau tal vegada
Anàr-vos-en amb ell?

Nausica: (apart) Daimó, ventura
En’quest instant que no em pots veure el rostre.

Daimó: Princesa, què dièu?

Nausica: (alt) No, no ho voldria…
No ho sé lo que voldria…
Estic molt lassa.

Daimó: Resteu, resteu en vostra llar, donzella,
Anc que ara us sembli trista i desolada;
Serveu la visió gran del pas de l’ hèroe
Davant dels vostres ulls: tota la vostra
Vida’n serà illuminada; i sia
Vostra sort quina sia, sempre, sempre
En pau reclosa, o be pel món enduta,
En calma, en tempestat, en la vellesa,
En dolors, en salut, en malaltia,
Sempre tindreu a dintre’l cor la dolça
Memoria gran d’aquest moment i hora
En que heu aimat a un hèroe en puresa,
I la seva presencia fugitiva
Haurà signat per sempre més desd’ara
Vostre cor jovenil, blâ com la cera,
Amb segell immortal.

Nausica: (amb frisança) Els déus t’escoltin:
Jo me’n vaig.

Daimó: Jo us segueixo: vull trobar-lo.

(mentrestant ha anat acudint gent que passa i torna; uns quants s’aturen dient:)

Un noi: (que va corrents a un altre) Ja han sortit del palau, s’acosten, vina.

(cap a la platja)

Dòna I: Aquí s’aturaràn, aquí és l’usança
De donar comiat el Rei als hostes.

Dòna II: Però per lo que es diu, a aquest jo’m penso
Que’l seguirà fins a la nau mateixa,
Perquè diu que és un princep u hom de guerra
O què sé jo… prò en fi, una gran persona.

Home I: Lo que és ningú ho sab; ell arribava
Aquí com un perdut, que ni se’l veia,
I ara tot ne va plè.

Vella: Doncs, quin misteri
Es aquest? Ah! jo hi veig alguna cosa
De dalt en tot això (signant al cel).

Home II: Què hi veus?

Vella: (misteriosament) Avisos.

Dòna I: Oh! ja podria sê; la gran tempesta
De l’altra nit ens el dugué.

Vella: Creyeu-ho: Aquest és un que no és pas com nosaltres.

Dòna I: (temorosa) Vols dî algún immortal en sa figura?

Vella: I que quan els del cel van per la terra,
No és pas bona senyal; alguna’n passa.

Home II: I què volèu que passi, bona dòna?
Cabòries tot això: els fets s’esdevenen
De sí mateixos.

Vella: Prò hi hà moltes coses
Que’n són senyals.

Home II: Quan us faràn el túmbol,
Senyal que sereu morta: aquest no falla.

Un noi: (que ve corrent de la platja) La nau a punt!
La nau a punt!

Dòna I: Ja venen
Amb els presents del Rei.

(passan cap a la platja gent amb urnes, arques, armes, vestits, etc.)

Dòna II: Mireu quin’arca.

Dòna I: I l’ urna és tota d’or.

Una noia: Quanta riquesa!

Home II: Lo mateix serà el dia de tes bodes
Si et vols maridâ amb mí.

Noia: Els déus me’n lliurin;
Ets massa pobre… i enraones massa.

(riuen)

Dòna I: Encara més presents!

Dòna II: Que tal dèu ésser
El foraster, que aixís el Rei el tracta:
Ni que fós també un Rei.

Noi: (enfilat) Ja vé, ja venen.

Vella: No empenyeu. (tots s’arremolinen, burgit)

Home II: Vull mirar si és déu u home.

Noi: Es el que vé al davant tot sol; còm brilla!

Dòna I: Fuig! si aquell és l’heraud del rei.

Dòna II: Mireu-se’l Es el que vé parlant amb la regina.

Noi: Aquell del cabell roig.

Noia: Quína presencia!

Dòna I: Ja són aquí, calleu, veiam si parla.

Vella: Es un déu.

Dòna II: No empenyeu.

Home II: Tu empenys.

L’herald: Silenci.

(El Rei, la Regina, Ulisses i acompanyament.)

El Rei: Poble Feaci, els déus ahî em portaren
A dintre casa, desvalgut, un hoste
Que la tempesta llençà nuu en la platja.
Es aquest. De son nom i sa niçaga
No ens cal saber: és prou que sia home
I que’ns demani assistiment, i vulla
Tornâ a la patria, a cadascú tant dolça.
An això disposats hem d’estar sempre
Uns per altres els homes; més nosaltres,
A qui els déus van posar en aquesta illa,
De tota aquesta mar dant-nos l’imperi
I una traça tant gran en partir l’ona
Com mai hagi tingut cap altre poble
Per conduî als qui en mar han perdut l’esma.
Doncs ara aquest n’és un; jo per vosaltres
L’he acullit, l’he vestit, damunt ma taula
Li he posat menjâ i beure, baix mon sostre
Ha dormit abrigat, i s’hi refeia.
Mes ara, per tornar-lo a la nadiua
Terra anyorada, poso en mar una alta
Nau, encara per l’ona mai batuda,
Ben proveida, i amb presents que a l’hoste
Facin memoria sempre a casa seva
De l’ hospitalitat que aquí rebia.
(A Ulisses)
I ara, estranger, vullas encara un últim
Present meu acceptar: aquesta espasa
D’aram de molt bon tremp, l’empunyadura
D’argent ben treballat, la veina ebúrnea.
L’hagué mon avi en guerra quan de l’illa
Mestre se feu, i d’ell anà a mon pare,
I d’aquest a-ne mi, i a fe puc dir te
Que’m fou sempre fidel: aixís t’ho sia.

(li dona)

Ulisses: Feacis, poble benfactor, i encara
Tu per damunt de tots, Rei que’ls gobernas
Semblant a un déu pel seny i la bonesa:
Aixís els immortals vos assegurin
El bé que posseiu i vos l’augmentin.
Aixís la mar eternament propicia
Os sia, i l’amor regni en vostres cases,
I la dolça muller vos ho esdevinga
Més cada jorn, i us donga fills nombrosos,
Drets i sans i ben fets, com jo en ma patria
Pregaré als déus, i els cremaré holocaustes
En salut vostra, pel gran bé que’m fereu,
I ensenyaré a mos fills a venerar-vos
I a benehî a través la mar vostra illa.
I aquesta espasa, última penyora
De ton afecte, oh! Rei, jo te l’accepto
Amb gran veneració (la besa) i et faig fermança
Que mai lluna ni sol la veuràn núa
Sinó per causa gran, com ho faríes
Tu mateix; i ni mai te puga doldre
Que te n’ hagis desprès; facin-la inútil
Una pau mai turbada en ton reialme,
I el ferm amor del teu i els altres pobles.

Reina: Oh! foraster, quan ta mullê anyorívola
Vegis venir vers tu, estesa de braços,
Posa en ses mans eixa daurada copa
En que has begut aquí, pensant amb ella.
I li diràs còm ha sigut planguda
Per aquesta també mare i esposa.

Ulisses: Reina, que d’immortal tens la presencia
Amb la riquesa de un gran cor de dòna,
Venturós seré jo si se t’assembla
La que jo anyoro tant, quan la retrobi.
Mes tu viscas tants anys com jo voldría
Per ella, i que l’amor entorn te creixi
I la pau en ton pit.
(Mentres besa les mans a la Reina i abraça al Rei, apareix en la terrassa Nausica amb Daimó.)

Nausica: Daimó, jo’t deixo;
També mon comiat vull dâ an el hoste.

Daimó: Princesa no podreu, massa sou trèmula. Resteu aquí.

Nausica: Seré ferma i serena
Perquè ho vull.

(baixa els graons amb majestat graciosa)

Reina: (que la veu venir) Filla!

Nausica: (al Rei) Deu llicencia, pare? (assentiment del Rei)
(A Ulisses)
Hoste, salut en ton retorn! La patria
Feliç te rebi: quan en ella sias
En pau i amor, alguna volta pensa
En aquesta donzella, prou ditxosa
D’haver-te dat camí.

Ulisses: Oh, princeseta…

(Se li nua la veu. Besa amb devoció la vora del mantell de Nausica i se’n và precipitadament, girant el rostre. Tots el segueixen menys Nausica que resta en escena, immòvil, mirant fixament cap ont ell se’n va. Daimó, dalt la terrassa, i alguns nois del poble enfilats al fons de l’escena.)

(Alguns del poble, els ultims se’n van dient:)

Dòna I: Còm s’ha commòs.

Dòna II: Es que la princeseta Ha dit paraules d’or.

Dòna I: Ai! sí, enternia.

Noia: I an ell, l’heu vist? La veu se li nuava.

Home II: (a la vella) ¿Era un déu o era un home?

Vella: Era un home.

(se’n van)

(Pausa)

(Nois enfilats mirant a la platja)

Noi enfilat I: Ja torna a abraçâ al Rei.

Home II: Ara se gira
Cap a la gent i diu alguna cosa.

(se sent una aclamació)

Noi enfilat I: Ah! ja puja a la nau.

Noi enfilat II: Oh! guaita, guaita
Quanta bellugadiça en la coberta!
Ja fan rem!

Noi enfilat I: Ja fan vela!

Tots dos: En mar!

(Salten i se’n van corrents. Se sent una gran aclamació, Nausica se gira i arranca un plor llençant-se sobre’ls graons de la terrassa. Daimó, a dalt, pren la lira i diu amb exaltació:)

Daimó: Muses, a l’hom de gran enginy, deixeu-me
Cantar, a l’hèroe, an aquell que en terra
Tirà de Troia les sagradas torres
I patí sobre’l mar…

(Teló)

3-VII-1910