Cap al tard
1909
Title: Cap al tard
Poesies
Author: Joan Alcover i Maspons
Release date: September 7, 2025 [eBook #76831]
Language: Catalan
Original publication: Barcelona: Gustau Gili Editor, 1909
Credits: editor digital: Joan Queralt Gil
1909
Aquest text ha estat digitalitzat i processat per l’Institut d’Estudis Catalans, com a part del projecte Corpus Textual Informatitzat de la Llengua Catalana.
La balenguera fila, fila, la balenguera filará.
Cansó popular.
La balenguera misteriosa,
com una aranya d’art sutil,
buida que buida sa filosa,
de nostra vida trau lo fil.
Com una parca bé cavila,
teixint la tela per demá.
La balenguera fila, fila,
la balenguera filará.
Girant l’ullada cap enrera,
guaita les ombres de l’avior,
y de la nova primavera
sab on s’amaga la llevor.
Sab que la soca més s’enfila
com més endins pot arrelâ.
La balenguera fila, fila,
la balenguera filará.
Quan la parella vé de noces,
ja veu y conta sos minyons;
veu com devallen a les fosses
els qu’ara viuen d’ilusions,
els qu’a la plassa de la vila
surten a riure y a cantâ:
La balenguera fila, fila,
la balenguera filará.
Ballugant l’aspi, el fil capdella,
y de la patria la visió
fa bategar son cor de vella
sota la sarja del gipó.
Dins la profonda nit tranquila,
destria l’auba qui vendrá.
La balenguera fila, fila,
la balenguera filará.
De tradicions y d’esperanses
tix la senyera pe’l jovent,
com qui fa un vel de novianses
ab cabelleres d’or y argent
de l’infantesa qui s’enfila,
de la vellura qui s’en va.
La balenguera fila, fila,
la balenguera filará.
“Copeo, copeo, copeo traidô:
roseta encarnada,
si t’he agraviada,
jo’t demán perdó…”
¿Qui me du l’estrofa, plena de perfums,
abella brunzenta de la soledat?…
Quan de ma finestra, a encesa de llums,
estench la mirada per damunt ciutat,
y l’ánima mia s’enfonsa, llunyana,
dins la serra immensa
que l’illa travessa, que l’illa defensa
de la tramontana,
llavors de la serra surt una cansó,
surt una harmonía que’s torna visió:
–“Jo vench a parlarte d’una vida d’or,
de la vida lliure qu’anyora ton cor;
som la camperola que presents te du,
jo vench de la serra, mes no som per tu.”
¡Oh flor de montanya, fina morenô,
oh la pageseta qu’es una pintura
y té la cintura
com un jerricó!
L’aviram la volta ab gran volateig,
quan de matinada crida son estol;
ab capell de pauma se guarda del sol,
quan rega’ls bellveures vora del safreig.
Per servir als pobres fumants escudelles,
confitar codonyes, adobar gonelles
o guarir les nafres, no hi ha millôs dits;
canta codolades
y sab contarelles
d’alicorns y fades
y poals florits.
Al fons de la cambra porta a la padrina
el vas ple d’escuma de la llet que muny;
encara es fadrina,
mes será madona d’un terme de lluny.
La nit del dissabte, se posa a escoltar
y’l cor d’alegría li bat en secret,
quan dins la selvatge negrô de l’estret
on la coma acaba, sent un eguinar
qu’ella coneix bé.
Es l’eugua ensellada del pubill qui vé.
Arriba a la clastra, bota de la sella;
escomet els amos, escomet la filla,
s’assèu devora ella;
y encara no brilla
l’estel del matí,
reprèn la tornada pe’l mateix camí.
Y llavors la fosca de la nit, que minva,
y tots els paratges, ecos y llumets,
els torrents qui bramen al peu de la timba,
el matí qu’esclata en mil saluets,
els galls que desperta, les penyes que daura
els bous que pasturen, el parell que llaura,
les viles disperses en la vall sublim;
el boch que corona la roca del cim;
el gorch que no’s mou
dins la penya brava,
com gota de rou
dins una flor blava,
les dones que renten y la qu’entrecava;
olivars, pollancres, vinyes, sementers,
molins y masíes y castells roquers,
pe’l jove qui passa, plena de dolçor
de la festejada l’ánima xalesta,
tot es una festa
que canta d’amor.
¡Oh esquerpa cadena de puigs gegantins!
¡oh la visió pura que vé d’allà endins,
flor de rustiquesa
que’m du l’anyoransa de la jovenesa!
Si per amoixarli la coua penjanta
m’inclin a la jove, ella se decanta…
“Copeo, copeo, copeo traidô,
roseta encarnada,
si t’he agraviada
jo’t demán perdó.”
Ella se decanta y desapareix;
y mentres s’allunya y se converteix
en llum solitari lo qu’era visió,
en llum solitari dins la magestat
de la serralada,
tota silenciosa y tota nimbada
de serenitat,…
encara ressona
la veu argentina
d’aquella fadrina
que será madona:
–“Jo som la pagesa que presents te du;
jo vench de la serra, mes no som per tu.”
¡Oh esquerpa cadena de puigs gegantins!
Ginebrons balsámichs, estepes y pins;
sitges que negrejen sota l’ausinar;
soleyada ardenta que besa’l pinar,
ombra esmeragdina del fullatge espès;
cántics de revel·la qu’arriben al mar,
de l’Iglesia uberta, com un ull encès;
mules trotadores
que cascavellejen
per la carretera
del coll a-n avall;
fayes que flamejen,
seguint la primera
de les balladores
en la nit del ball;
soledat feresta
on sembla que udola
d’oscur fratricidi la gòtica gesta;
trilleig de campanes que’l vilatge endola;
endolats que resen y de dos en dos
cap al cementiri segueixen la caixa;
garrovers que freguen ab la branca baixa
les veles de carro que van a-n el cós;
tonada del batre, cadencia moresca;
mèl·leres que boten per dins la verdesca,
families que volten la font de salut,
y fruites que’s fonen dins la boca fresca
plena de rialles, de la joventut;
musa cansonera, vella rondallaire;
sanitosa flaire
de la pagesía;
llumenaret blau
que l’ánima atrau
de la minyonía,…
sou l’esquisitesa, sou l’encantament
on l’ánima hi sent
de la patria mia.
Hoste so de l’altura; es mon ofici
de casa en casa demanar almoina,
per tota l’encontrada ahon els ecos
de l’ermitatge tremolant arriben.
Ma petja seny pe’ls viaranys del terme;
conech les heretats y les cabanes
y’ls pobles y’ls vehins, y’ls demán noves
de llurs tribulacions y llurs ventures.
Per ço del mirador de l’alta ermita
jo veig quelcom que’ls viatgers no veuen,
els viatgers que indiferents trescaren
la terra del voltant.
Si vols estendre
pe’ls amples horitzonts de la montanya
l’esguart contemplatiu, ans de pujarhi
recorre pam a pam tota la terra
que des del cim dominarás; atura’t
al comallar, al bosch; guaita la mina,
saluda els nius humans; vulles conèixer
la clapa de verdor si es blat o es ordi,
y aixís, escorcollant cosa per cosa,
a la contemplació ton ull prepara.
No per això s’esvahirá’l misteri,
del fons de tota cosa inseparable;
si avansa la claror, l’ombra recula,
com més va reculant més imponenta.
La nit plena d’estels, per l’home savi
que’ls coneix d’un en un, ¿es menys divina
que pe’l qui veu no més en l’estelada
una munió de signes incompresos?
Un temps, per la nocturna escampadissa
de llumets casolans que’l puig revolten,
com un cel ajegut sobre la terra,
l’esguart lliscava indiferent; mes ara
cada llum es un nom, una vivenda
ont he segut a dessuar a l’ombra
o he escalfat una estona les mans balbes
en la fumosa cuina; ont he rebudes
mercès de pietat o la dolcesa
d’esser humil devant la porta closa.
Sota aquells horitzons, altres més íntims
atrèuen l’esperit; y així, fruint-ne
la plenitut de la visió, penetra
la mirada, com aigua dins l’esponja,
en la fonda expressió de la natura.
De la costa brava som la cabellera,
y sobre’ls abismes del mar avansant,
som de la Roqueta la visió primera
que saluda de lluny al navegant.
Quan l’illa va néixer, la mà creadora
en la terra verge llensá la llevor
de la rassa nostra qui, dominadora,
per tot arreu la clapa de verdor.
Som una harmonía de l’illa qui canta;
de la nostra escorsa degota salut,
y sote l’espessa verdor onejanta,
brunzeix un món d’eterna joventut.
Tribus espargides que’s veuen d’enfora,
alenam empeses per un ritme sol;
si un pi destralejen, la pineda plora;
si la pineda cau, l’illa se’n dol.
Aquí la llegenda hi té son hostatge;
palau de columnes que s’alsen a mils,
van, al clar de lluna, per sote’l ramatge,
blanques visions de túniques sutils.
Coronam la serra de segles enrera,
y sobre’ls abismes del mar avansant,
som de la nostra illa la visió primera
qu’encoratja de lluny al navegant.
Aquí la sofrensa hi troba col·liris,
l’insecte s’hi penja de l’or qu’ha teixit;
y’l pastor, a l’hora que’s baden els lliris,
hi consulta l’horari de la nit.
Atreim a la terra la boira qui passa;
som l’aura divina de la llibertat;
si la destral sona, com una menassa,
retruny al cor d’un món esparverat.
¿Es ver que val la pena de plányer mon silenci?
¿Es ver que m’aconselles, Heliodor, que llenci,
per recobrar ma lira, la toga de lletrat,
y’l nodriment rebutji d’aucell engabiat?
Un jorn, de sanch vermella tenyint una clapissa,
baixava de l’altura del Teix, llenegadissa,
un jovencell qu’havía cassat un voltô viu;
a costa de sa vida el devallá del niu.
Criada entre les boires que l’aspre cim esqueixa,
conserva l’au selvatge la magestat del néixe,
y presa dins la gabia del parch de l’Arxiduch,
els mons se reflecteixen a dins son ull mitx cluch:
el cel, la nit, el dia, la calma, la tempesta,
la barba de la serra y sa pelada testa,
la mística llenterna qui s’alsa com un far,
y’l ritme qui devalla de la pineda al mar…
Com un sultan asmàtich qu’en mitx de son imperi
del reuma y la pruaga sofreix el captiveri
y el coll ruat enfonya dins una pell de mart,
així’l voltô s’arrufa, sense girar l’esguart
a la sublim onada que baixa de l’altura
com un alê qu’aixampla el pit de la natura
fins a les grans marines qui’s baden a l’entorn.
La vianda li serveixen tres voltes cada jorn,
y sols llavors les ungles del botador desferra
y, desclouent les ales, se deixa caure en terra,
y del toisó de plomes estira son coll núu
fins a la carn sangnosa que’l missatger li du.
Y passen els poetes y canten la tragedi’
del presoner, viventa encarnació del tedi,
qui sembla condormirse en el llunyá recort
de l’ombra d’unes ales sobre la neu del Nort.
–“¡Com deuen acorarte l’anyorament, l’enveja
del núbol qui rodola, de l’au qui volateja,
la febre de carnatge, la set de llibertat,
l’afronta d’un presidi de rey exonerat!
Ah! si ta porta obríssin… Ab la primera fua,
per recobrar ton trono sobre la penya nua,
als núbols pujaríes, com Bonapart ho féu,
tornant de l’illa d’Elba al capitoli séu!”
Això’ls poetes diuen. Es il·lusió. La rabia
de l’héroe qui mossega els ferros de sa gabia,
arriba a esmortuirse dins l’habitut servil,
y l’águila’s fa ximple y l’home torna vil.
Be ho sab la criatura cronicament somesa:
no es bo per esser lliure qui a ser esclau s’avesa.
Els ossos se rovellen y l’esperit també.
¿Vol llibertat l’il·lustre voltô?… Donchs ja la té.
No’s mou; hem d’arruixarlo pera lograr que surta;
prova d’alsarse, pega una volada curta,
y cau; en pega un’altra y’s posa a un turó.
Passa la nit. Els héroes no van al refetô…
Rastreja una llocada, perque té fam el pobre,
y un nin, a cops de canya, per allunyarlo sobra;
y’s troba, si la flaire d’un ase mort l’atreu,
qu’altres hereus del monstre, botxí de Prometeu,
deixaren, atapint-se, ben neta la carcassa;
mes ell, per arribar-hi a temps, ha trigat massa.
Ja no es per ell la gloria d’omplir el seu gavaig
ab trágiques despulles de brega y de naufraig,
com els facinerosos de sa nissaga ardida.
Y sent que la campana de Trinitat el crida,
y, fent la torniola, s’acosta a sa presó,
y dins la gabia espera l’arxiducal racció.
Tu, mestre, que a-n el coure li sabs donar l’aspecte
de l’or ab la llum viva d’un generós afecte;
tu, que a ma pobre musa dediques mots suaus
y de la mà la’m portes perque fassem les paus;
tu, que d’aprop coneixes la cárrega feixuga
que l’esperit enrampa y el pensament aixuga,
Heliodor, ¿sabs ara per que no puch sortir
de la presó perpetua que tanca mon albir?
No es bo per esser lliure qui a servitut s’avesa…
Sense tenir les ales de l’hoste de s’Altesa,
jo bé volar voldría pe’ls horitzons de l’art;
mes per emanciparme de mon ofici… es tart.
Jo sé una cala profonda
on habita el vey-marí;
el rocam que la circonda
perfuma l’olor de pí.
El pescador solitari
s’assèu damunt el penyal,
y ab sos ulls de visionari
mira l’aigua del fondal.
En la cala moradenca
l’ombra d’horabaixa creix,
y’l crestall no més se trenca
si a flò d’aigua surt un peix.
La calor de l’estiuada
es febre de voluptat
sota la pell bronzejada
del pescador ensonyat.
L’atrau l’ona que tremola;
desnua el còs indolent,
y se tira dins la gola
de l’antre fosforescent.
S’espolsa, braceja y xala,
amarant-se de frescor…
De sopte, veu en la cala
una estranya lluentor.
Es l’escata d’una cua
que la mar torna engolî;
llavors, d’una dona nua
veu el buste alabastrí.
A flò d’aigua el pit rosseja,
se bada el llabi vermell,
y perles de llum goteja
la negrô de son cabell.
Ell l’encalsa, l’abraona,
y besa son llabi humit;
ella un instant s’abandona,
amb el còs mitx adormit.
Mes la cua qu’esgarrapa,
se revincla y tiny de sanch
el pescador; y s’escapa
la sirena de cos blanch.
Ella es d’una rassa morta
la sola qui sobreviu;
ella de la xarxa forta
lliberta l’eixam catiu.
Ama’l cor de l’aspra timba
on penetren les marôs
per la cova qui les nimba
de fantastiques clarôs…
Ama, en la quilla sospesa,
encomenar ab les mans
la divina ubriaquesa
al vaixell y’ls tripulans.
Ama l’Angelus que plora
en els ecos de la mar…
mes se plany des d’aquella hora
qu’un bes d’home va tastar.
Un desig ardent la fibla,
com al pescador mateix;
y ab la còpula impossible
somía la dona peix.
Baixa la pendent
d’estret horizó,
mitja carreró
y mitja torrent.
Cada casa sent,
p’el seu pontarró
passar la ramô
de l’aigua corrent.
El saltant aixorda,
la figuera borda
li dona ombradís.
Crivell de la serra,
dins un solch de terra
tanca un paradís.
Les parres ombrejen
llenyers y pedrissos,
dones qui feynejen,
nins bellugadissos.
Les figues verdejen
damunt els canyissos,
els galls se passejen,
enamoradissos.
El fullam tremola,
la vella s’acosta
al foch de la llar.
La vida s’escola,
el sol va a la posta
y el torrent al mar.
Roja clavellina
surt de la foscô
de l’alt finestró
que’l parral domina.
Passa la vehina
son escarpidô
per la lluentô
del cap de la nina.
Blanca de bromera,
cau la torrentera
ab sa veu de trò.
Escayna la lloca,
un home badoca,
y l’home soch jo.
Dos porquerols s’aplegaren,
fosca nit, en la vessant,
y de la serra escamparen
la mirada pe’l voltant.
Allà enfora, tota encesa
de llum, dins la fosquedat,
feya a son Rey escomesa
la marítima ciutat.
Y’ls minyons de la montanya
des de l’alta solitut,
veyen la boirina estranya
d’aquell món desconegut.
–Mes, el Rey ¿com es? –li deya
el menut al companyó.
Y’l gran resposta li feya
com qui resa una oració:
–“El Rey sab les Escriptures
y tots els llibres, de cor,
y, com les xeixes madures,
sos cabells son colô d’or.”
“Mots que surten de sos llabis,
de jonolls son obeíts.
Té les unses dins alfabis,
en soterranis humits.”
“En son trono fa justici,
guanya d’un pam als més alts,
y du socors a l’hospici
pe’ls pobres y pe’ls malalts.”
“Dels petits jamay s’oblida,
y als potentats posa frè,
y’ls cavallers per la brida
li duen el palafrè.”
“Escampen flors a balquena
quan travessa la ciutat,
y del sol y la serena
sota pali va guardat.”
“Totes d’or son ses vaixelles,
son de ploma sos coixins,
y están plens de fontanelles
d’aigua d’olor sos jardins.”
“El foch de la carbonissa
may s’apaga en els fogons,
ni acaba la plomadissa
de perdius y de capons.”
“Al malanat que gemega
gira’l pas de son cavall,
y departeix al qui pega
del pobret que té devall.”
“Du armini damunt l’espal·la,
es de porpra son mantell,
y si’l segon es el bal·le,
el primer de tots es ell.”
Així diu; y sa paraula
escolta calladament,
com figura de retaule,
boca uberta, l’innocent.
Y en son jaç de fulla tova
el menut se va adormint,
y somía un reyal jove
que porta espasa en el cint.
Veu sa figura gayarda
que travessa l’ausinar,
y’ls porcellins de la guarda
se deturen de furgar.
La feble llum espurneja
en l’anell que porta al dit,
y en els ullons d’atzabeja
del remat esporuguit.
Es un rey blanch com la xeixa,
y al passar prop del minyó,
se treu confits y n’hi deixa
un grapat en el serró…
Així l’un dorm y somía;
l’altre sona el flaviol,
y bressant-se en l’harmonía
del seu propi cantussol,
veu alluny la ciutat vella,
clarejant de goig festiu,
com negra mata masella
de lluernes de l’estiu;
y la mar il·luminada,
reflectint en son mirall
com una flota encantada
de navilis de crestall.
Mirávem el crepuscle d’encesa vermellô;
mes un secret desfici tos ulls enterbolía,
cercant en el silenci que terra y mar omplía
un sò per exhalars’hi la fonda vibració.
Y rodolant llavores del bosch a l’horizó,
baixá de l’ermitatge el toch d’Ave-María.
Sa veu trobá natura, y’l cor sa melodía,
espandiment de l’hora prenyada d’emoció.
Jamay d’un vas més tendre, la plenitut de vida,
el plor de l’inefable defalliment vessá;
jamay fores tan bella, oh dona beneída!
Jamay en el món nostre ni el món d’allà d’allà,
mon llabi, qu’aixugava ta galta esblanqueída,
un glop de més divina dolsura fruirá.
Sempre visquí vora del mar,
mes fins avuy no’l coneixía;
soptadament, a Miramar,
m’ha revelat sa fesomía.
Sembla somriure y alenar,
com una verge qui somía;
de món a món sembla passar,
com una immensa correntía.
Vénen la flota y el fibló,
y del fantástich horizó
no s’interromp la pau eterna.
Sols, a-n els ulls del pelegrí,
vibra quelcom de gegantí
quan passa l’ombra de Blanquerna.
La font ens avisa
vora del barranch;
la taula y el banch
son pedra macisa.
El crestall irisa
el tovalló blanch;
s’escalfa la sanch,
la gent s’electrisa.
Mes, a l’insolenci’
imposa silenci
sagrada remô…
Ab sutil fumera,
dins la cafetera
bull l’inspiració.
Pe’l bes ardent del sol afalagada,
una fontana trémola somriu;
passa un núbol, y l’ombra interposada
cobreix el sol d’estiu.
La fontana se plany y barboteja:
–¿Per que’m prives, crudel, de mon tresor?
¿Per que’m tapes el sol qu’en mi rabeja
sa cabellera d’or?
La boira li respon: –Si, gota a gota,
raja de l’eura del penyal vehí
l’aigua qui te nodreix, ¿no sabs que tota
devalla de mon sí?
¿No sabs que quan la mitxdiada encesa
seca la terra, ab son alè de foch,
el sol enamorat, mentres te besa,
t’aixuga poch a poch?
No ploris donchs, així, desagraída
a la fonda tendresa maternal,
perque’t guarda l’amor que dona vida
d’un altre qu’es mortal.
La boira s’oscurí. Fresca alenada
passá remorejanta pe’l verger,
y, extenentse pe’l cel, la nubolada
damunt la terra en plor se va desfer.
Cap a-n el Nort s’aixeca’l mont;
els carboners hi fan la sitja,
y dins l’espay sense calitja
veuen la costa de l’enfront.
De banda a banda de la mar
les terres baixes no’s coneixen;
però si’ls pics no’s descubreixen,
ja se veurán en dia clar.
Vent de llevant boires empeny,
¡oh trovadors de Catalunya!
Damunt la mar que los allunya,
el Puig-Major veu el Montseny.
Mallorca veu el Montserrat,
y si de nit no se colombra,
ulls de claror donem a l’ombra,
posem-hi fochs de germandat.
La nit y el temporal me sorprengueren
dintre del bosch de negres espessors;
hores passí d’angunia,
xop y glassat, sens guia ni socors.
Soná com un suspir llunyana esquella,
pera donâ adjutori
al vianant perdut;
y conduí mon pas a l’ermitori,
en l’aspra solitut.
Allà trobí agombol, trobí posada
per una santa nit.
El toch de missa, al clarejar l’aubada,
me feu alsar del llit.
Entrí devotament al santuari;
deya la missa un benaventurat,
exangüe, tremolós, barba gelada,
de mansuetut d’anyell en la mirada
plena de la visió d’un mon beat.
Dins la claror de cova,
dins el silenci de la pobre nau,
va reneixe’ mon cor a vida nova,
en l’infinita pau.
Prenguí comiat dels hermitans, a l’hora
que s’aclareix la boira del matí.
El cel purificat per la tempesta,
me convidava a emprendre mon camí.
Alabat sia Deu… La mar llunyana
canta y somía en sossegat respir;
les penyes allà dalt son de safir;
el mon es un hossana.
El baf d’un mal desitx profanaría
l’etèria puritat;
blanca fumera surt de l’auquería;
pastura l’infantó la vaca mansa
en la verdô del prat;
de la ribera munten
coloms d’ales de neu;
y passa el vianant y’m fa escomesa:
–Alabat sia Deu.
Al doblegar la serra,
veig a son peu la vellutada terra
de l’ampla vall y’l caseriu que tanca
dins una boira d’ametlers florits.
Mes taca una lletjura la vall blanca
y un sò desperta els ecos adormits.
La taca de negror es un patíbol,
y l’eco es un redoble de timbal.
Formigueja la gent, y munta un home
a asseure’s en el pal.
¡Oh trista rassa humana!
adeu l’encant de l’hora virginal!
La fera del desert mata, enfurida,
mes no sab lo que fa.
Es l’home sol qui posa en el misteri
de la mort y la vida,
la sacrílega mà.
Estrangulant la víctima a sanch freda,
ab impudor horrible descobreix
el rostre amoratat a la llum clara…
Dels hostes de la terra, es l’home encara
l’únich qui la envileix.
Assaborint l’hora tranquila,
he reposat en el coster.
Cada encontrada té sa vila,
y cada vila son cloquer.
Totes les tintes llunyadanes
fan en la serra una blavor;
totes les veus de les campanes
una melòdica remor.
Sons de cloquers qui s’harmonisen
escalonats pe’ls quatre vents,
come gegants qui profetisen
damunt els pobles indolents;
par que en el terme divisori
de les tenebres y la llum,
diuen el salm recordatori
de nostra vida que’s consum.
L’himne de pau als qui reposen
en el reyalme de la mort,
si ofén l’orella dels qui gosen,
als qui sufrim dona conort.
No la planyeu eixa diada
als qui ploram sers anyorats,
perque ella fa menys desolada
l’ombra on jauen els finats.
Per tot arreu, l’alta harmonía
aixeca esbarts de pensaments,
y a n’els finats fa companyía
la remembransa dels vivents.
Faune mutilat,
brollador aixut,
jardí desolat
de ma joventut…
Beneída l’hora
que m’ha duit aquí.
La font qui no vessa, la font qui no plora
me fa plorâ a mi.
Sembla qu’era ahí
que dins el misteri de l’ombra florida,
tombats a la molsa,
passávem les hores millors de la vida.
De l’aigua sentíem la música dolsa,
dintre la piscina guaitávem els peixos,
cullíem poncelles, cassávem bestioles,
y’ns fèyem esqueixos,
muntant a la branca de les etzeroles.
Ningú sab com era
qu’entre l’esponera
de l’hort senyorívol,
fentlo més ombrívol,
creixía la rama d’antiga olivera.
Arbre centenari,
amorós pontava la soca torsuda,
perque sense ajuda
poguéssim pujar-hi.
Al forch de la branca senyora y majora
penjávem la corda de l’engronsadora,
y, venta qui venta,
folgávem y rèyem, fins que la vesprada
la llum esvahía de l’hora rüenta,
de l’hora encantada.
Somni semblaría
el temps qu’ha volat
de la vida mia,
sense les ferides qu’al cor ha deixat;
sense les ferides que’s tornen obrî
quan veig que no vessa
ni canta ni plora la font del jardí.
Trenta anys de ma vida volaren depressa,
y encara no manca
penjat a la branca
un tros de la corda de l’engronsadora,
com trista penyora,
despulla podrida d’un món esbucat…
Faune mutilat,
brollador aixut,
jardí desolat
de ma joventut.
Pensaments qui volen come caravanes
de fulles empeses pe’ls mateixos vents;
si fossen visibles els meus pensaments,
passar els veuríen les Quatre Campanes.
Des que se’n anaren per aquell camí
les qu’abans de l’hora de l’adeu etern
feyen el viatge de la vida ab mi,
en aquesta vida m’hi trob un estern.
Mes no donaría mos jorns de tristesa
pe’l camí de roses de ma jovenesa
d’abans de trobar-hi el bé qu’he perdut,
perque fins llavores no havía viscut.
Una imatge nova, un mot de promesa,
el temps senyalaren de la plenitut.
Jasmilers, acacies, caminals d’arena,
xiprer adormit
qu’ab la rama plena
d’ales invisibles passaves la nit,
y a l’auba semblaves torre d’harmonía;
fulles escampades de la flor mostía,
ombres qui plorau,
soledat, silenci, qui m’agombolau,
parlant a mon cor
ab la melodía
de tot lo qui mor;…
quan la mort arribi, poch en gaudirá
de la vida mia, lo millor ja ho té;
pensaments qui volen, fulla de rosé’
la flor de ma vida, tota s’en hi va.
De les primaveres qu’al món esclataren,
sols unes poncelles qu’aquí se badaren
y ara se podreixen
a davall la terra,… per mi no se fonen;
son les qui coronen
les imatges pures qui me compareixen
y no m’abandonen,
dolsa companyía de ma soledat.
Vénen y s’asseuen a devora mi;
el xiprer me parla d’immortalitat,
y de la celistia baixa a n’el jardí
dolsa claretat.
Jo so l’esqueix d’un arbre, esponerós ahí,
qu’als segadors feya ombra a l’hora de la sesta;
mes branques, una a una, va rompre la tempesta,
y’l llamp, fins a la terra, ma soca mitxpartí.
Brots de migrades fulles coronen el bossí
obert y sens entranyes, que de la soca resta;
cremar he vist ma llenya; com fumarol de festa,
al cel he vist anarse’n la millô part de mi.
Y l’amargor de viure xucla m’arrel esclava,
y sent brostar les fulles y sent pujar la sava,
y m’aida a esperar l’hora de caure un sol conort.
Cada ferida mostra la perdua d’una branca;
sens jo, res parlaría de la meitat que’m manca;
jo visch sols pera planye’ lo que de mi s’es mort.
La musa
¿Per què de mi’t recordes
y a l’harpa d’altre temps les mans allargues,
y, tot mullant les cordes
de llágrimes amargues,
com pluja d’estels d’or
solquen els rims la fosca de ton cor?
El poeta
Es mon desitx qu’un raig de poesía
il·lumini mes llágrimes; voldría
trobar al fons de l’ánima quelcom
d’eixa punyent y fonda melodía
que fa aturar tothom,
perque en la pietat dels qui passàssin
y’l cántich escoltàssin,
com a l’entorn del violí qui plora
demanant caritat en nom de Deu,
durás al menys sobre la terra un’hora
la vida de mos fills que fou tan breu.
La musa
La plenitut de vida no comensa
ni arriba l’home a sa virilitat
sens que fermenti en l’ánima el llevat
de l’íntima sofrensa.
Sia ton cor el ferre espurnejant,
damunt l’enclusa del dolor, sonant.
El poeta
A mos infants no tornará la vida
el broll de foch y’l ritme dels martells
sobre’l metall de l’ánima enrojida;
no’m plany de ma dissort, els plany a ells.
Si a l’espona del llit,
quan se glassava’l cos, quan l’agonía
els ulls enterbolía
del jove moribond, li haguessen dit
de part de Deu: –“Minyó, ¿t’en vols anar?”
ell ¿qu’hauría respost? –“Me dol deixar
ma familia, la terra ahon nasquí;
es prest; la vida riu; eixa amarganta
copa de fel decántala de mi;
jo me somet, ta voluntat es santa;
però si’t plau, Senyor, deixa’m aquí”…
No pogué ser; y se tancá la porta
de ma casa, una nit, sens qu’ell tornás,
y’l duyen a romandre al mateix vas
de sa germana morta.
La musa
Mes tu deus a la vida ton tribut.
¿No sents l’host qui se canta a sí mateixa,
y avansa, menyspreant la multitut
dels morts que tomben y’ls ferits que deixa?
El poeta
May la vegí tan bella com es ara
la vida d’aquest món,
que d’un etcís crudel tota s’amara
pera parlarme dels que ja no hi són.
Plorar… També plorava
Jesus devant la tomba de l’amich.
Ran de la fossa com un arbre estich,
que hi beu tota la sava.
La musa
Mes l’arbre ha de fruitar.
El poeta
Jo vull que l’oli
del fruit amarg, com espremuda oliva,
cremi tot en la llantia qu’aurioli
dels dos adolescents l’imatge viva.
Si la forsa del geni m’es estranya,
tan gran com ell s’aixeca mon dolor,
y jo puch llavorar l’alta montanya
per esculpir-hi un monument d’amor.
Sé d’una vella concirosa
a qui sos fills varen deixar
per la fortuna fabulosa
de l’altra banda de la mar.
Com la grisô d’un ull d’oracle,
mira la fonda solitut,
esperant l’hora del miracle
que li retorni el bé perdut.
Com ella guaita la marina,
mon pensament vetla, abocat;
mes la finestra ahon s’inclina
s’obri devant l’eternitat…
Arriba un jorn que nostra vida
ja no veu res en l’avenir,
mes, a l’hivern rejovenida,
en la dels fills torna florir.
Tebia dolcesa els ulls amoixa
de presentir la tendre mà
qu’en acabant l’última angoixa,
piadosament los tancará.
Y de llur vida l’auriola
ens sembla veure en lo futur,
que nostres cendres agombola
assoleyant el vas oscur.
Però si cau llur jovenesa
y se’ns acluca l’ideal,
¿què n’ha de fer de sa vellesa
l’árida soca paternal?
Cap a l’abisme que’ns espera
mon pensament amolla el fruit,
com el brancam d’una figuera
tota penjada sobre el buit.
Llum de recorts passa allà enfora,
pluja d’estels en la negror.
No m’en sé anar, no, de la vora
de mon terrible mirador.
Com en el fons d’un vell retaule
llisquen els dos adolescents;
passen, ulls cluchs, sense paraula,
come sonámbuls somrients.
Passa la flor de l’amor mia,
passen en creu aquelles mans
que ma tendresa cobdicía,
pera besarles com abans.
De la foscor may esplorada
pujen alens d’oratge fret,
que m’existencia amenassada
fan tremolar com un llumet.
¿Cal defensar la flama incerta
d’aquest llumet feble y morent?
Pera tancar la porta uberta
¿cal que forceji contra’l vent?
¡Entri la ratxa qui’m perfuma
ab la fetor d’un món podrit;
munti l’oreig que du l’escuma
de les rompents de l’infinit!
Ombra divina, protectora
de l’aliansa dels dos mons,
jo torn a tu; mon cor anyora
les oblidades oracions.
Aquí tot parla de l’imperi
ahón sejornen els difunts;
aquí batega el gran misteri
qu’a vius y morts escalfa junts.
Sols la fredor d’aquestes lloses
calma la febre de mon front,
devant les úlceres descloses
de l’enclavat en creu d’afront.
Els qui duym l’ànima ferida,
com els captaires afollats,
entre’l tumulte de la vida
ens hi trobem desamparats.
Mes en el temple qu’il·lumina
com un estel la llantia d’or,
l’eternitat s’hi sent vehina,
afalagant el nostre cor.
Y’ls endolats, al peu de l’ara,
sentim els morts més avinent,
y a aixugâ’l plor de nostra cara
vé la caricia de l’ausent.
A la musa castellana
mos anys millors he donat,
d’un’altra musa germana
fondament enamorat.
¿Què podré donarli ara,
per la tardor ensopit?
Qualque cosa bull encara
al fons de mon esperit.
Llengua de perfums masella,
tal volta, ab rara virtut,
com una pluja novella
me torni la joventut.
Sols ella arribar podría
de mon cor fins a la rel.
Si altra esposa fou ma Lia,
ella será ma Rachel.
Forjada al foch de l’avior
on lo geni d’una rassa
que semblava moridor
forjá’l cor y la corassa
d’En Jaume el Conqueridor;
Forjada al foch qu’inflamava
l’accent de Vicens Ferrer,
y en l’Art Magna clarejava,
y empenyía a la mar blava
los navilis d’En Roger;
Forjada al foch de la pira
que unía al Rey coronat
los reys de la docta lira,
fent de la reyal cadira
trono de fraternitat;
Forjada al foch que fonent
els grillons dels esclavatges,
l’argolla del pensament,
s’extenía per les platges
y’ls deserts de l’Orient;
Eixa creu de recordansa
dels dos cavallers germans,
será ensems, perpetuanse,
monument de l’aliansa
qu’entrunyella nostres mans.
Aquí tot canta la gesta
d’En Guillem y d’En Ramon,
y el pí vell encara resta,
on va reclinar la testa
En Moncada moribon’.
Els dos héroes combateren
y trionfaren y moriren;
ni sols plorarse pogueren,
mes les ánimes s’uniren
quan la volada prengueren.
Plorá l’host tota la nit;
com un nin, lo Rey ardit,
lo lleó de les batalles,
remullá de plors les malles
que guarníen el seu pit.
Va plorar la gent d’enfora;
y apar que’l plant d’aquella hora
de setgle en setgle retrunya;
va plorar y encara plora
l’amorosa Catalunya.
Ella us signa com exemple
de la fe que li servau,
y ab agraiment contempla
que la llantia d’or del temple
de la patria alimentau.
Ella us digué: –“Feis la via
al regne d’or, ahon nia
ma sanch, y mon verb llampega;
es l’ánima que hi batega
esqueix de l’ánima mia.”
“D’Hispania, la gran matrona,
filla som, filla vull ser;
per l’honor de sa corona,
al llorer qu’ombra li dona
vull juntar lo meu llorer.”
“Jo me palp, y sent l’intensa
palpitació del cor meu;
som; y bé puch, sens ofensa,
demanar reconeixensa
de la voluntat de Deu.”
“¿Quin pagès el fruit que neix
abans de nodrirse arranca,
de por que si’n l’arbre creix,
ab son pes, lo fruit mateix
no li esqueixe qualque branca?”
“Com l’abet o com el roure,
un llinatge es més gegant
com més ample y més alloure
a la llum puga descloure
cada branca del voltant.”
“Mes ni una veu rancuniosa
m’afronte per ma defensa,
ni alce boyra sanguinosa,
enterbolint l’auba hermosa
de ma santa renaixensa.”
Y a la nau pujant totduna,
navegáreu mar endins.
Era’l mar una llacuna,
y filava argent la lluna
y botaven els delfins.
Quan trencá l’auba vermella,
un sò d’amoroses flautes,
com un somni o maravella,
arribava a nostra orella
de la nau dels argonautes.
“Argonautes de la pau,
–deya l’Illa ab veu suau
aixecant-se a vostra vista–
si veniu a la conquista,
conquistada me trobau.”
“Sobre’l mar, mes alenades
a Barcino’ls vents s’en duen;
baix del mar, mes serralades
ab les vostres enllaçades,
les arrels de pedra nuen.”
“Com la fulla sou qu’arriba,
fent lo viatge submarí
de l’aigua de la font viva
qu’en mon cor neix, fugitiva
del Pirineu gegantí.”
“Puis veniu ab la corrent
qu’enllaça dins les entranyes
de l’historia renaixent,
com la rel de les montanyes,
l’esperit de nostra gent.”
“Forjada al foch de la fè,
de la patria y de l’amor,
que semblava moridor,
fins que un jorn lo vostr’alè
renovava la claror;”
“Eixa creu de recordansa
dels dos héroes catalans,
será ensems, perpetuanse,
monument de l’aliansa
d’una rassa de germans.”
Aquí, donchs, pera que mostre
on la flor dels cavallers
morí per la patria vostra,
y a resar un Parenostre
s’aturen els passatgers;
Clavem-hi la creu sagrada,
clavem també, pelegrins
de la novella creuada,
lo recort d’eixa diada
en nostre cor ben endins…
Jurem ser sempre custodis
del foch sagrat de l’avior,
sens que may llensi’l rancor
ni una sola estella d’odis
en la fornal de l’amor.
Veig encara en els seus ulls
aquell dols encensament
del qui sent
com un eco de murmulls
que parlen interiorment.
No sentía les ramors
de llaors
que sonaven al costat
de sa gentil jovenesa;
no mirava sa bellesa
en l’espill de vanitat;
mes, avansant per la vida,
duya en el mirall del cor,
reflectida
la bellesa que no mor.
Cantava d’esma, obeínt
a l’íntima ubriaquesa,
com el rossinyol, corpresa
per la febre de l’instint.
Humit el front de la llum
d’allà dalt,
duya al pobre y al malalt
el perfum
de son cor caritatiu,
ab el ritme d’un santa
gracïosa que somriu,
de sa virtut ignoranta,
y tot el mon, manco ella,
sab qu’es bella,
confonent l’olor suau
de l’ángel y de la dona,
sense sebre si l’atrau
perque es bella o perque es bona.
Passa la gent somnolenta
devant l’hermosa natura;
passen segles y no esmenta
qualque tret de s’hermosura;
mes un’alta criatura
en son espill la presenta,
banyada d’inspiració,
y no naix fins aquell dia
l’hermosura qu’existía
del temps de la creació.
¡Oh campinyes odorants,
oh trets de la pagesía,
que cobráreu en els cants
de la musa, vida nova;
montanyes y conradissos,
clars de lluna, degotissos
de la cova;
colrades espigoleres
qu’un jorn la véreu passar,
al ballar
entre’l polsim de les eres;
camins, ombres y dresseres
que coneixeu sa petjada!…
l’heu perduda
aquella amorosa fada,
que deixant la llengua apresa
per amor de la viscuda,
glosá la vida pagesa,
quant eixa parla, beguda
en la llet de l’infantesa,
com un crit
despertá la poesía
que dormía
al fons de son esperit.
Morí jove, dolorós
privilegi dels electes;
mes, espirituals afectes
fan un nimbe piadós
a l’ombra seua, qui flota
com aparició devota
en nostre esguart anyorós:
en l’esguart dels qui somíen
de desperts,
en l’esguart dels qui rebíen
els socors per ella oferts,
la visita de conhort
que deixava un’olor d’ambre
en la miseriosa cambra
dels infants de la dissort.
(A Rubén Darío)
Ha arribat un home intensament pálit,
que la dolsa lira punteja per joch;
a terra hivernenca porta un alè cálit,
porta un alè jove del país del foch.
Son nom ens desperta ab la ressonansa
d’un eco de címbal o gall matiner,
o la punta fina d’un ferre de llansa
que toca un broquer.
Es com una pluja que refresca l’arbre
de la poesía; nou Pigmalïó
que torna a la ninfa d’entranyes de marbre
moviment y vida y palpitació.
Liba la dolcesa més fonda y coral
qu’en la flor deixaren distretes abelles;
quan passa, les roses tornen més vermelles
y’l brolladô canta més solemnial.
Ell sab trobâ perles en l’interiô
de la dissortada serventa del vici;
ell veu passâ l’ombra de la tentació
pe’l front de la verge que porta cilici,
com veu en el claustre els sants y la torra
mirant-se en el místic estany adormit,
on l’ánech, qu’encalsa la femella, esborra
l’imatge serena dels sants de granit.
Cavalca en el ritme com un Don Quixot;
de l’antiga musa millora la dot;
pe’l cel de les nues soledats manchegues,
pòlen de la flora tropical difón;
y vessa d’estrofes com ánfores gregues,
escuma de totes les corrents del món.
Va d’un món a l’altre canviant donatius,
com un mercader que travessa el pèlach;
ens dú grans lluernes, com diamants vius,
y a criar amolla pe’ls agres nadius
cigales sonores del grech archipèlach.
Passa com el cóndor de l’altre hemisferi
qu’un vent occeánich a Roma trasporta,
y entre les ruines, se posa ab misteri
a covar els ous de l’águila morta.
Es com un heretge de sanch julïana
que sent en les venes la febre pagana,
vas de transparenta
lluminositat,
on de nou se bada la flor opulenta
d’un món apagat.
N’hi ha qui’l condamnen, y llur veredicte
aquella terrible sentencia recorda,
dels ephors d’Esparta, punint el delicte
d’afegî a la lira la sèptima corda.
¡Oh bell entusiasme dels dies antichs,
oh divina flama! si en el fons es una,
¿què hi fa que’s bifurqui, alsant a quiscuna
de les dues bandes clamors inimichs?
¿Què hi fa si es frisansa de l’avèns o culte
de la tradició?
Avuy se renova l’antiga passió:
¡benhaja’l poeta qu’encén el tumulte!
Ara, aquí veu l’ona
que bat els esculls;
si la gent, quan passa, el mira a n’els ulls,
jo sé lo que pensa y lo qu’ambiciona.
L’illa on reposa del pelegrinatge
ja’l coneix per mestre de la poesía,
y espera la gloria de fruir sa imatge
dintre del mirall de sa fantasía.
Per camins diversos
¿ahon la guiau
la Musa divina
que us dona la mà?
Senyant la nuesa
de son pèu descals
en l’arena humida,
l’he vista passar,
ab cabells alloure,
fresca y odorant
de l’aigua nadiua
qu’en la fosca naix.
L’he vista llavores,
ab cabells nuats
y túnica grega,
la lira en les mans,
per la gradería
de marbre muntar
a l’intercolumni
del temple ideal.
Ab cabells alloure
o ab cabells nuats,
sempre es la mateixa,
la vera, la gran,
que’ns tramet la dolsa
faysó maternal;
digna poesía
d’un poble que sab
en majestüosa
riuada avansar…
¡Oh, per Catalunya
quin florir de Maig!
Sent la veu d’En Costa,
la d’En Maragall;
veu creixe’ les branques
de la catedral
que pujen a cloure’s
en l’immensa nau
on sonará l’himne
dels nostres infants;
y com un sol home,
sentint bategar
dintre les entranyes
l’empenta vital,
porta, esperansada,
sos mil estandarts
a l’heroica festa
de la llibertat.
Mercès, amich; he fullejat ton llibre.
Brunyint el marbre d’una llengua morta,
hi talles de relleu altes figures,
com en el fris d’un temple.
Entre les grans evocacions, imatges
de santedat y d’heroisme, alternen
inspiracions humils que’l privilegi
de l’amistat honora.
Així, l’ensomni de la nit cesaria
que ma rudesa modelá d’argila,
trelladares al bloch incommovible
que cisellava Horaci.
Els fulls de bronze burilats per Tácit,
m’encomanaren la calor febrosa
d’aquella Roma delirant que duya
la mort en les entranyes.
Ab ritme tremolench el pols glatía,
y en mon cervell alucinat, de sobte,
rastre deixá de meteor esplèndit
l’imperial tragedia.
Mes de bades en bárbares estrofes
volguí vessarla palpitant y viva.
L’ona de foch emperesida hi passa,
com entelat reflecte.
Tu, deslligantla de la rima indòcil,
en l’ampla majestat del metre helènich,
la retornares a la llum y l’aura
de la visió primera.
Brilla la paraula
d’un artista ver
en la bella faula
d’El país del pler.
La mà d’obra es fina,
preuat el joyell,
com de l’oficina
d’un Eloy novell.
Dintre l’arquimesa
no’n té de més rich
l’ideal princesa
de qui sou amich.
Tremolô de gotes
d’irisat vesllum,
qu’enfilàreu totes
ab un raig de llum:
Collar de cinch vies
per un collar de neu…
Mestre, vostres dies
beneyesca Deu.
Lo bon Pere Martel a Tarragona
tenía’l Rey y’ls nobles convidats,
y’ls parlá de Mallorca llarga estona,
deixantlos astorats.
Encenía l’ardor de sa paraula
la gola d’un país de promissió,
y’s movía, nerviós, a cap de taula,
En Jacme d’Aragó.
S’aixecaren llavors. La mar llatina
veyen al peu de l’ample finestral,
y fantasiaven, lluny, l’ombra divina
d’aquell regne ideal.
Ab ulls de voluptat miraven l’illa,
com rondejant, de nit, veu el jovent
la claror d’una cambra de pubilla
sota’l vel transparent.
Y al cap d’un any al sarrahí fou presa
per l’ardenta copdicia de l’amor,
y li posá corona de princesa
lo Rey llibertador.
Donchs ara dich lo que’l monarca un día
deya, mirantse el posseít tresor:
–Lo bon Pere Martel rahó tenía,
parlant de l’Illa d’or.
Ans de fruir sos dons y maravelles
ja sentía’l perfum de l’hort gentil,
ja tastava la mel de ses abelles
en la bresca sutil.
A beure me doná la gaya ciencia
son esperit, abans que la vejés;
no l’embellía’l prisma de l’ausencia;
d’aprop m’agrada més.
No sé com es la terra mallorquina,
que’l foraster de sobte hi posa rèl,
y al cor, com si li das dolsa metzina,
fa tornar infeèl.
¿D’Ulisses coneixeu l’historia vella,
quant a un’illa’l dugué la tempestat,
y de la ninfa enamorada y bella
fou hoste afalagat?
Mentres ell suspirava, dins la malla
de l’amor de la ninfa presoner,
teixint y desteixint llarga mortalla,
l’esperá sa muller.
Sa voluntat dormía, no era morta;
renaix la flama de l’amor nupcial,
fuig de la ninfa, y l’heroisme’l porta
a son país natal.
Donchs si’l vent de la mar ab sa feresa,
en lloch d’empenye’ el náufrech esmortit
al misteriós palau de la deesa
que’l volgué per marit;
Si haguessen duit a l’illa ahon som ara
a l’espòs de Penélope exemplar,
¡pobre muller lleyal!… jo crech qu’encara
el podría esperar.
Quan sèu a vostra taula benehida
¿què li donau dins l’aigua o dins el ví,
que per la patria manllevada, oblida
la seua el pelegrí?
Es trist pelegrinar, deixar el clima
la casa y les costums de cadascú,
per anar al país on no’ns estima
ni’ns espera ningú.
La veu, el mur y l’arbre que’ns saluda
al obrir la finestra de la llar,
fins l’inimich que a caure nos ajuda
hi trobem a faltar.
Però la lley de la natura falla
dins aquest reconet que té l’etcís
d’un regne de l’ensomni ahon devalla
la pau del paradís.
Aquí d’anyorament se cura l’hoste,
y pensant que’l sojorn ha d’esser breu,
no més sent la tristesa que s’acosta
de l’hora de l’adeu.
Y si això diu tothom d’aquesta filla
del mar, que ningú deixa sense plor,
¡què faré jo, qu’al arribar a l’Illa,
ja la duya en mon cor!
(A l’Orfeó Catalá)
Pujam a la montanya, y des del cim
als horizonts s’escampa la mirada,
y per recort, abans de la baixada,
qualque floreta anònima cullim.
Y passen els hiverns, y quan obrim
el llibre on la flor jau oblidada,
del mirador de l’alta serralada
ella’ns renova la visió sublim.
Guarda la tradició catalanesca
la cansó popular, flor de garriga
qu’al cim de l’avior s’obrí a la llum.
La cantau, y de sobte se’m refresca
la dolsa imatge de la patria antiga,
y sent de la seua ánima’l perfum.
(A n’Antoni Noguera)
Parlaven a cau d’orella
els minyons qui jugaven a daus,
quan veyen passar gojosos
el pubill y la nina d’ulls blaus.
La folla de gelosía
clavá’l ferre en el cor del marit;
abans de morir penjada,
nasqué’l fruit de l’amor maleít.
Al Comte diu la Comtesa:
–Sols estam, acullim-lo per fill.–
Y el fill de l’ajusticiada
fou criat com a noble pubill.
L’esposa que li han promesa
n’es la filla de nobles senyors.
Quan l’anell se barataven,
la Comtesa perdé les colors.
Al llit comtal,
no dorm la Comtesa.
L’ombra que veu sospesa
porta un dogal;
esclata en plor;
blavosa du la cara:
–De mon tresor,
no siau tan avara;
obriume, som sa mare,
obriume son cor!–
L’ennubolat
llampegant s’acosta;
damunt l’amor que brosta
passi aviat.
Bressa’l promès
bell ensomni d’amor…
Si esclata la negror,
ell sabrá qui es.
La dissort té son ferre sospès.
Si arriba la gran diada
que’s casi lo jovencell,
per tothom en el castell
hi haurá taula posada,
y una font may estroncada
rajará de ví novell.
Els pajes feyen la mitja
al portal on jugaven a daus,
quan veyen passar gojosos
el pubill y la nina d’ulls blaus.
(A n’En Santiago Rusiñol)
Heusal’aquí la nostra ciutat, bella madona
qui ab ses millors alhaques en el portal s’assèu,
y per mirall té l’aigua blavenca y monotona
qui remoreja al peu.
Un dia tu arribares, de pols esblanqueída
la roba de bohemi, pelegrinant pe’l mon;
no com aquells que naixen y passen per la vida
sens volê sebre ont son.
Ardit, la pipa als llabis y pálida la galta,
tu anaves ont se vulla que l’art trobés hostal,
un poch amarg el riure, l’ánima un poch malalta
de febre d’ideal.
Vengueres per un’hora de flirt; en la ribera
la tenda aplegadiça fitxares per un jorn;
mes fores com un hoste que’s casa ab l’hostalera,
y diu: “ja no m’en torn.”
Tu no la vols com altres, febril, atrafegada;
tu no l’esperonejes, terrible, com qualcú.
Si dorm, també somnía; y tal com es t’agrada,
y li agrades tu.
Les ánimes fonguéreu en místich desposori,
y ab retirança doble, els fills que van naixent
llur fesomía escampen y trionfen en l’empori
de l’art gloriosament.
Y passen en ta fonda visió contemplativa
Biniaraix, Alfabia, Pollensa, y el perfum
dels taronjers, guanyant-te la palma d’or, arriba
fins a la Vila-llum.
Dels pobles y les viles no son els personatges
més alts, missers y síndics y batles y doctors;
son els vergers ombrívols, son els pinars selvatges
y els cims esglayadors.
Ells son eterns, y’ls homes passen; ells a tot’hora
vessen la poesía qui manca a n’els vehins.
¿Qui atreu a les montanyes els viatgers d’enfora?
¿els ciutadans o’ls pins?
Per ço, si ausent t’anyora la soledat dantesca
aont el cor de l’illa magicament floreix,
al arribar-hi l’eco de ta rialla fresca,
de joya s’estremeix.
Per ço, les dones d’aigua y els oms que les coronen,
ninfes, sirenes, genis de cales y torrents,
a saludâ’l poeta que per cacich pregonen,
tots son aquí presents.
La téua llar n’has feta de l’illa predilecta;
de tos millors ensomnis ella es el sí matern;
y may s’havía vista com ara en el reflecte
de ton mirall intern;
mirall ont la natura m’apar que s’aurioli,
com una Monna Lisa, d’espiritual dolçô.
Tu en la viventa flama del sol, aboques l’oli
de l’íntima il·lusiô.
(A n’En Joseph Carner)
Amich, teixiu aquesta visió de l’infantesa…
Ja coneixeu la vila d’ombrívols carrerons,
la rica vall de Sóller, entre serrals estesa,
on totes les vivendes tenen un hort al fons.
Era senyor de casa el somni de la sesta;
la posadera’m feya senyal de qu’enmudís,
posant-se’l dit als llabis; una verdô xalesta
p’el portaló guaitava com auri paradís.
L’hort m’oferí refugi, capsal la soca blanca
del taronjer; en l’herba me vaig tombar; l’eixam
d’insectes, com espurnes, brunzía per la tanca,
y’m feya pessigolles al front l’espês herbam.
Eren les verdes tijes profonda columnada;
filtrava, ran de terra, l’esguart per allà endins;
dansaven les coroles de fulla acarminada,
com bayaderes entre pilars esmeragdins.
Llavores un misteri per mi se va descloure,
torbant la fonda calma del cor adolescent:
entrá una joveneta amb els cabells alloure,
que un raig de sol fería com nimbe resplandent.
Amagatay cercava per treure’s una pua
del cos; a totes bandes girá l’ull inquiet;
s’alsá la falda roja, mostrá la cama nua
que més amunt tenía una blancor de llet.
Mon cor, devant la casta nuesa, va suspendre
son ritme; una calrada bullenta vaig sentî;
¡l’esglay que sentiría la bergantella tendre
que’s creya tota sola, si s’adonés de mí!
Y el nin va tornar home… ¿Quin esperit dins una
espina de figuera de moro va saltar
al abscondit ivori de l’Eva, tan dejuna
de darme’l fruit de l’arbre simbòlich a flairar?
May més l’he retrobada; y veig com aquell dia,
fa coranta anys, la nina que no’m coneix tampoch,
y’l món d’una edat nova, inconscient m’obría,
incendiant la porta sense percebre’l foch.
Amich, teixiu aquesta visió de l’infantesa,
vos que casseu libèlules en la presó del rim,
prenent-les per les ales ab tanta sotilesa
que no se pert un àtom del matisat polsim.
Tench un pergamí corcat
on l’historia se remembra
d’un Rey trahit per la fembra
ab qui estava amistançat.
Va descubrî, al clar de lluna,
dues ombres ferne una;
y sote’l front jovenívol
s’ennegrí son pensament,
com un núbol de ponent
que pren forma de patíbol.
L’ofensor…, caigué malalt,
tement la reyal venjança,
com qui de paor se llança
a l’eternitat d’un salt.
Mes el Rey cavila y calla;
ell coneix un home ardit
qui espunta sovint la dalla
de la mort, vora del llit.
Al malalt cercant remey,
corrèus a Córdoba envía,
per un metge que tenía
el Califa a son servey.
El gran físich de l’Emir
el reyalme travessá,
y en la cort del cristïá
el moribón va guarir.
Y ab profonda reverencia,
mans en creu damunt el pit,
diu en la reyal presencia:
–Sou servit.
Així’l Rey l’escomet: –“No’m fan enveja
el regne y l’esplendor del Califat,
sinó’l tresor de llum que senyoreja
en ton cervell meravellós guardat.”
“Ja ho veus, oh llustre de la raça mora!
aquí l’esplet d’agonisants floreix;
però sabis doctors qu’allunyin l’hora
d’anar a l’altre mon, negú’n coneix.”
“Ja mos doctors, donant-lo per difunt,
deixaven el malalt a mans dels frares
pe’ls darrers sagraments; mes tu arribares
pera salvarlo a punt.”
“Jo sé que per combatre sa malura,
la mà damunt el pols abrusador,
ab llarg desvel·lament n’havíes cura,
com la mare del fill de son amor.”
“Jo sé qu’escorcollant per fer la tria
d’herbes medicinals, has espremut
el filtre de la vida y la salut,
y has omplert de bell nou l’odre mustía.”
“De mes joyes escull la més preuada;
digues, oh moro, lo que vols de mi.
Tot es teu,… menys la vida qu’has salvada;
eixa pertany a l’aixa del botxí.”
“L’aixa té set y vol una sanch rica
qui salti, ab borboteix de ví escumós,
del coll jove y robust aont s’afica,
com afilades dents en fruit sucós.”
Com el panteig de l’ánima dormenta
flotava el verb melodïós; mes, ara
en l’Illa diu quelcom que ja retorna
del secular encantament, y munten
generacions qu’una claror novella
duen als ulls. La joventut es nostra.
La llengua: ella l’ha fet el gran prodigi;
ella ab sos mots regalimants de sava
ens torna la llecor que l’ha nodrida;
ella difón estremiments profètichs;
ella té notes de clarins. Sonemlos;
despertem els titans qu’en l’ombra jauen
de l’esperit; sonemlos; si’ns escupen
els filisteus desde les altes torres,
sonemlos, y caurán. Sota l’immensa
cúpola de blavor ahon se miren
els cims més alts de l’heretat, solcada
pe’l tremolench atzur mediterrani,
soni’l crit de la sanch, bategui’l ritme
de la maternitat, y en ell se bressin,
com eixa mar unísona, vibranta
d’un sol batech desde Pollensa a Roses,
els milions de cors de nostra rassa.
Som nét y fill de catalanes. Elles
ab mots d’anyorament me condormiren,
ab mots d’anyorament que dins el calze
de l’ignocencia gotejant, com perles
de rou, duyen reflexes lluminosos
dels nadius horitzons. Pastors y fades
y dones d’aigua y cavallers y prínceps,
ab la materna melodía als llabis,
baixaven del Montseny y les congestes
del Pirineu, per habitar ma casa.
Y’l regne d’il·lusió, terra promesa
on tots volem anar, per mi tenía
ton nom, oh Catalunya, y ta corona,
oh Montserrat, y ton accent, oh Musa
oblidada llavors, ara vestida
de porpra triomfal. Tu’m bressolares
timidament ab les mateixes notes
qu’avuy, com ressonanta escampadissa,
ab crits de joya a l’avenir se llansen,
y eren, en l’auba de ma vida, un feble
piular come d’aucells que mitx badessin
els ulls, eixint d’un somni de centuries.
Llavors ma joventut volá despresa
de la roca insular pera confondre’s
dintre del bull de la ciutat sonora.
Trobava clos el món de mos ensomnis,
y al gest aspriu de la comtal matrona
jo responía ab la superbia muda
d’un fosch isolament. Era la boira
qu’assaoná mon cor per que’l somriure
de l’amor hi florís. ¡Oh dolça imatge
qu’en mon camí posá la Providencia!
tu, Beatriu catalanesca, fores
la calor de la patria feta dona!
Y quan victoriós dels vents terribles
qu’afuá la dissort entre nosaltres,
vinguí a l’altar per abrassarte meua,
y al Monastir pelegrinant pujàrem,
y dalt del cim de les sagrades penyes
ens donàrem les mans, y’ns semblá veure,
ab ulls enlluernats per la divina
clarô del rite nupcial, difondre’s
el misteri d’amor, l’ánima nostra,
sobre la magestat de Catalunya,
y’l mar immens y radïós, y l’Illa
guaitant a l’horitzó,… llavors mon llabi
trémol te volgué dir, y no podía:
–“¿Veus enfora la mar? ¡Quantes esteles
hi dibuixaren els vaixells que’m duyen!
¡Quantes hores de febre, y de pontarse
mos pensaments de foch damunt les ones!
¿Veus ma terra allá endins? Ella t’espera
pera besarte’l front ab sos efluvis.
Tu ab nova sanch hi nodrirás el vincle
del poble meu ab la materna soca.”
Els fochs de Sant Joan la nit perfumen;
mes de tots els amors, sols un n’alena.
Salten de mont a mont llengües de flama,
dient el pacte espiritual que’ns lliga.
No us allunyeu, memories doloroses.
Si féssiu nosa aquí, quan vench a seure
a la festa payral, jo no hi sería.
May com al beure el vi del entusiasme,
sent tan aprop les anyorades ombres.
Com la valsía en un illot cayguda
en mitx de la rompent, que pera moure
l’ala nafrada y degotant, espera
el raig de la bonansa que l’aixugui,
jo’m sent reviure, agombolat per l’hora
de calor jovenívola que’ns besa.
May els tres rius de llágrimes vingueren
tan dolsos y tan plens com brollen ara
que’l foch dels esperits se fa visible.
¿Qui d’un afecte viu, per lluny que sia
l’oscur amagatay, dirá la forsa?
Passa la mar un mot de recordansa;
del foch de germanô vola una espurna…
L’espurna ha pres… Els escolans d’un culte
nou y sublim, formiguejant en l’ombra,
de viles y ciutats duen l’ofrena
cap a les pires d’allá dalt; y’ls diuen,
al passar costa amunt, el pi balsámich,
la mata, el boix, el romaní: –Culliunos!
L’espurna ha pres. Y d’un en un s’encenen
els cirials del culte de la patria.
Sobre l’immens entrunyellat de serres,
la nit batega de clarôs purpuries;
Y dels devots d’aquella escolanía
qu’en tots els cims de Catalunya vel·len,
n’hi ha qui miren en silenci, pálits
d’una emoció fondíssima, la fosca
ahon la filla de la mar s’amaga.
–“¿Tendrá un llumet pera nosaltres, una
mirada, un pensament? ¿Está adormida
o sos ulls bada el gloriós insomni?”
Y l’hora fuig y les tenebres callen…
Però, de sobte, un crit vola pe’ls ecos
de les altures de llevant. Oviren
un llumenar… El Puig-Majô saluda.
Es l’estel de Mallorca!
A la baixa finestra recolzada,
plorava la donzella;
y al peu de la finestra, el jovensà
li deya ab ulls aixuts: –Una abrassada;
es la derrera nit, y el temps s’en va.
Va acalâ’l còs la tendra enamorada,
en llágrimes desfent-se, y d’aquell riu
a la galta del jove’n caigué una
que desxondint-se il·luminà la lluna,
mostrant la cara entre niguls d’estiu.
–¿Plores?– digué la nina.
–¡Com no, si deix ab tu l’ánima tota!–
Y va sentir, llavores, la mesquina
el cor ple de consol,
mirant com un tresor aquella gota
que brillava en la máscara del dol.
Els anys trascorregueren;
a son poble tornà l’enganador,
y demaná per ella, y li digueren:
–Va morî de tristor.
Ell pensá ab ulls aixuts: –Pobre malalta…
Mes va sentir un solch ardent y viu,
com si de sobte per sa freda galta
rodolás un caliu.
A l’hora que’l dia mor,
de la nau d’estrelles d’or
eixí, sens que sospitás
que la remor de son pas
retrunyía dins mon cor.
Jo que dins l’ombra amagat
la veya, entrí a la capella
de Jesús crucificat,
per besar lo peu llagat
on l’havía besat ella.
Ara qu’ella m’ha trahit,
sempre que bes, penedit,
d’aquell peu la llaga uberta,
sent qu’aufegant-me’s desperta
lo foch que cova en mon pit.
Te prenguí uberta la mà,
y diguí, mirant ses ralles:
–Ara sabré lo que’m calles,
sens que ho puguis amagâ.
Lo que jo veure fingía,
m’ho digué ta vermellô,
y’m feres la confessió
de quelcom que no sabía.
Si’t veus a tenir demá
amador que’m succeyesca,
no vulles, no, que llegesca
en el palmell de la mà.
Del passat acusadora,
l’ignocencia’t va trahî:
no sies, com fins aquí,
ignocent y pecadora.
Si un infant plorar sentía,
abans de donarme’n Deu,
apenes m’en condolía,
com si tengués cor de neu.
LLavors, quan vaig esser pare,
si d’un nin sentía’l plor,
girant cap a ell la cara,
s’endolava lo meu cor.
Des que sa mare no’s viva,
y els fills meus van endolats,
si’l plor d’un infant m’arriba,
sent els ulls de plor banyats.
Vull morir en pélech d’amor.
Ramon Lull.
La patria es gran, es bella: té gorchs y fondalades,
boschs, olivars y pobles, y temples y castells;
y serres que s’abeuren del cel en les boirades,
com de la llet materna, alçant-se assedegades,
les boques dels vedells.
Té murs de roques fondes, on brama la riera;
l’espiga d’or s’engronsa fins als pinars reulls;
els taronjers verdejen, se vincla la palmera;
la mar damunt la plaja s’adorm, o escup bromera
entre gegants esculls.
Crepuscle de victoria de grana l’enmantella;
rompé son captiveri un rey conqueridor;
lo moro la suspira… La patria es gran, es bella…
¿Qui en lo torneig dels setgles recullirá per ella
la flor d’eterna olor?
No sé si fada o ángel entre perfums de lliris
y alens que par que cerquen un front qu’agombolar,
quan les passions porugues estojen els martiris,
allarga a l’ombra’l calze d’ensomnis y deliris
pe’l camp de Miramar.
La mar com orgue ronca; la lluna s’hi enmiralla;
com tálam d’or ses fulles estén l’arbre de pau;
es la natura un temple on tot espera y calla,
mentre un estel y un altre a il·luminar devalla
la silenciosa nau.
Mes ell no hi es encara… Si’l cor de brasa viva
li bat damunt s’enclusa amartellant-lo’l dol,
si ab plors y sanch lo brufa la tempestat aspriva,
més gran renaix el geni, y més amunt arriba
decapdellant son vol.
Mirau: la bella dona ab ulls d’amor contempla
alçarse l’hostia santa en l’aromat altar;
un paje qui l’adora ab ansia sens exemple,
del palafré que cualca en lo trispol del temple
lo ferre fa sonar.
Trista hermosura es ella que sordament roega
la mort, com es boneses del món lo desengany;
ell es lo foch del geni que dins lo cor batega,
cercant un bé qu’ignora, y per trobarlo brega
ab febre y ab afany.
Un jorn, pera guarirlo de sa passió insensata,
li diu la dama bella: –“Ramon… mira’m al pit.”
Y mostra la ferida que la podreix y mata.
Baf de sepulcre olora lo foll amant… y esclata
en llum son esperit.
¡Gran esperit! Natura son llibre immens li bada:
per tot llegint-lo adora de Deu escrit lo nom;
y com l’espay neteja de boira la ventada,
s’aixampla y s’il·lumina, al vent de sa volada,
l’enteniment de l’hom.
De les amors mundanes llensant la tassa impura
on sadollá sos llabis de verinosa mel,
travessa mars y timbes, malalts y pobres cura,
y abrassa ab l’amor seua, alê que sempre dura,
l’humanitat y el cel.
“¿Per què tota una branca del tronch humá somía
trobar en l’altra vida eterna bacanal,
en lloch de la gaubansa que l’ánima assacía,
sols dins sa pols desfent-se l’ubriaca fantasía
d’un paradís carnal?”
“¿Per què, desheretada de llum y de batisme,
cayent de rassa en rassa a l’eternal dissort,
se pert com fruit d’un arbre penjat sobre l’abisme,
y’l món que a Crist adora a un món qu’es son prohisme
no salva d’eixa mort?”
“Oh! sols qu’una flor brosti per la suprema Altesa
daré a l’ardenta arena ma sanch per regadiu;
que l’ángel qu’a Isaíes lliurá de l’impuresa,
deixant ma vida ab flama de caritat encesa,
me toca ab son caliu.”
“¡Anem! Per la creu santa somès a captiveri
tot mar y tota terra ahont lo sol se pon,
al rebre tantes ánimes feels al gran Misteri,
se vestirán de festa, com triomfador imperi,
les torres de Siòn!”
“Jo sent remor de palmes… Ma set no més consola
una il·lusió llunyana, omplint mon viure trist:
l’encens de les centuries qu’a les estrelles vola,
com si los pobles fessen del món una llar sola,
germans en Jesucrist…”
Digué, y aixís com veuen lo llor de l’alabansa,
la porpra, el llit de roses, o’l triomfal penó,
quan llurs visions esplèndides los mostra l’esperansa,
lo qui la fama adora, lo qui a la guerra’s llança,
l’amor y l’ambició;
Ell veu, per tota gloria y terme ahont camina,
qu’en mitx de gent irada son còs al pal lligat,
l’assota y apedrega la turba serrahina,
mentre son front clareja al bes de llum divina
de l’Immortalitat.
La mar com orgue ronca; la lluna s’hi emmiralla;
escampa l’olivera l’ombratge dolç y humit;
un temple apar natura on tot batega y calla,
mentre un estel y un altre de l’Infinit devalla
o torna a l’Infinit.
No sé si fada o ángel entre perfums de lliri
y alens que par que cerquen un front qu’agombolar,
la copa a l’ombra allarga; y al peu del monastiri,
un monjo s’agenolla, mirant en son deliri
lo cel de Miramar.
¡Es ell! La nit tranquila son cor malalt conforta;
de plujes y naufragis dugué’ls hábits remulls;
la cara flaca y grisa, lo peu sagnant ne porta:
mes la claror d’un’ánima com may ardenta y forta
respira per sos ulls.
A sa pregaria dolça respòn una harmonía,
quan més enllà dels astres enlaira’l pensament.
Així des del misteri de l’alta gelosía,
al oficiant responen, ab tendra salmodía,
les verges del convent.
Les cel·les del col·legi clarejen; afanyanse
al fons de cada una un monjo, capficat,
mediten de son mestre l’altíssima ensenyansa;
templaris valerosos qu’esmolen daga y llança,
la vetla del combat.
De bades el volíen seguir en son viatge;
a mitx camí se reten… Tot sol travessa’l món…
Desert, palau, iglesia, montanya, mar selvatge,
guardau al menys la petja, guardau la santa imatge
del ermitá Ramon!
La patria es gran, es bella… Té gorchs y fondalades,
boschs, olivars y pobles, y temples y castells;
y serres que s’abeuren del cel en les boirades,
com de la llet materna, alçant-se assedegades,
les boques dels vedells.
Pits de calenta sava, vaixells on van y venen
y esbraven llur coratge ab vents y temporals;
ressons de les altures que’ls cors feels entenen,
y, com esguarts claríssims, blavors del cel qu’encenen
desitjos immortals.
No mida, no, sa fama lo vol de l’oronella,
son front una auba nova corona de claror…
¡Cantem al gran apòstol, fill d’eixa patria bella,
qu’en lo torneig dels setgles, lluitant guanyá per ella
la flor d’eterna olor!
Palma 7 de Dezembre de 1876.